TIMEU. Plató

Diu Jordi Llovet al llibre Adéu a la Universitat: “Cap professor no pensa avui que un dia pugui convertir-se en un mestre d’altres professors –deixant a banda que n’hi ha pocs que vulguin convertir-se en un exemple per als seus alumnes- i, per aquesta raó, a més de moltes altres que ja han sortit o sortiran en aquest llibre, podem donar per desapareguda la vehiculació dels sabers antics, que són els que, per definició, transmeten els mestres humanistes.” (Pàg. 143)

I, avui, tot just començo el Timeu de Plató i llegeixo això:

En canvi, entre vosaltres -i també entre altres-, bé que heu aconseguit disposar de l’escriptura i de les altres coses necessàries per a una vida civilitzada, us cau de nou a sobre des del cel en períodes regulars una inundació, com una mena de pesta, que només deixa entre vosaltres analfabets i ignorants. I així heu de tornar a començar com a nens des d’un principi, i no sabeu res ni de les coses dels temps antics que han esdevingut aquí o a casa vostra. (Pàgs. 62-63)

 Traducció: Josep Vives. 

ADÉU A LA UNIVERSITAT. Jordi Llovet

No recordo amb entusiasme el meu pas per la filologia catalana. Era tan absurda: hores i hores de “vaca cega” o de Narcís Oller i ni una paraula de Plató, Shakespeare, Kant, Tolstoi, Kafka, Borges, etc. En aquest llibre, el professor Llovet lamenta l’esmicolament de l’antiga carrera de Filosofia i Lletres. No hi puc estar més d’acord. Jordi Llovet ha escrit un gran libre, imprescindible, necessari. Les seves memorables classes eren un oasi en aquell desert, aquest llibre també. En copio un paràgraf sobre el tema dels ordinadors.

Ara, amb l’expandiment dels ordinadors a l’educació secundària i a les universitats, la feina del professor ha quedat relegada –o hi quedarà- a adreçar els estudiants no a la seva paraula, sinó a l’ordinador –d’enorme capacitat quant al nombre de bits informatius, però al capdavall desproveït d’intel·ligència. Com que és difícil, si no impossible, que un professor domini alhora els recursos de la paraula oral, el dibuix acolorit, l’art dels esquemes, la cinèsica i tota la sèrie de coses que són del cas, els estudiants no tindran cap dubte a concedir una més gran autoritat a les màquines que a la figura i la paraula del professor. A la manca d’auctoritas dels professors derivada de la secularització de les nostres societats i de la crisi d’autoritat de la figura paterna i dels seus equivalents socials, s’hi haurà de sumar la manca d’autoritat d’una persona, el professor, que, malgrat que posseeix un cervell i una ànima capaces d’operacions i d’actituds molt més complexes que les de la més perfecta de les màquines, no podrà fer gran cosa davant l’enorme seducció dels materials didàctics de format informàtic i audiovisual. En el límit, un pot imaginar perfectament que els professors acabaran actuant com una mena de bidells encarregats de donar l’ordre de connectar els ordinadors al començament de la classe i d’apagar-los al final. (Pàgs. 304-306)

BON DIA, PARE. Ramon Folch i Camarasa

En aquest llibre, escrit l’any 1968, Ramon Folch i Camarasa (1926) recorda el seu pare, el cèlebre escriptor Josep Maria Folch i Torres (1880-1950). Ressegueix, any per any, la infantesa del pare, la joventut, els seus inicis com a escriptor, els anys de glòria i també, inevitablement, la davallada. Folch i Camarasa anota els ingressos del seu pare, especificant cada concepte (Patufet, teatre infantil, novel·les…) i el cost de la casa comprada a Plegamans. A l’època, la maledicència va córrer, de manera molt injusta, i el fill vol aclarir les coses. Defensa també l’autor la qualitat literària de Folch i Torres, menystinguda per autors més exquisits (i, no cal dir-ho, menys exitosos). És molt trista la part final, anys de misèria i de moltes desgràcies familiars. És especialment corprenedora la mort de Jordi Folch i Camarasa, a la guerra. Posa els pèls de punta llegir les cartes que el noi, de disset anys, enviava a casa. Qui vulgui saber coses de Josep Folch i Torres, aquest és un llibre indispensable. És la història d’un gran home, i també la història d’un país.

