THE AMERICAN (2010)

Aquest no és un thriller trepidant sinó calmós. Hi ha poca acció, i la que hi ha, no és gratuïta ni pirotècnica. El protagonista, Jack (George Clooney), és un assassí professional, tan letal com lacònic. El veiem primer a Suècia, on culmina una “feina” matant una dona per l’esquena. Després fuig a Itàlia i s’amaga en un poblet. Comunica a Pavel, el seu cap, que es vol jubilar. Jack, a més d’assassí, és un manetes de les armes, i li arriba l’encàrrec de fer un rifle especial. A part de l’artesania armamentística, fa flexions per mantenir-se en forma i, pel que fa a la vida social, es relaciona amb dues persones: 1) el capellà, el pare Benedetto, que li demostra l’existència de l’infern: “You cannot deny the existence of hell. You live in it. It is a place without love”. Jack contraataca descobrint que el mecànic el poble és fill del pare Benedetto; i 2) Clara (Violante Placido), una prostituta d’aspecte poc prostibulari que treballa en el pròsper prostíbul del poble. Per descomptat, no triga a enamorar-se de l’enigmàtic americà. La pel·lícula va lenta però el carisma d’autèntica estrella de George Clooney fa que sigui interessant de veure. Al tram final es precipiten els esdeveniments, i es demostren quatre coses: 1) que hi ha oficis que no admeten la jubiliació (a l’edat que sigui); 2) que als pobles d’Itàlia la gent dorm com un tronc (hi ha una sorollosa persecució nocturna pels carrerons i ningú no treu el cap per la finestra); 3) que als guionistes de thrillers no els agrada la intervenció de la policia (els comprenc: la policia fa nosa, talla el ritme) ; i 4) que els criminals de ciutat, quan visiten la ruralia i els espais oberts, és perquè estan destinats a una mort propera. Recordem Humphrey Bogart a High Sierra (1941) o Kevin Costner a A Perfect World (1993). En definitiva, una pel·lícula notable, que val prou la pena. L’ha dirigida Anton Corbijn.

EL NEN. Roald Dahl

En aquest magnífic llibre, Roald Dahl (1916-1990) va recordar vivències de la seva infantesa. Hi ha històries molt divertides i altres més agredolces. Dahl s’explaia força en els càstigs corporals, que llavors eren el pa de cada dia a les escoles angleses. Aquest és un fragment sobre el primer cotxe de la família.

Aquelles vacances de Nadal el temps va ser excepcionalment bo, i un matí meravellós tota la família es disposà a sortir en la primera excursió que faríem amb el primer automòbil que vàrem tenir. Aquest flamant automòbil era francès, enorme, llarg, negre, marca De Dion-Bouton, amb capota de lona que es podia plegar enrere. La conductora seria la meva germanastra, dotze anys més gran que jo, que llavors en tenia vint-i-un, i a qui feia poc que havien tret l’apèndix. Havia rebut dues lliçons de conduir, de mitja hora ben bona cada una, que li havia donat l’home que ens havia portat l’automòbil; i en aquell il·lustrat any 1925 amb això es considerava que n’hi havia prou. Ningú no havia de passar cap examen de conduir. Tu eres el teu propi jutge, i així que et senties a punt de sortir sorties, ben alegre i content. (pàg. 101-102)

L’excursió va acabar en accident i Roald Dahl va estar a punt de quedar-se sense nas.

Traducció: Ramon Barnils.

HISTORIAS DE ROMA. Enric González

En aquest interessant llibre, Enric González, corresponsal a Roma durant alguns anys per al diari El País, explica anècdotes, confirma els tòpics sobre els italians, fa alguna ruta turística i també treu conclusions generals. Destaquen les pàgines dedicades al Vaticà i el relat d’un dels primers “negocis” de Silvio Berlusconi. “Un país sense veritat”, afirmava Sciacia, i ho constata l’autor:

“Con frecuencia se afirma que en Italia manda la estética sobre la ética. En otro lugar hablamos de la equivalencia que el lenguaje italiano otorga a los conceptos “bello” y “bueno”, y “feo” y “malo”. Italia fue la cuna del fascismo y durante décadas contó con el Partido Comunista más poderoso de Europa occidental; tanto el fascismo como el comunismo ocultaban un horror ético (…) bajo una estética portentosa: las masas, los desfiles, los símbolos, los colores, desplegados en iconografías irresistibles. Sospecho que fue el aspecto estético de ambas ideologías lo que sedujo a los italianos. Cabe deducir, en cualquier caso, que en Italia hay que tener siempre en cuenta el valor de la bellezza en política. Y en lo demás”. (pag.60)

