A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. UN AMOR DE SWANN. Marcel Proust (8)

Temps enrere, el somni era posseir el cor de la dona de qui estem enamorats; més tard, sentir que posseïm el cor d’una dona pot ser suficient per enamorar-nos-en. (Pàg. 247)
Trad: Valèria Gaillard Francesch.
Autrefois on rêvait de posséder le coeur de la femme dont on était amoureux; plus tard, sentir qu’on possède le couer d’une femme peut suffire à vous en rendre amoureux. (Pàg. 193)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (7)

Mai, en les passejades pel cantó de Guermantes, vam poder remuntar fins a les fonts del Vivonne, en les quals sovint havia pensat i que tenien per a mi una existència tan abstracta, tan ideal, que quan em van dir que es trobaven dins de la comarca, a una certa distància quilomètrica de Combray, em vaig quedar tan sorprès com el dia que em van dir que hi havia un altre punt precís de la Terra on s’obria, en l’antiguitat, l’entrada dels inferns. (Pàg.214)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

Jamais dans la promenade du côté de Guermantes nous ne pûmes remonter jusqu’aux sources de la Vivonne (Pàg. 169)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (6)

El senyor Vinteuil té una filla lesbiana. El pobre camina capcot per Combray. El senyor Swann se’l troba pel carrer i, elegant i generós com és, convida la filla a tocar el piano a casa seva.

“Era una invitació que, dos anys enrere, hauria indignat el senyor Vinteuil, però ara l’omplia d’una tal gratitud que es creia obligat a no cometre la indiscreció d’acceptar. L’amabilitat de Swann envers la seva filla li semblava un suport tan honorable i deliciós, que potser valia més no utilitzar-lo i tenir així la dolçor purament platònica de conservar-lo.” (Pàg.187)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

L’amabilité de Swann envers sa fille li semblait être en soi-même un appui si honorable et si délicieux qu’il pensait qu’il valait peut-être mieux ne pas s’en servir, pour avoir la douceur toute platonique de le conserver. (Pàg 147)

Foto: Jeremy Irons a Un amour de Swann (1984)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (5)

Proust es troba passejant la filla de Swann, Gilberte…

Tot d’una em vaig aturar, era incapaç de moure’m, com quan una visió no s’adreça tan sols a la nostra mirada, sinó que requereix percepcions més profundes i disposa del nostre ésser per complet. Una nena d’un ros panolla que tenia l’aspecte de tornar de passeig i que portava a la mà una pala de jardineria, ens mirava alçant el rostre sembrat de pigues roses. Els seus ulls negres espurnejaven i, com que jo aleshores no sabia, ni ho he après després, reduir als seus elements objectius una impressió forta, com que no tenia, com se sol dir, prou “esperit d’observació” per distingir una noció del seu color, durant molt temps cada vegada que tornava a pensar en ella, el record del seu esclat se’m presentava més aviat d’un atzur punyent, ja que era rossa: de manera que, si no hagués tingut uns ulls tan negres –el que més impressionava quan la veies per primer cop- potser no hauria estat, tal com ho vaig estar, especialment enamorat dels seus ulls blaus. (Pàg. 177)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

Tout à coup, je m’arrêtai, je ne pus plus bouger, comme il arrive quand une vision ne s’adresse pas seulement à nos regards, mais requiert des perceptions plus profondes et dispose de notre être tout entier. (Pàg. 139)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (4)

Bloch, un amic, deixa estupefacte el pare de Proust…

Però Bloch havia desagradat els meus pares per altres motius. Per començar havia fet enfadar el pare que, veient-lo xop, li havia preguntat amb interès:
“Però, senyor Bloch, quin temps fa? Que ha plogut? No entenc res, el baròmetre indicava un temps excel·lent”.
I no se li va acudir res més que respondre:
“Senyor, em resulta impossible dir-li si ha plogut. Visc tan resoludament al marge de les contingències físiques que els meus sentits no es molesten ni a notificar-me-les”.
“Però, fill meu, el teu amic és idiota”, m’havia dit el pare quan Bloch se’n va haver anat. “Com pot ser?” No em pot dir ni el temps que fa! Però si no hi ha res de més interessant! És un imbècil!”. (Pàg. 118)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

“Monsieur, je ne puis absolument vous dire s’il a plu. Je vis si résolument en dehors des contingences physiques que mes sens ne prennent pas la peine de me les notifier. (Pàg. 91)   

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (3)

“De molt lluny es reconeixia el campanar de Saint-Hilaire, que inscrivia la seva figura inoblidable en l’horitzó on Combray encara no apareixia; quan des del tren que, la setmana de Pasqua, ens portava de París, el meu pare, que l’albirava saltant un rere l’altre tots els solcs del cel i fent córrer el seu petit gall de ferro en totes direccions, ens deia: ‘Au, recolliu les mantes, ja hi som’”. (Pàg. 83)

Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

“On reconnaissait le clocher de Saint-Hilaire de bien loin, inscrivant sa figure inoubliable à l’horizon où Combrait n’aparaissait pas encore; quand du tren qui, la semaine de Pâques, nous amenait de Paris, mon père l’apercevait qui filait tour à tour sur tous les sillons du ciel, faisant courir en tous sens son petit coq de fer, il nous disait: “Allons, prenez les couvertures, on est arrivé”. (Pàg. 62)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (2)

“Em sembla molt raonable la creença cèltica segons la qual les ànimes de les persones que hem perdut estan captives en algun ésser inferior, en un animal, un vegetal, una cosa inanimada, perdudes efectivament per a nosaltres fins al dia –que per a molts no arriba mai- que passem molt a prop de l’arbre, que adquirim un objecte que és la seva presó. Aleshores s’estremeixen, ens criden, i tan bon punt les reconeixem, es trenca l’encanteri. Un cop les alliberem, vencen la mort i tornen a viure amb nosaltres.
Succeeix el mateix amb el nostre passat. Perdem el temps si intentem evocar-lo, qualsevol esforç de la nostra intel·ligència és inútil. Està amagat fora dels seus dominis i del seu abast, en algun objecte material (en la sensació que ens inspira) del qual no sospitem. Aquest objecte, depèn de l’atzar que el trobem abans de morir, o que no el trobem mai. (Pàg. 60)
Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

Délivrées par nous, elles ont vaincu la mort et reviennent vivre avec nous”. (Pàg. 43-44)

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT. COMBRAY. Marcel Proust (1)

A la vida arriba un moment que toca llegir Proust. Durant les pròximes setmanes ens hi dedicarem.
Com que jo gairebé mai no compro el diari, aquesta frase de Swann m’ha deixat ben satisfet:

“El que recrimino als diaris és que cada dia ens fan fixar en coses insignificants, mentre que només llegim tres o quatre vegades en la vida llibres que contenen coses essencials”. (pàg.38)

Traducció: Valèria Gaillard Francesch.

“Ce que je reproche aux journaux c’est de nous faire faire attention tous les jours à des choses insignifiantes tandis que nous lisons trois ou quatre fois dans notre vie les livres où il y a des choses essentielles”. (Pàg.25-26. Éditions Gallimard).

(És curiós veure que l’excel·lent traductora no fa servir el verb reprotxar. No ho critico pas, només ho dic per constatar el descrèdit total que pateix aquest pobre verb actualment).