Eren les darreries del gener de 1939.
Començava un nou ordre.
Tothom corria a canviar pels nous bitllets de banc els “legítims”, la numeració dels quals havia circulat de sota mà. A casa no en teníem ni un. I dels altres, ben pocs.
El 6 de febrer, un interrogant en el Llibre Blau: “No sé res d’En Patufet. Podrà sortir?”
En Patufet volia dir moltes coses, i no només el pa de cada dia. Volia dir el país, volia dir, per a l’escriptor de 59 anys, els seus amics lectors, el seu món.
(Pàg. 214)

TESTA DE VELL EN BRONZE. Ramon Folch i Camarasa

August Bonafont i Garriga és un vidu pansit i derrotat que viu reclòs al seu pis de la Barcelona de 1947. Una minyona li fa el menjar, els fills el visiten i l’empenyen a escriure la seva biografia (Bonafont era un home important els anys de la Repúblic), però ell només vol tornar a ser feliç. Recorda el seu primer amor, Elisenda Barella, i es proposa retrobar-la. Imagina una nova vida amb ella, fa projectes, revifa, gosa tornar a sortir sol al carrer. El lector espera ansiós el retrobament de Bonafont amb la seva antiga promesa, però aquest moment no arriba mai. Un to kafkià recorre la novel·la. Com K., l’agrimensor d’El castell, el senyor Bonafont topa amb un món incomprensible i hostil, i no aconsegueix saber res d’Elisenda Barella, ni tan sols si és viva o morta. Cau en la teranyina de la “protecció” dels seus fills i de la pròpia covardia. Una novel·la admirable, tan sòlida retratant el món interior del protagonista com reflectint, en segon terme, el trist món de la postguerra.

A ell mateix, de vegades li semblava que havia estat com una febrada, d’aquelles que provoquen un estrany benestar, molt semblant a la felicitat.
Però potser havia estat massa fort, massa dur per a ell.
No, no ho hauria volgut confessar de cap manera, però el cert era que fins i tot se n’havia sentit com descansat, d’haver de renunciar, de poder tornar a no ser res, a no ser ningú.
De poder tornar a viure tancat dins la seva imatge d’home cèlebre. La seva estàtua de bronze.
(pàg.233)

ROMAN HOLIDAY (1953)

Volta per Europa en viatge oficial, amb profusió d’actes i recepcions, la princesa Anna, hereva al tron d’un país europeu, segurament balcànic. Jove com és, està cansada de tants actes oficials i vol viure la vida, que entreveu des de les finestres del palau de Roma on s’allotja. Té un atac d’histèria i el metge li posa un calmant. La princesa, però, no s’adorm, sinó que s’escapa del palau i passeja, mig grogui, pels carrers de Roma. La princesa Anna és Audrey Hepburn, en el seu debut a Estats Units, i és una delícia contemplar-la. També volta per Roma Joe Bradie, periodista americà que juga al pòquer amb els col·legues i que, quan torna a casa de nit, es troba, ajaguda en un banc, una noia que sembla borratxa. Com que ella no és capaç de facilitar-li una adreça, se l’enduu a contracor a la pensió on viu. En Joe, però, no és un gentleman, i quan la princesa se li adorm al llit, ell la fa rodolar de qualsevol manera fins a una butaca. Joe Bradie és Gregory Peck, i és un plaer veure’l en un paper més canallesc de l’habitual. A dos mons diferents pertanyen la princesa i el periodista, a dues actituds vitals (la innocència i el cinisme), a dos gèneres (el contes de fades i el realisme laboral), i la col·lisió crea aquesta pel·lícula, que és una comèdia romàntica extraodinària. Va obtenir un gran èxit, i la màgia perdura. He dit comèdia romàntica, però l’adjectiu sobra durant vuitanta minuts, perquè la princesa només vol descobrir món i ell només treballa per a una exclusiva. No són poques les indignitats que comet, com fingir trobades fortuïtes, intentar prendre la càmera a una nena o, quan ja té un fotògraf (Eddie Albert), despistar la princesa –mentre van en vespa, per exemple- perquè no s’adoni que li fan fotos a dojo. És patètic i és divertit. Culmina la comèdia en una baralla amb agents secrets vora el riu. Acaben a l’aigua Gregory i Audrey, neden fins a la riba i l’amor latent esclata en un petó apassionat. Hi ha poques paraules, ningú diu qui és, però l’emoció és intensa, perquè l’amor és tan fort com impossible. No hi ha comèdia sense drama. Peck es redimeix renunciant al reportatge i Audrey torna a palau convertida en una altra. Hi ha una gran escena final, amb mirades de comprensió i adéu. Un film inoblidable, amb grans actors i un brillant William Wyler a la direcció.