Arxiu mensual: maig de 2018

L’ÚLTIM PASSATGE DE WALTER BENJAMIN. Enric Umbert

L’ÚLTIM PASSATGE DE WALTER BENJAMIN. Enric Umbert 

(Edicions 62; maig del 2017)

Sembla que està de moda un gènere que podria ser descrit com a “Declivi, agonia i mort de grans figures de la literatura i el pensament”. Puc aportar tres exemples recents: un film lamentable sobre Emily Dickinson, la novel·la de Carles Casajuana sobre Josep Carner i ara aquesta novel·la sobre el filòsof Walter Benjamin. Se centra en els darrers dies de la seva vida, molt penosos realment. El setembre de 1940 Benjamin travessa amb penes i treballs els Pirineus –només tenia 48 anys però era un home malalt- i arriba a Portbou amb l’esperança de poder agafar un tren cap a Barcelona, i després un altre cap a Lisboa, i des d’allà volar cap als Estats Units. Però tot acaba a Portbou, quan els guàrdies civils l’obliguen a tornar cap a França. Una llarga nit d’agonia i suïcidi en una fonda de Portbou és el darrer acte del drama.

Enric Umbert (1958), fi escriptor amb vocació de paisatgista, es recrea un pèl massa en els detalls sòrdids (el pobre Benjamin bevent aigua podrida d’una bassa!), però ho compensa amb interessants escenes del passat –estades de Benjamin a Eivissa, per exemple- i fragments brillantment escrits on exposa el seu pensament. En copio un:

“No intento recuperar el meu passat, sinó entendre’l, condensar-lo en les seves formes espacials. (…) No vull tornar a allò que m’és familiar, sinó a allò que m’és estrany. (…) La infància suposa un moviment que fa aparèixer escenes, un viatge al passat que no és res més que un viatge a la llunyania, una vibració dels sentiments disposada a l’abstracció de l’esperit en la seva puresa. Un nen queda paralitzat per la màgia que li causa la contínua borratxera de la novetat, i això, encara que ens costi entendre-ho, fa que perdi la noció del temps. L’adult, contràriament, va perdent aquesta capacitat d’embriagar-se a mesura que pren consciència del pas del temps. Per aquesta raó, el desig de retorn a l’estat d’infantesa és el desig de tornar a estar sempre ebri. Això, en el fons, és força difícil d’aconseguir, perquè per mantenir aquella borratxera es necessita la màgia infantil de la imaginació.” (Pàgina 41)

 

Classificació actual:

1: Els fills de Llacuna Park. Maria Guasch

2: La ballarina de Berlín. Joan Daniel Bezsonoff

3: L’últim passatge de Walter Benjamin. Enric Umbert

4: Retorn. Carles Casajuana

5; Els estranys. Raül Garrigasait

LA BALLARINA DE BERLÍN. Joan Daniel Bezsonoff

LA BALLARINA DE BERLÍN. Joan Daniel Bezsonoff 

(Editorial Empúries; gener del 2017)

El títol d’aquesta novel·la de Joan Daniel Bezsonoff (1963) és enganyós, perquè no és Lea Niako, la ballarina de Berlín, la protagonista, sinó el capità polonès Jerzy Sosnowski (1896-1945). És un personatge real, de vida molt animada, que es va enrolar a l’exèrcit austrohongarès el 1914, i que, un cop desaparegut aquest imperi, es va integrar amb naturalitat a la nova Polònia independent. El gruix de la novel·la se centra en les activitats de Sosnowski a Alemanya, com a espia, durant els darrers anys de la República de Weimar i durant els anys, força més perillosos, de domini nazi. Sosnowski, però, és un espia que no espia gaire: ell simplement recull les dades que li proporcionen tres dones –Benita, Irene i Renate von Natzmer- situades molt a prop dels cercles de poder de Berlín. On realment treballa Sosnowski és al llit, desplegant una activitat incessant i rotatòria per matenir en permanent estat de satisfacció les seves espies. La tasca, impossible per a la majoria d’homes, és bufar i fer ampolles per a Sosnowski, un vocacional talentós amb una energia inesgotable. Bezsonoff detalla amb fruïció les seves activitats i, per això, la novel·la és més eròtico-festiva que no pas d’espionatge. Quan Lea Niako entra en escena, l’home entra en un estat de combustió total: “La Lea no tenia pas la bellesa de les marededéus flamenques, de les sirenes del Renaixement, de les goges romàntiques. Més que l’esbalaïment produït per tanta harmonia, Sosnowski sentia un desig tel·lúric en el qual s’instil·lava una sensualitat assíria.” (Pàg. 95).

Grans passions, grans paraules. La novel·la, que descarta les giragonses de la psicologia, triomfa gràcies al seu ritme trepidant, al seu estil ric i enèrgic –amb tot el catàleg de paraules úniques que gasta Bezsonoff (les “fringaires” al capdavant), a la seva exhibició políglota (hi ha cites en unes deu llengües), al seu sentit de l’humor (amb acudit tintinesc inclòs), i especialment, a la impressionant erudició desplegada a l’hora de recrear l’època i el lloc.

És cert que es troba a faltar certa profunditat en el dibuix de personatges (un cert toc Zweig hauria anat bé), però és innegable que deixa  escenes imborrables, com la de Lea Niako amb Hitler.

Classificació actual:

1: Els fills de Llacuna Park. Maria Guasch

2: La ballarina de Berlín. Joan Daniel Bezsonoff

3: Retorn. Carles Casajuana

4; Els estranys. Raül Garrigasait