MEDEA. Eurípides (2)

La venjança de Medea és terrorífica. Envia uns obsequis criminals a Creüsa: un vel i una diadema d’or. Quan la filla de Creont se’ls posa…

“De la garlanda d’or que porta al cap, en surt
un doll estrany de flama que ho devora tot;
i el vel finíssim, el present dels teus infants,
consum les carns rosades de la mísera”
. (pàg. 148)

Creont, intentant salvar la seva filla, també és devorat pels “regals” de Medea. Tot això, com sol ser habitual en les tragèdies gregues, no passa a l’escenari sinó que ho explica un missatger. Però els horrors no han acabat, perquè Medea acaba matant els seus propis fills, en part per evitar que siguin altres qui ho facin i en part per provocar el màxim sofriment a Jasó. El corifeu fa unes reflexions sobre el fet de tenir fills:

“I declaro: els mortals que mai no han fet
l’experiència i no han plantat
infants, superen en bona sort
els que n’engendren.
Els mancats de fills, no sabent per prova
si pels mortals comporten dolçor
o enuig els infants, no havent-ne tinguts,
són lliures de moltes penes.
Però el qui té a casa una dolça
brotada d’infants, el veig consumint-se
d’angúnia tota la seva vida”.
(Pàg. 145)

Traducció: Carles Riba.  

MEDEA. Eurípides (1)

Jasó i Medea, refugiats a Corint, ja han deixat enrere els temps feliços. Medea, furiosa perquè Jasó té previst de casar-se amb Creüsa -filla de Creont, rei de Corint- planeja venjança. Una última conversa amb Jasó encara incrementa més la ràbia de la ferotge Medea. 


Medea
Oh Zeus, ¿per què donares als humans senyals
certs per conèixer l’or quan és de bona llei,
però, dels homes, cap no porta sobre el cos
la marca impresa per saber quin és el pervers?
(Pàg. 128)

Jasó, subtil raonador, intenta emmascarar la seva traïció amb paraules, però remata un parlament amb una declaració poc feminista:

Jasó
Caldria que els mortals creessin fills
per altra via, i que la fembra no existís:
llavors s’haurien acabat els mals al món.
(Pàg. 129)

Traducció: Carles Riba.

ALCESTIS. Eurípides (2)

Un dels millors moments d’aquesta tragèdia arriba quan Ceres canta les quaranta a Admet, el seu fill.

“Jo et vaig engendrar i et vaig criar per tal que esdevinguessis senyor de casa meva, però no tinc cap obligació, cap, de morir per tu. Morir els pares pels fills! No fou pas aquesta la norma que em varen llegar els avantpassats! No és pas aquest el costum dels grecs! (…) ¿Et plau veure la llum, oi? I al teu pare, ¿creus que no li plau també? Certament és molt llarg, compto, el temps que he de passar a sota terra. La vida, en canvi, és curta, i, tanmateix, tan dolça! Fou per això que tu, impúdicament, vares lluitar per no morir… i ets viu, eludint el destí que t’esperava. Ets tu el seu assassí, i em vols tirar a la cara la meva covardia, tu, covard, que t’has deixat véncer per una dona, que, sens dubte, ha mort per la teva cara bonica…” (pàg. 139) Traducció: Josep Alsina.

L’aparició a última hora d’Hèracles permet que Alcestis retorni al món dels vius. Eurípides era molt aficionat als “herois salvadors” i també al procediment del “deus ex machina”, és a dir, l’aparició d’un déu penjat d’una grua.   

ALCESTIS. Eurípides (1)

Aquest tragèdia amb final feliç té un argument molt curiós. Deriva, pel que sembla, d’una llegenda tessàlia. El déu Apol·lo, agraït per l’hospitalitat rebuda, concedeix al rei Admet un favor especial: que  algú pugui morir en lloc d’ell. Els pares del rei no hi estan gens disposats, però sí Alcestis, la seva dona. Admet, amb sentiment de culpabilitat, exagera la devoció postmortem que tindrà per la seva dona: ¡afirma que dormirà amb una escultura d’Alcestis!

“I encara més: modelada per una mà hàbil d’escultor faré estendre al meu llit una imatge teva. Jo hi dormiré al costat i l’ompliré d’abraçades pronunciant el teu nom, amb la il·lusió de tenir als meus braços la meva cara esposa, malgrat que no la hi tingui: goig ben fred, certament, però que alleugerirà la pena del meu cor…”

Com diu una nota, és una mena d’auto-glorificació.

Traducció: Josep Alsina.  

 

EL CÍCLOP. Eurípides (2)

“L’univers d’Eurípides, hem dit, és un univers trasbalsat. Els déus, la base metafísica de la conducta humana, s’han esfumat. I resten sols els homes, lliurats a les seves passions desfermades. I el poeta, davant d’aquesta solitud de l’home, només pot comprendre allò que el fa humà: el sofriment, el dolor, la misèria” (Del pròleg de Josep Alsina a Alcestis, pàg.50).

A El cíclop, Ulisses demana al déu Hefest, “senyor de l’Etna”, que l’ajudi a cremar l’ull de Polifem, “que és un home a qui no importen déus ni moridors”. I afegeix Ulisses…

“Si no, s’haurà de creure que l’Atzar és déu
 i que els eterns no poden tant com l’atzar”

(pàg. 60).

Traducció: Carles Riba.
    

EL CÍCLOP. Eurípides (1)

El cíclop no és una tragèdia sinó una obra satírica. L’argument és ben conegut: l’aventura d’Ulisses amb Polifem, el cíclop. Som a Sícilia, a tocar de l’Etna. Polifem ja té un presoner, Silè. Ulisses, quan arriba buscant provisions per reprendre el seu llarg viatge, s’informa sobre els cíclops.

Ulisses: I són hospitalaris amb els estrangers?
Silè: La carn més fina, diuen, és la d’estranger.
Ulisses: ¿Què dius? ¿Que mengen home com a requisit?
Silè: Qui ve, el degollen: no se n’ha escapat ningú.

Tenen la seva gràcia els diàlegs. El corifeu (el representant del cor), per exemple, pregunta a Ulisses per la guerra de Troia.

El Corifeu: ¿Vau prendre Troia amb la famosa Helena a dins?
Ulisses: Tot el casal de Príam vàrem saquejar.
El Corifeu: I doncs, quan la donzella us va venir a les mans, ¿no vàreu fer-li un repicat tots un per un,
ja que té gust a sempre canviar d’espòs?

Traducció: Carles Riba.