RETORN. Carles Casajuana

RETORN. Carles Casajuana 

(L’Altra Editorial; setembre del 2017)

Josep Carner, exiliat primer a Mèxic i des de 1945 a Bèlgica, va tornar breument a Catalunya el 1970, entre el 3 d’abril i el 20 de maig, amb 86 anys. Aquesta notable novel·la de Carles Casajuana recrea aquesta estada, dominada tot ella pel declivi mental del poeta. “Josep Carner continuava abstret, sense escoltar la conversa entre la seva dona i el doctor Colomines. Segurament no sabia de què parlaven. Qui sap per quines galeries profundes vagaven els seus pensaments. A mi no m’agradava veure’l així. Em feia pensar en els punts grisos de la pantalla d’un televisor sense sintonitzar, en una ombra perdent-se en la boira. Em feia angúnia: ¿i si no trobava mai més el camí per tornar?” (Pàg. 218)

Són incomptables els fragments d’aquesta mena. ¿Calia que n’hi haguessin tants? En aquest sentit, la novel·la és llarga i despietada. Llegint-la, s’experimenta un inevitable malestar. ¿Mereixia això l’home que va escriure Els fruits saborosos, El cor quiet o aquella exhuberant traducció del Pickwick de Dickens que em va alegrar tants dies de mili?

Carles Casajuana, hàbilment, escull un narrador jove, que no sap res de Carner. Es tracta de Lluís Miralles, un estudiant de dret a qui encarreguen de fer de xofer i el que faci falta del veterà poeta i la seva esposa Émilie Noulet. La trama es desdobla. D’una banda, hi ha la descripció detallada del feixuc periple de Carner per terres catalanes, amb l’episodi central –i molt penós- de la no concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; i de l’altra banda, assistim a la vida d’estudiant de Lluís Miralles, fill de casa bona semihippy, que serveix per fer un retrat d’època, que resulta eficaç però també força convencional. Les vides i les opinions dels personatges joves semblen teledirigides per retratar la Barcelona de 1970. Cal admetre que no era fàcil. Té més força, és clar, tota la part de Carner, en què destaca especialment la figura entranyable de Marià Manent, sofert deixeble del gran poeta.

La novel·la, que té grans moments quan Casajuana es deixa anar i canta les quaranta als “grans homes” de la cultura catalana d’aquell moment, potser necessitava, per engrandir-se, que l’homenatge a l’obra de Carner del tram final fos més palpable i vibrant. Però Casajuana, diplomàtic que toca molt de peus a terra, no és home d’elevacions poètiques.

Acabo recordant quatre versos de Josep Carner, del poema “Matí d’hivern, amb aquella inoblidable jugadora de tennis.

 Al camp, la jugadora de tennis, ben cossada  

pel jersei blanc, somriu, pensant a l’avançada

com fugirà –d’uns quants vinclaments exquisits –

la cremoreta gèlida del capciró dels dits.

 

Classificació actual

1: Els fills de Llacuna Park. Maria Guasch

2: Retorn. Carles Casajuana

3: Els estranys. Raül Garrigasait.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*