ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence (8)

Els àrabs, que habitualment viuen apilotats, sospiten d’alguna segona intenció davant de qualsevol forma de privacitat. Recordar això, i renunciar a la pau i a la quietud egoistes mentre era amb ells, va ser una de les lliçons menys agradables de la guerra del desert, i també de les més humiliants, perquè forma part de l’orgull anglès recrear-se en la solitud; ens trobem interessants a nosaltres mateixos, quan no hi ha competència a la vista. (pàg. 347)   

ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence (7)

És autèntic l’episodi en què Lawrence, camí d’Akaba, gira cua en solitari per anar a buscar un ressagat. Però la gesta, tal com l’explica Lawrence al llibre, no és tan èpica com a la pel·lícula de David Lean.

Vaig mirar amb poc convenciment els meus homes de peu, i em vaig preguntar si podia encomanar la tasca a un d’ells, enviant-lo amb el meu camell a rescatar l’extraviat. Haurien entès aquesta manera d’esquivar el meu deure, perquè jo era un estranger; però aquesta era precisament l’excusa que jo no volia adduir, perquè se suposava que havia anat a ajudar els àrabs en la seva rebel·lió. Ja era complicat, per a un estranger, influir en un moviment nacional popular, i era doblement complicat per a un cristià i un sedentari poder influir en musulmans nòmades. Per tant, jo mateix havia de dur a terme l’impossible, si volia reclamar el dret de pertànyer a ambdues societats. (pàg. 339-340)

Lawrence troba Gasim, el ressagat, i torna amb el grup prou sencer, no pas ben exhaust com al film. Auda no rep pas Lawrence extasiat d’admiració com feia Ali (O.Shariff).

Auda va senyalar la penosa figura (Gasim) i em va recriminar: “Això no val ni el preu d’un camell…” El vaig interrompre dient: “Ni mitja corona, Auda”. I ell, simple com era i satisfet per la meva observació, es va dirigir a Gasim, el va colpejar fort i li va fer repetir, com un lloro, el seu preu. (pàg. 343)     

ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence (6)

Menjant amb Feisal i Lawrence, Auda (el cabdill àrab que a la pel·lícula interpretava Anthony Quinn) protagonitza aquesta anècdota…

De sobte, Auda es va aixecar, i exclamant “Déu no ho vulgui” va saltar fora de la tenda. Ens vam mirar els uns als altres, i vam sentir un martelleig a l’exterior de la tenda. Vaig sortir a fora, i hi vaig trobar Auda inclinat damunt d’una roca, destrossant la seva dentadura postissa amb una pedra fins a fer-la a miques. “M’havia oblidat”, em va explicar, “que Iemal Paixà me l’havia regalada. Menjava el pa del Senyor amb una dentadura turca!” Per desgràcia, li quedaven poques dents, i des d’aquell dia mastegar la carn que tant li agradava li va resultar una feina difícil i dolorosa, i així es va alimentar només a mitges fins que vam conquerir Akaba, i Sir Reginald Wingate li va enviar un dentista d’Egipte per fabricar-li una dentadura aliada. (pàg. 296-297)   

ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence (5)

Abdulla tenia un gran interès per la guerra d’Europa, i la seguia de prop a través dels diaris. També estava familiaritzat amb la política d’Occident, i se sabia de memòria totes les corts i ministeris d’Europa, fins i tot el nom del president suís. En aquest sentit, vaig notar de nou com la circumstància que nosaltres encara tinguéssim un rei incrementava el prestigi d’Anglaterra a Àsia. Les antigues i artificioses societats, com aquestes dels senyors feudals àrabs, tenen una sensació d’honorable seguretat quan tracten amb nosaltres pel fet que la més elevada magistratura del nostre Estat no depèn del mèrit ni de l’ambició. (pàg. 285)  

ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence (4)

A Weyh, al campament de Feisal…

Les tendes dels soldats i de la gent de les tribus s’apilaven en aquestes valls sorrenques, mentre que nosaltres ocupàvem un lloc elevat i ventós; i era una delícia per a nosaltres, homes del nord, poder gaudir de la brisa marina que ens duia un murmuri d’onatge dèbil i llunyà, semblant a l’eco del trànsit de Londres. (Pàg.226-227)

ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence (3)

Un dia Feisal em va preguntar si volia vestir-me amb roba àrab com la seva mentre fos al campament. A mi m’aniria bé, perquè era un tipus de vestit molt més còmode per a la vida àrab. D’altra banda, la gent de les tribus sabria més bé com tractar-me. Les úniques persones amb roba caqui que havien vist eren els oficials turcs, davant dels quals adoptaven una actitud defensiva. Si jo decidia vestir-me amb roba de La Meca, es comportarien amb mi com si jo fos realment un dels seus líders; i podria entrar i sortir de la tenda de Feisal sense produir una impressió que ell havia de dissipar contínuament davant dels forasters.
Vaig acceptar de seguida, i de bon grat, perquè l’uniforme de l’exèrcit era espantós per muntar a camell o per seure a terra, i els vestits àrabs que jo ja havia après a portar abans de la guerra eren molt més nets i adequats per a la vida del desert. Heyris es va sentir molt complagut també, i va posar en marxa tota la seva imaginació per procurar-me un esplèndid vestuari nupcial de seda blanca amb brodats d’or que Feisal havia rebut feia poc (una insinuació?) de la seva tia àvia de La Meca. Vaig anar a fer un volt amb aquesta roba pels palmerars de Mubarak i Bruka, per acostumar-m’hi.
(pàg.166)

Comentari: Recordem que, a la pel·lícula, Ali (Omar Shariff), després d’un heroica acció de Lawrence i mentre aquest dorm, li crema la roba d’oficial anglès, i l’endemà el fa vestir, com a homenatge, a la manera àrab. De moment, no trobo gairebé cap coincidència entre el llibre de Lawrence i el film. Començo a comprendre perquè un dels germans de Lawrence, quan va veure la pel·lícula, va afirmar que no hi reconeixia el seu germà.