Un excelente relato que nos acerca a la realidad de Cáucaso a través de las experiencias personales y hace que uno tiene ganas de levantarse, hacer la mochila e ir a visitar aquellas tierras antes de que desaparezca su efímero encanto.
31 de maig de 2013
Sense categoria
1 comentari
Convidat al Caucas
El Caucas, és una àrea del nostre planeta, què, com ocorre a moltes altres parts del món mai té cap repercussió mediàtica, i què, quan escauen notícies, sempre és degut a temes de caràcter polític.
Començant per Txetxens mujahidins perillosos fins a cerimònies ronyoses d’aquelles de “I’m sick of being european just on eurosong” però realment és què hi trobem quelcom mancant al nostre món globalitzar. Quelcom, de necessària exposició.
Començant per Txetxens mujahidins perillosos fins a cerimònies ronyoses d’aquelles de “I’m sick of being european just on eurosong” però realment és què hi trobem quelcom mancant al nostre món globalitzar. Quelcom, de necessària exposició.
Mil·lenària és l’hospitalitat dels habitants d’arreu del Caucas, i és una veritable llàstima per als occidentals que sense ganes d’aventurar-se i jugar amb la vida pròpia deixen a banda aquestes terres.
Les raons al vell llarg de la història son contundents, a nivell nacionalista (per exemple, el Kremlin xafant caps de muntanyencs que no parlen la llengua de ???????????? per fer-se lloc) com religioses (de relleu, un emirat del Caucas, niu de salafisme ab la xaria com a ferramenta de fustigació) fan que el desenvolupament general de l’àrea vaja espaiet per un llarg camí de pedrerols fins a la normalitat democràtica.
Relacions (in)humanes i complicacions geopolítiques, ens impedeixen conèixer de bona mà i gaudir de les cultures dels Ingúixos, Ossets, Àvars, i dels molts pobles Circassians dels voltants, per anomenar-ne uns pocs.
Ara bé, en temps de la Perestroika, els pobles trasncaucàsics, van tenir l’oportunitat de dir adéu a l’antiga Unió Soviètica per formar els seus propis estats. A dia d’avui, amb 3 estats de iure, per duplicat de facto, la part del sud del Caucas s’està obrint (amb substancioses inversions des de ja fa uns anys) cap a una de les eixides més sucoses què tot aquest esplèndid guirigall de cultures, llengües, i religions pot abocar. El turisme.
Aquest text, està escrit a les muntanyes de Mtskheta-Mtianeti, a uns 10 minuts de distància (si anem amb un vell i petrolífer Lada) amb la frontera russa del Caucas. Em trobe a Kazbegi, oficialment Stepantsminda (traduït com Sant Esteve) on per casualitat, m’han obert les portes de casa, literalment.
Viatjant per les terres de Sakartvelo, també conegut com Geòrgia, i amb l’esguard en direcció cap a la serralota del Caucas, he sofert durament un trajecte amb una popular marshrutka (mini-bus) durant tres insofribles hores, per la míticament mortal carretera militar georgiana què s’endinsa cap la gorja de Darial.
El terreny, fet amb fang, neu, pedres i camions que no han aconseguit arribar al seu destí i on només el riu Terek seria capaç de moure-ls, han donat pas a l’impressionant serralada del Caucas, on la neu agarra els núvols i no els deixa anar.
El poble, m’ha recordat molt al descrit a “el presoner del Caucas” del escriptor Lev Tolstoi, i no només per l’ambient i arquitectura, sinó pel rerefons social.
Arribats a un punt, on sense hostal i sense res, pel mig d’un pedram ple de gossos acaçant vaques, una xiqueta, en vorem perdut m’ha ofert ajuda, més que res perquè al parar d’enfront de sa casa, m’ha confirmat què allò no era cap guesthouse, però en casos així, sempre podia anar a casa la veïna, i és per tant, què em convida a preguntar.
Arribats a un punt, on sense hostal i sense res, pel mig d’un pedram ple de gossos acaçant vaques, una xiqueta, en vorem perdut m’ha ofert ajuda, més que res perquè al parar d’enfront de sa casa, m’ha confirmat què allò no era cap guesthouse, però en casos així, sempre podia anar a casa la veïna, i és per tant, què em convida a preguntar.
Entre sorolls de galls cloquejant apareix una velleta de dol, d’uns 200 anys d’edat (més o manco) amb uns blaus i dents d’or massís oferint-me una habitació, al vell mig d’un pessebre on poder passar la nit. Tot i què la comunicació és en rus, un rus què vaig aprendre als Estats Units ves per on, i que és més bé ??????, però no ??????? del tot, arribem al punt de; Una nit i dos menjars, i a canvi jo li donaré un grapat de dinerets.
Amb el lloguer sota control, m’he endinçat cap a les muntanyes, on, després de llargues hores de pujada, arribes a aquell paradís de valls muntanyoses. L’ubicació de l’església de Gergeti és d’allò més impressionant, mai he vist quelcom semblant, feia molts anys que no m’emocionava amb tanta intensitat, amb pèls com agulles d’alumini encrespades per l’èxtasi per haver vist una meravella d’aquestes dimensions. L’espectacularitat d’aquelles muntanyes obrint-se i tancant-se, com si del olimp del Deus es tractes i amb el temple escenariat és una meravella.
Pushkin, al seu “????????? ?? ???????” ho descriu tal i com és, i ni de bon grà exagera.
Tornant al tema, al tornar a la llar, la vella mestressa de claus, ha vingut a encendrem l’allar, i jo esfambrat li he preguntat pel sopar, al que ella m’ha replicat: ?? ???? ???! (en un hora). Amb molta puntualitat, la velleta a vingut carregada de menjar, que si pilotes de carn, encisam, queradilles fregides com les que em fa m’agüela…La sensació d’oferiment de “açò és ma casa, seu i posat còmode” (incloent-hi posat les meues pantufles que te se gelaran els peus) li han donat als aliments un regust a glòria infinita, tant així que no he evitar el escriure tal sensació.
Al matí següent despertat pel bestiar matiner, m’ha portat un bon esmorçar de nou, i ja ha sigut el moment del comiat. El fet de pagar-li un poc més d’allò acordat, ha fet que la dona m’haja replicat amb un ??????? ??????? (moltes gràcies) amb el què jo li he contestant amb un ??????? (gràcies) i ella amb un somriure d’orella a orella, m’ha enlluernat amb totes aquelles peces d’or sota els llàvis, i per un moment li he pagat, no només amb diners però també amb molt afecte, i contenta com poques se’n ha anat cap a casa mentre jo deixava aquell lloc que sempre tindrà un raconet de la calidesa del meu cor.
I això ocorregut no és cap anomalia, el viatge a seguit el seu rumb, i amb taxistes que deixen conduir el seu cotxe per camins que tallen la respiració de qualsevol, o d’altres què al llogar-los per a fer un recorregut, acaben convidant-te a la seua llar per a dinar i oferint-te el seu propi ví casolà fins tenir les galtes com tomaques madures. Aquesta gent és mereix un reconeixement i jo els hi el vull donar.
Repetisc, com si del “Presoner de les muntanyes” escrit per Tolstoi es tractes, sense ostatge però com a hoste d’una taula de fusta vella, d’anys, vivències, on la patent continua vigent, i jo, a més d’agraït, m’alegre per ells, perquè la gent d’ací, com les seus muntanyes, son extremadament úniques. ??????!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!