BREAKFAST AT TIFFANY’S (1961)

Truman Capote, l’autor de la novel·la, es queixava molt del repartiment d’aquesta pel·lícula i deia que la seva Holly no era tan chic com Audrey Hepburn. Però és justament la presència d’Audrey Hepburn el millor del film o, més i tot, la seva raó de ser. És un espectacle en ella mateixa, i la història potser no ens importaria gens si ella no desplegués el seu encant irresistible, el toc extravagant i la tendresa, l’orgull i la indefensió. Holly de matinada davant l’aparador de Tiffany’s, Holly amb el seu gat que es diu Gat, Holly dormint amb antifaç i taps a les orelles, Holly a la festa fumant amb un broquet llarguíssim, Holly plorant la mort del seu germà… i el moment més màgic, Holly cantant “Moon River” a la finestra del darrera. ¿És creïble com a noia que va amb un home cada nit i accepta 50 dòlars per anar al tocador? No és evident, com a mínim, i la seva bellesa espiritual fa que desitgem més la seva salvació. Arriba de la mà de George Peppard, un escriptor que es guanya la vida fent de gigoló de Patricia Neal. Justament, el fet que Peppard sigui un gigoló és l’única aportació argumental important de la pel·lícula respecte a la novel·la de Capote, i no em sembla una gran idea. De fet, hi ha un altre canvi: el final feliç, al carreró, sota la pluja, i està molt bé. Blake Edwards, més entonat que mai, va dirigir la pel·lícula i Henry Mancini li va acabar de donar el toc amb la música.      

DESDEJUNI A CAN TIFFANY. Truman Capote

“Vaig assenyalar-li una fruitera plena de pomes, i, alhora, li vaig preguntar com i per què havia fugit de casa tan joveneta. Em mirà sense cap expressió a la cara i es gratà el nas, com si li piqués, un gest repetit sovint, que més tard vaig arribar a identificar com un símptoma que hom passava de la ratlla. Com moltes persones aficionades a fer confidències espontànies, qualsevol pregunta directa, concreta, la posava en guàrdia.” (pàg. 84)

Traducció: Ramon Folch i Camarasa.