17: NEVER LET ME DOWN. David Bowie (1987)

Té gràcia que aquest disc s’anomeni Never Let Me Down, perquè justament va ser ell qui va decebre tothom. Semblava impossible imaginar un disc tan poc interessant de David Bowie (i amb una portada tan lletja!). Escoltat ara, continua igual. Només hi ha una cançó bona, la que dóna títol al disc, “Never Let Me Down” i que sembla una imitació de John Lennon, tant per la lletra –“When I believed in nothing, I called her name”-, com per la manera com canta Bowie. I, a partir d’aquí, el no-res: soroll i nul·la inspiració. A l’inici de la cara B hi ha un tema, “Glass Spider”, que comença amb moltes ínfules -un recitat- per enfonsar-se tot seguit. Aquest mateix any 1987 David Bowie va fer una gira –Glass Spider Tour- que va arribar al Miniestadi del Barça pel juliol. No en guardo un gran record: excés de coreografia i un fluix repertori de cançons. 1987 va ser, doncs, un any per perdre la fe en David Bowie i començar a pensar que l’havíem sobrevalorat. Conclusió: un 0’5 (sobre 5).       

RARE. David Bowie (1982)

Recollint la suggerència d’un amable lector d’aquest bloc, incloem en aquest repàs a la discografia de David Bowie aquest disc. És una  recopilació de temes obscurs que la RCA va publicar el 1982, per suplir l’absència d’un LP amb temes nous. A Bowie no li va agradar la jugada i va canviar de discogràfica. Aquest disc, però, té tres temes molt interessants. El primer és “Ragazzo solo, ragazza sola”, versió en italià de l’any 1969 d’”Space Oditty”, en què l’odissea del Major Tom és substituïda per una història d’amor escrita per Mogol: “Dimmi ragazzo solo dove vai / Perché tanto dolore? / Hai perduto senza dubbio un grande amore / Ma di amori è tutta piena la città”. Costa una mica d’acostumar-s’hi, però després li trobes la gràcia. La segona cançó destacada és “Amsterdam”, un tema de Jacques Brel que Bowie canta molt bé, fent justícia al llegendari cantant belga (hi ha algun francès que no sigui belga?). Finalment hi ha “Alabama Song” (Bertold Brecht, Kurt Weill) que els Doors ja havien cantat en el seu primer disc de 1966. També és molt interessant escoltar primer Jim Morrison i després Bowie. No cal declarar un guanyador: les dues versions estan bé.  

14: SCARY MONSTERS (AND SUPER CREEPS). David Bowie (1980)

Aquest celebrat disc de David Bowie no em sembla tan excepcional. De fet, m’acaba esgotant de tant sobreproduït. Sepultada per tanta càrrega instrumental, la veu de David Bowie a penes si es pot escoltar bé. Per això, és tan benvinguda l’aparició, al final, de “It’s No Game (No. 2)”, versió més despullada i relaxada de la furiosa “It’s No Game (No. 1)” inicial (que té, tot cal dir-ho, la genial intervenció vocal d’una japonesa). Cançons com “Scary Monsters (and Super Creeps)” o “Scream Like a Baby” serien millors sense tanta parafernàlia sonora. “Ashes to Ashes”, en canvi, és sensacional a tots els nivells. Recordant el Major Tom de la cançó ”Space Oditty”, Bowie repassa la seva dècada dels setanta i decideix -per dir-ho clar- que ja és hora de deixar de fer el paperina i el ionqui. My mother said to get things done / You’d better not mess with Major Tom”, va repetint al final. Compliria la promesa David Bowie. El segon single del disc, en canvi, és un tema funky poc inspirat: “Fashion”. Hi ha quatre cançons més, però no em diuen res. Conclusió: un 3 (sobre 5).     

Les xifres del tripartit

Article de Josep Gabarró aparegut al diari El Segre el 16 d’abril de 2013.

Com en aquelles herències que no es coneixen fins que no s’obre el testament, la veritable herència del govern tripartit no l’hem coneguda fins fa pocs dies. La Sindicatura de Comptes ha emès l’Informe sobre el Compte General de la Generalitat de Catalunya de l’exercici 2010, i per tant el testament del tripartit s’ha fet públic i tots els catalans l’hem pogut conèixer.

Després de les eleccions catalanes de novembre de 2010 i durant el traspàs de poders, les discussions sobre dèficit i endeutament van ser intenses i contradictòries, i les van recollir exhaustivament els mitjans de comunicació. La immediatesa de l’actualitat informativa fa que l’aclariment d’aquell ball de xifres, dos anys després, ja no tingui el mateix interès. Tot i això les dades són significatives i cal treure’n conclusions.

