Els d’ERC som i volem ser l’Esquerra Nacional (les dues amb majúscula).
Alguns diuen que el millor moment d’ERC es produeix a les municipals i catalanes de 2003 i a les espanyoles de 2004 perquè aleshores anàvem contra el PP: contra el PP viviem (i viuriem millor) en seria la conclusió. Nosaltres no hi estem d’acord.
Sense meynstenir un possible, però limitat, impacte de les posicions antiPP que, sens dubte, van afavorir per exemple la victòria de ZP, creiem que hi ha altres factors més importants que expliquen els bons resultats d’ERC el 2003 i 2004. En aquests anys, ERC tenia un lideratge clar i incontestat, al partit però encara més a una part important de la societat catalana. L’estratègia combinava perfectament, i amb una importància equivalent, les polítiques socials progressistes i les polítiques nacionals d’arrel independentista: erem, sens dubte, l’esquerra nacional, l’esquerra catalana independent. Erem el partit del discurs i de la pràctica de la radicalitat democràtica. El nostre discurs era ric, plural i divers, fresc, innovador, entenedor, creador d’il.lusió….
Progressivament, però, per factors (i errades) objectius i subjectius, els nostres atributs, la nostra estratègia i el nostre discurs es van veien reduïts a unes polítiques socials més o menys progressistes, que tradicionalment han estat patrimonialitzades pel PSC i ICV. Això fa que deixem de ser atractius, hem deixat de crear il.lusió, per a una part de la gent que ens havien votat el 2003 i el 2004 i per d’altra que mai ens han arribat a votar. El resultat és que perdem més de 120.000 vots a les eleccions al Parlament i més de 80.000 vots a les eleccions municipals.
En un determinat moment, la nostra estratègia i el nostre discurs no cuallaven perquè eren massa simples: es resumien en una paraula, independència o independentisme. Ara, en unes altres circumstàncies totalment diferents, hem tornat a caure en un error semblant: simplificar i desvirtuar excessivament la nostra estratègia i el nostre discurs: ja només parlem de polítiques socials progressistes.
Així doncs, hem de recuperar, tot adaptant-los a la nova realitat actual, la nostra estratègia d’esquerra nacional, la nostra radicalitat democràtica, el nostre lideratge, el nostre discurs fresc i engrescador, creador d’il.lusions i de compromisos. Tot allò que ens va convertir en el partit de present i amb més futur de tot el panorama polític català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La confusió entre "partit de govern" i "partit de càrrecs" és una de les arrels de l’erràtica estratègia d’ERC dels darrers anys. Un "partit de govern" té unes sectorials potents, ben arrelades i estructurades, capaces d’elaborar el marc teòric, les polítiques a llarg termini i les aplicacions pràctiques en cadascún dels aspectes estratègics d’una societat complexe com la catalana: política econòmica, medi ambient, política territorial i urbanisme, ensenyament en tots els seus nivells, política cultural i mitjans de comunicació, etc. Al voltant de cadascun d’aquests àmbits hi ha equips cohesionats capaços de portar a terme aquestes polítiques. I aquestes són clarament identificables per l’electorat perquè s’han difós en llibres, congressos, conferències, articles de fons i de divulgació, etc. Aquest conjunt de propostes i d’equips fa un "partit de govern", tant si està al poder com si està a l’oposició.
Un "partit de govern" no entra en una coalició en la que és minoritari si no pot portar a terme una part del seu programa que permeti ser identificat per l’electorat com aportació pròpia, que no es portaria a terme si aquest partit no formés part de la coalició. Un exemple són els partits ecologistes que entren en governs de coalició a condició de portar a terme una part suficient del seu programa.
Un "partit de càrrecs" és un partit bàsicament tacticista, que està a l’espera d’una "correlació de forces" favorable per accedir al poder. Cada dirigent d’aquestes forces té una serie de "clients" esperant ocupar algun càrrec de confiança. Els partits petits del "pentapartito" italià són el paradigma d’aquesta mena d’organitzacions. No li cal treballar unes línies programàtiques que el distingeixin dels altres. Tant li fa ocupar una àrea com un altra. Les negociacions se centren en acaparar la part més gran del pressupost administrat i els departaments amb més projecció als mitjans de comunicació. Si cal unir Universitats amb turisme, doncs cap problema!. Si cal doblar departaments per satisfer els diferents socis de govern, tampoc cal preocupar-se.
Els dirigents d’ERC mai han fet aquesta distinció entre "partit de govern" i "partit de càrrecs". En el temps d’oposició no es va preocupar de posar els fonaments d’unes polítiques generals per dirigir el país. I quan, per la peculiar posició política que ocupa Esquerra s’han trobat a les mans la "clau" de la governabilitat, s’han precipitat amb avidesa sobre el poder, confonent-lo amb l’acaparament de càrrecs.
Durant 75 anys l’Scotish National Party ha estat extraparlamentari o bé a l’oposició. Si a la primera oportunitat hagués pactat amb els laboristes avui no podrien exercir com a "partit de govern", tot i no tenir la majoria absoluta.
Aquesta reflexió ja la vaig fer al Congrés de Tarragona del 2001, només cal repassar la línia política que hi vaig presentar i la defensa que en vaig fer al plenari.
Josep Pinyol
Aquest invent de l’Esquerra ja es va fer als anys vuitantes dels segle passat amb els Nacionalistes d’Esquerra; poc a poc, els mateixos marxistes vergonyants que avui dominen a la Direcció d’E es van carregar tot el contingut "nacional", oblidant-se de la nació i perdent, com era cantat, bous i esquelles.
Ara Esquerra es troba amb la mateixa merderada, i s’ha convertit en el putot del PsoE a Catalunya; ha abandonat les sigles històriques i l’esperit de Macià i i el de Companys i ha adoptat el provincianisme espanyolista més fastigós.
Fouteu-vos l’esquerra a la butxaca i dediqueu-vos a la Nació: a la nostra, no a la dels altres.
Deixeu-vos de collonades i de voler salvar una Espanya que no ha existit ni existirà mai. Cambó o, fins i tot, Roca Jungent, que en sabien –i podien– força més que vosaltres, ho van intentar i no se’n sortiren, naturalment: allà els veien com a catalans, és a dir: marrà, jueu i català (o el que és el mateix, català, català i català) que és el que som als ulls dels espanyols.