Vaig entendre que calia una carícia. Ets tu o sóc jo. Un camí s’enfonsa per un carrer que ja no serà mai més el carrer princesa. Voltes i et creues. Fas un espagat en forma de peix, i jo em quedo sense bíblia .Què ens queda? Res. Una ciutat perduda i em quedo en blanc.
Vaig pensar que tot s’havia acabat. Un pre sant Jordi sense esma ni ema. Un got trencat sobre les reixes. Un llibre robat. El que ja no retrobo. Una paraula a mitges. Una Barcelona que ni reconec. I llavors un pam m’esquinça la faldilla. Et veig. Un gir inesperat en una estructura harmònica. I reconec
Un piano s’escola per la porta del teu apartament. Prems al boto que et permet fugir de qualsevol bruixa. Agafes línia groga. La veu se’t trencar. Un nen et mira i et recordar el misteri de la vida. Un misteri que el tenies enterrat. Camines entre una massa, que literalment t’absorbeix. I penses en ell.
Un corb em sospira que la creu s’ha fos. Una llàgrima sempre perduda rebota contra el meu mur. Un mur que no se fondre ni amb els meus dits ni amb els teus. Podríem haver tingut pau i glòria i només veig ratlles que esquincen les rajoles de la cuina. Un llit abandonat sense lletra
Mollier em sospira. Espriu em rebutja El meu cor fa un salt d’espant. Virginia Woolf m’explica el secret de mi i de tu. Tinc clar que la casa segueix congelada, les espelmes s’han fos, i el timbre no sona. No tinc pressa ni esma. Un cor fos i una espurna sense clavar. Vull fixar la meva mirada com Baudelaire, vull fixar