(Continua)

Situem-nos en context. Any 2010. Feia dos anys que havia esclatat la crisi econòmica i financera. Els governs de tots els països ja parlaven de contenció. La mateixa Generalitat de Catalunya anunciava plans d’austeritat. Plans que, com veurem, van ser incapaços d’aplicar.

Dèficit públic . El govern de la Generalitat el 2010 va continuar gastant sense control generant un dèficit de 8.352 milions d’euros calculats d’acord amb els criteris del Sistema de Comptabilitat Europeu (SEC95). Això suposà un 4,22% de dèficit sobre el PIB català. Recordem que avui per avui, si no es modifica a l’alça, com seria de justícia, el límit de dèficit està en el 0,7%. La diferència és evident.

Endeutament . L’any 2003 el deute total viu de la Generalitat era de 17.364 milions d’euros. Com tothom sap, els anys dels dos tripartits aquest endeutament es va incrementar exponencialment. L’any 2009, ja en plena crisi econòmica, el deute era de 34.079 milions d’euros (amb un increment de més de 6.000 milions d’euros respecte al 2008). L’exercici 2010, quan ja tothom parlava de contenció i austeritat, el deute total viu de la Generalitat de Catalunya va incrementar-se encara un 26,4%, pujant fins als 43.063 milions d’euros. Aquesta és la hipoteca de generacions de catalans.

Contractació de personal . També malgrat la situació de crisi, i les dificultats que ja s’albiraven, el tripartit va seguir contractant personal. L’any 2009 es van contractar 2.225 nous treballadors públics i 2.323 més l’any 2010. Està clar que no hi va haver cap propòsit de control tampoc en aquest aspecte. A més es detecta un transvasament intern de treballadors. Disminueixen els eventuals, interins i laborals i s’incrementa significativament el nombre de funcionaris. El 2010 va ser un any de consolidació de places funcionarials. Des del 2011 la Generalitat ha suspès l’oferta pública i no ha pogut treure cap més convocatòria de places.

Despeses projectades cap al futur . L’any 2009 el tripartit ja va deixar compromisos de despesa diferida cap al futur per valor de 64.325 milions d’euros. Una quantitat incomprensible si tenim en compte que l’any 2004 aquesta xifra era de 6.811 milions d’euros. Doncs bé, l’any 2010 el govern de la Generalitat es va superar i va incrementar aquest compromisos, ja escandalosos, en un 26% fins als 79.502 milions d’euros. Això vol dir que en només sis anys de govern tripartit els compromisos de despesa diferida es van multiplicar per 11. La Generalitat té compromesos pagaments d’inversions diferides i càrregues financeres fins al 2108. Sí, no és un error: 2108. Els venciments del deute i de les despeses diferides són les pedres a la motxilla de Catalunya que no permeten fer front a necessitats avui dia socialment imprescindibles.

Ni José Montilla va tenir la valentia política d’Artur Mas, ni Antoni Castells va exhibir el rigor econòmic que ha demostrat Andreu Mas-Colell. Catalunya va malbaratar tres anys des del començament de la crisi, i aquesta irresponsabilitat va posar en risc el nostre benestar. Som un país poc donat a l’autocrítica i ningú l’espera per part dels responsables d’aquell desgavell econòmic. La gent es queixa, amb raó, de l’actual situació de Catalunya, però el que no s’entén és que darrere la pancarta de les protestes hi trobem els que van arruïnar el país.

Les dades d’aquest article provenen dels informes de la Sindicatura de Comptes sobre els Comptes Generals de la Generalitat de 2010, 2009 i 2003, que es poden consultar al web www.sindicatura.org.

13: LODGER. David Bowie (1979)

El tercer disc de la triologia berlinesa, menys experimental que els altres dos,  no té cap cançó tan brillant com “Heroes” però tampoc no inclou una cara B de letàrgica música electrònica. El disc no impressiona d’entrada però va creixent cada cop que s’escolta. Moltes cançons són escrites per Bowie i Eno, però la millor, “Move On”, és de Bowie en solitari. Recomano escoltar aquest tema: “Sometimes I feel / That I need to move on / So I pack a back / And move on”. Altres cançons que deixen un bon regust són: “Fantastic Voyage”, “D.J.”, “Look Back in Anger” i el single “Boys Keep Swinging”. “D.J” té un començament inspirat pel que fa a la lletra: “I’m home, lost my job / And incurably ill / You think this is easy realism”. Doncs sí, David, és el que penso. Menys afortunat és el toc exòtic del disc, com “Yassassin”, una espècie de reggae turc. Aquest disc, doncs, és notable i no mereix ser oblidat. Conclusió: un 4 (sobre 5).

