A vegades escric/ A veces escribo/

Paraules trencades/ Palabras rotas

2 de març de 2016
0 comentaris

A RITME DELS QUATRE FOGONS

601320_454720171219984_1930821183_n_large

L’últim vals va ser el teu primer ball. Veus una primavera prematura. El vent et copsa els teus cabells  mancats de les seves carícies. Et costa escriure. Un plural i una primera persona apareixen entre llibretes i paraules trencades. Una primavera que aviat se’ns presenta i jo encara no la vull. Tot accelerat i encara no he respirat l’hivern on tu i jo ens vam fondre sota un nòrdic on els secrets quedaven entre els nostres peus i dos cors perduts. Ara no hi ha ni hiverns, ni llençols mal sonats. Ets tu la meva última protagonista d’un ball de paraules. Últim capítol i comença l’esqueleta sense arguments ni prosa. Un temps perdut mentre rellegeixo una biblioteca sense sentit i de sobte apareix Proust, i jo em faig la ingènua pensant que no he estat l’escollida. No em vull trobar ni vull retrobar-me. Mentre t’espero, mentre tot fa run run pel meu cap ,et puc veure fent voltes i amagada. Estàs quieta, emmudida. Has deixat una ball i una cullera. Barcelona m’inspira i ens ha deixat sense febrer i ara ve un Març massa esquinçat, enlluernat. No em parlis. No em miris. Avui no vull Joans. Necessito quatre fogons i un davantal per sentir l’absurd de la falta. Respiro i ningú m’escolta. Ansietat. Punt i coma. Tu m’escrius i jo ni et faig cas. No vull ballar. No vull estimar. No vull cuinar. No vull ser la teva protagonista dels teus balls perduts. No et vull. Agafo les ballarines que em va regalar un Miquel oblidat, escolto el 1,2,3 que em va portar a estimar aquella casa abandonada plena de fantasmes. Parets plens de retrats que ja no em fan por. I ara em fas estar en aquest coll de pis del carrer Còrcega mentre Barcelona m’embruta i m’ofega. La iaia ha marxat i els pares segueixen en aquella cuneta. Tu pretens agafar-me la mà mentre el teu teclat treu fum. I un Joan que no vol parlar i que es va fondre en aquella plaça. Si ho vols saber, ho sabràs, en aquell instant tot va deixar de fer-me sentir, ho vas veure i ho vas anotar en aquella llibreta que sempre amagues. Camino pels carrers de l’eixample i no veig. No miro. No oloro. sembla que no sigui jo la que camino. De què et serveix escriure la meva història? Si jo no tinc ni trama, ni ball, ni davantals. Agfa a l’Amelie i a la Cleòpatra i fes la història que sempre has volgut fer. Abandona’m. No té sentit fer un segon ball. No tinc ganes ni esma mentre aquesta merda de primavera avança i el temps ja ni és perdut ni passat.  Em dic Laura Sovirà i no vull ser la teva protagonista ni la teva ballarina. No necessito que siguis ni la meva ballarina ni la meva protagonista, sols necessito que respiris. Tornaràs a ronda pel meu pis i et faré el que et mereixes, el nostre ball a ritme de quatre fogons.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.