La revisió feminista del cinema d’aventures

151020104544-stars-wars-daisy-ridley-full-169

La protagonista de la nova pel·lícula de la Guerra de les Galàxies, de nom Rey, és molt jove i es dedica a recollir ferralla. No són poques les seves habilitats: es defensa bé en la lluita cos a cos, coneix a la perfecció la mecànica de les naus espacials, i es capaç de pilotar el Falcó Mil·lenari com si fos en Han Solo (el primer dia que l’agafa ja fa acrobràcies!). ¿Què ha passat amb allò de l’aprenentatge de l’heroi (o heroïna)? Aquesta noia, Rey, només copsar que la Força l’acompanya, ja sap fer truquets jedis de poder mental per escapar-se o, sense cap entrenament previ, fer anar l’espasa làser com una campiona. Quina comparació amb el pobre Luke Skywalker, que necessitava tres pel·lícules i una llarga temporada amb en Yoda per ser un jedi mínimament presentable.

La revisió feminista del cinema d’aventures que vivim actualment exigeix noies dures i coratjoses que s’espavilin soletes i deixin en ridícul els homes (“mira, Han Solo, per posar la velocitat de la llum es fa així”!), però aquest camí, dramàticament parlant, només porta al precipici de la inversemblança.

La fi de Tirant lo Blanc

9788415192367Arriba a casa aquest Tirant lo Blanc adaptat, és a dir, “traduït” al català modern. Els estudiants de Batxillerat no tenen nivell per entendre el català antic –què hi farem- i se’ls ha de facilitar les coses. Ho comprenc.

Obro el llibre. El comparo amb el Tirant lo Blanc autèntic que tinc a casa (a cura de Martí de Riquer). Miro per atzar el capítol 162.

Diu el Tirant adaptat: “Perquè el que comença malament, malament acaba”.

Diu el Tirant autèntic: “Car de mal principi no se’n pot seguir bona fi”.

Justa la fusta.