ESPRIU, TRANSPARENT. Agustí Pons (1)

Resulta que aquest personatge mític anomenat Pompeu Fabra va existir realment. Aquesta anèctoda la va explicar el mateix Salvador Espriu, que va ser estudiant seu a la Universitat a començaments dels anys 30, i la recull Agustí Pons en aquesta interessant biografia.

En una ocasió, ja a horabaixa, em vaig atrevir a preguntar-li si era del tot obligat escriure “l’illa” o es podia prescindir en aquest mot de l’elisió, que a mi, no sé per què, no m’acabava aleshores de fer el pes. “Home”, em va dir amb una punta de benèvola ironia, “jo li aconsellaria ‘l’illa’, sense cap vacil·lació, em penso. Però si en aquest cas li molesta tant l’article elidit i es decanta per ‘la illa’, m’imagino que això no trontollarà pas els fonaments de l’Univers”. (pàg. 83)

12: HEROES. David Bowie (1977)

El segon disc de la trilogia berlinesa conté la cançó més emblemàtica de David Bowie: l’extraordinària “Heroes”, la qual, a més, té una virtut força rara en Bowie, l’optimisme (“We can be heroes, just for one day”). Cap altra tema no li fa ombra i, per això, dubto que aquest disc sigui tan bo com Station to Station. En qualsevol cas, escortant “Heroes” hi ha les notables “Joe the Lion” i “Sons of the Silent Age”. La participació del guitarrista Robert Fripp va ser molt lloada, potser massa. La cara B torna a ser bàsicament electrònica, i de nou, com a Low, Eno hi fica massa cullerada. Destaca especialment el primer tema, “V-2 Schneider”, homenatge a Kraftwerk. Després la cosa va de baixada fins que remunta amb l’alegre “The Secret Life of Arabia”, que és un bonic final al disc.  Conclusió: un 3’5 (sobre 5).     

11: LOW. David Bowie (1977)

La llegenda diu que David Bowie i Brian Eno van entrar a l’estudi de gravació amb quatre idees i quatre sintetitzadors i en van sortir amb una obra mestra. Però la realitat, a parer meu, és una altra. Fa vint anys Low ja em semblava un disc fluix i ara, després d’escoltar-lo repetidament, no he canviat d’opinió. No hi ha cap cançó realment bona, ni tan sols “Sound and Vision”, que és poca cosa. La millor deu ser “Always Crashing the Same Car”, que ja sembla anticipar “Heroes”. La cara B és tota de música electrònica, que mai no m’ha dit gran cosa. Ara bé, hi ha un bonic tema: “Warszawa”. En general, hi ha massa Eno i massa poc Bowie en aquest disc. El Duc Blanc estava enfeinat desintoxicant-se del polsim blanc.  Conclusió: un 2 (sobre 5).

10: STATION TO STATION. David Bowie (1976)

Aquest és un gran disc, el millor que he escoltat fins ara. Estrenava Bowie el seu millor personatge: El Duc Blanc (The Thin White Duke). El disc té un peu al so funky de Young Americans i un altre a la música electrònica de la futura trilogia berlinesa (Low, Heroes i Lodger), amb un equilibri perfecte. La cançó més impressionant deu ser “Word on a Wing”, de tema religiós. Lluita Bowie per tenir fe: Lord, I kneel and offer you my word on a wing. And I’m trying hard to fit among your scheme of things”. Jo, que en general no crec gaire en Bowie com a lletrista (massa que m’hi vaig dedicar), aquí em trec el barret. Com a cantant, està especialment inspirat versionant “Wild is the Wind”. “Station to Station”, formidable tema de deu minuts, els grans singles “Golden Years” i “Stay” i la divertida “TVC15” rematen aquest disc insuperable que qualsevol aficionat a la música de David Bowie hauria de tenir a casa. Conclusió: un 5 (sobre 5).

9: YOUNG AMERICANS. David Bowie (1975)

Bowie, sempre inquiet, va passar per Amèrica per incorporar nous estils a la seva música (soul, R&B, funky…) i l’aventura li va sortir prou bé. Aquest continua essent un bon disc. Sobresurten cançons com la mateixa “Young Americans”, “Win”, “Fascination” o “Can You Hear Me”. Als Estats Units, David Bowie va poder conèixer John Lennon i fa certa gràcia imaginar l’escena, perquè segons sembla estava força espantadot. Al disc hi ha una versió notable d’”Across the Universe” i també el tema “Fame”, un tema funky de molt èxit. No és gran cosa més que una improvisació: sobre un riff de guitarra de Carlos Alomar, John Lennon va cridar “fame!”, perquè amb Bowie havien parlat del pes de la fama, i d’aquí va sorgir la cançó. “Fame – what you get is no tomorrow”, diu un vers. Conclusió: un 4 (sobre 5)