ELS ESTRANYS. Raül Garrigasait

ELS ESTRANYS. Raül Garrigasait 

(Edicions de 1984; gener de 2017)

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) no ha escrit una novel·la convencional sobre les guerres carlines, sinó una novel·la experimental amb un argument escàs, un protagonista pansit, un èxtasi descriptiu notable, una gran passió pels adjectius i una vocació reflexiva digne d’elogi. L’argument és escàs perquè consisteix bàsicament en l’estada d’un aristòcrata prussià despistat, Rudolf von Wielemann, a Solsona, l’any 1837; s’hi està més d’un any, crec, però a part de jeure i menjar, no fa gran cosa més. Tanta inactivitat mata l’esperit, suposo, perquè Wielemann deixa indiferent al lector. Vull dir que no ens el creiem; de fet, però, no creiem en ell ni en els altres personatges ni en la guerra carlina… Garrigasait no creu en els procediments habituals per crear un món versemblant i no s’hi esforça gens, a consciència. És coherent. Si la Història (en majúscula) és un pur artifici que “ordena, jerarquitza, domina”, la novel·la històrica és una absurditat.

L’autor es motiva molt més quan, lluny de les feixugues obligacions narratives, fa la proesa de dedicar quatre pàgines a descriure pas a pas l’èxtasi que produeix escoltar una peça de Beethoven. Sublim, pot concloure algú; esgotador, pensarà un altre (personalment, puc dir que he quedat força impressionat). També cadascú valorarà a la seva manera una frase com aquesta: “L’amistat és una cosa estranya: etèria i compacta alhora.” (pàg. 147) La frase sembla voler descriure l’amistat entre Wielemann i Foraster, el metge del poble, i potser és molt profunda. Jo no sé què pensar. En quasevol cas, queda clara la passió adjectivadora de l’autor, que difícilment resistirà el pas del temps.

Garrigasait brilla especialment en reflexions escampades aquí i allà. N’anoto una de molt interessant sobre la paradoxa essencial de les guerres carlines: “Els reialistes, que sobre el paper lluitaven per l’absolutisme i contra la revolució, no actuaven sotmesos a cap autoritat. (…) Lluitant pel poder absolut d’un rei, els primers carlins defensaven un sobirà remot i paternal, tan absent com el Déu dels catòlics. Als seus enemics els arrossegava l’afany d’expandir l’aparell burocràtic de l’Estat, un afany que els llibres d’història, per alguna raó que se m’escapa, anomenen liberalisme.” (pàgs. 71-72)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*