HOLIDAY AFFAIR (1949)

Connie Ennis (Janet Leigh) és una vídua de guerra que es dedica a l’espionatge comercial. Un venedor d’uns grans magatzems –Steve (Robert Mitchum)- la descobreix, però li fa llàstima i no la denuncia. L’encobriment li costa la feina, però no s’hi encaparra (fa falta molt més per pertorbar la llegendària calma mitchumiana). Ell la convida al seu restaurant preferit: Central Park, a  l’estany de les foques. No serà fàcil la seva relació. Hi ha un segon pretendent, Jack (Wendell Corey), i un tercer home: el marit mort. Connie té un fill petit, Timmy, que no vol canvis. “Si et cases, ja no et diràs més senyora Ennis”, diu a la seva mare, tocant-li el punt feble. Connie es debat, doncs, entre la fidelitat al marit difunt, que inclou la consevació de la bombolla en què viu amb el seu fill, i la possibilitat d’una nova vida. Però cap dels dos homes és l’ideal: Jack, advocat, és solvent però avorrit i ella, realment, no l’estima; Steve és més interessant però té una vida laboral incerta i un somni -la construcció de velers- poc viable. A mitja pel·lícula, Connie es decanta per Jack. Es troba amb Steve en un Central Park gelat (i el gel és tot un símbol) i li comunica la decisió. Steve, llavors, li desitja amb ironia una vida tranquil·la: “Have a nice quite life”. L’home no té pèls a la llengua, i ho tornarà a demostrar en un antològic dinar de Nadal. Allà, en presència de Connie, Jack, Timmy i els pares del marit mort, Steve culminarà els discursos nadalencs amb una frase directa: “Connie, en Jack és un gran home, però t’has de casar amb mi”. La proposta, intempestiva, és rebutjada. Però quan la sinceritat entra per la porta, els autoenganys surten per la finestra. Jack, en un discurs memorable, li fa veure a Connie que totes les proves indiquen que no és ell l’escollit sinó Steve. Una sortida elegant per a un home que aspirava a tenir la família que no havia tingut mai. Queda una última conversa entre Connie i Steve, en què es destapen les últimes cartes. “No puc competir amb un mort”, declara ell. “Em voleu prendre la memòria del meu marit”, es defensa ella, que acaba confessant que sí, que és “Mrs. Status Quo. Just me and Timmy. No changes”. Al final, però, l’”status quo” se n’anirà a fer punyetes, i Connie i Timmy es reuniran al tren amb Steve camí de Califòrnia, camí d’una nova vida. És un bon pla exterior del tren, que s’enllaça amb un pla general d’una maqueta de tren, com a l’inici. És l’única genialitat del director Don Hartman, que compleix i prou. Un bon film, doncs, amb tres actors molt bons i una gran lliçó: que, a vegades, la veritat, encara que faci mal, és l’única solució.              

LA BICICLETA ESTÀTICA. Sergi Pàmies

Aquest és un altre bon llibre de contes de Sergi Pàmies. N’hi ha dinou, i alguns són tan curts i tenen tan poca vocació narrativa que gairebé no se’ls pot anomenar contes, però sempre inclouen reflexions interessants. La tristesa domina el recull. Pàmies incideix de nou en el desgast de les relacions de parella. “Com que a partir d’un moment determinat no hi va haver gaire diferència entre ser feliç i no ser-ho, vam concentrar-nos en les dues qüestions que mantenen la civilització: la intendència i l’interès comú” (pàg.26), diu a “La dona de la meva vida”. Destaquen en aquest llibre alguns contes que contenen elements autobiogràfics: “Quatre nits”, “El mapa de la curiositat”, que potser és el millor del recull, “Papiroflèxia”, “Les cançons que agradaven a Lenin” o “Cent per cent seda natural”. La mort del pare marca el llibre i li dóna una emoció especial.  
  

HISTORIAS DE UN CORRESPONSAL ECONÓMICO. Martí Saballs

Aquest és un llibre molt interessant. Martí Saballs, amb vint anys d’experiència com a corresponsal econòmic, explica el que va veure i el que va viure durant les seves estades a Nova York, Mèxic, Buenos Aires i finalment Barcelona. Amb objectivitat i gens de dogmatisme, Saballs descriu bombolles, estafes, fallides i corrupcions diverses. De la bombolla punt.com al corralito argentí i acabant a la crisi actual. Com a teló de fons, la naturalesa humana, empesa cap a l’abisme per l’eufòria irreflexiva o la cobdícia. Un llibre, doncs, molt recomanable.