Opinions sobre els ordinadors portàtils a les aules

Opinions recollides sobre els ordinadors a les aules:


1: És una eina indispensable. Si es fa servir amb criteri, sense abusar-ne, pot ser un canvi molt positiu. 


2: És una gran notícia… per a les òptiques. El meu fill ja porta ulleres i fins ara només li deixàvem mirar una hora la tele i una estona amb la wii, i ara què? Què haig de fer? Prohibir-li això? I de totes maneres es passarà sis hores al dia davant d’una pantalla… Ja el veig d’aquí a poc amb unes ulleres de cul de got.


3: És un pas més cap al populisme en l’ensenyament: ja no es llegeixen llibres importants sinó llibres facilets, ja no es fa gimnàstica sinó jocs i esports, ja no cal saber les taules de multiplicar sinó que els donem una calculadora des de quart de primària, i ara… una pantalleta. Aviat els facilitarem els porros a l’hora del pati. 


4: És un escut per als professors. S’espera que els sabotejadors s’entretinguin amb el joguet i no emprenyin tant.


5: No crec que serveixi de res. Tot el que han d’aprendre els nens de l’ESO ja es troba als llibres.


6: A altres països ja els estan retirant (alguns llocs d’Estats Units i Suècia) i aquí, com sempre, no sabem aprofitar l’experiència dels altres.


7: Als nens els fa il·lusió tenir un portàtil!


8: Ves a saber què farà el nen amb l’ordinador!

La penosa història dels ordinadors a l’escola

Una mare que té un fill que fa primer d’ESO en un col·legi de Vic m’ha explicat això sobre els ordinadors a l’escola:

“N’estic fins al capdamunt, dels ordinadors! Ara agafa mal de cap i, com que també ha de fer els deures amb l’ordinador, també li he hagut de comprar els llibres perquè no es passi tantes hores davant de la pantalla. I a més és una merdeta de pantalla. I no sóc l’única que ha comprat els llibres, no creguis! I a sobre em sembla que de naturals i socials han baixat el nivell respecte al curs passat. A més, ara el portem amb cotxe perquè, amb l’ordinador, la maleta li pesa 8 kg i ell només en pesa 35 i diuen que un no ha de portar més del 4% del seu pes.”

Crec que ja és hora que els pares i mares reclamem un dret fonamental: que els nostres fills estudiïn amb llibres i no amb ordinadors.

60: GOOD EVENING NEW YORK CITY (2009) Paul McCartney

Arribem al final d’aquesta llarga sèrie amb el darrer disc en directe de Paul McCartney, Good Evening New York City. Molts països i moltes ciutats ha recorregut l’incansable McCartney els darrers anys, demostrant una vitalitat única i un desig inesgotable de continuar duent la bona nova beatle arreu del món. No és casual que escollís immortalitzar els tres concerts que va fer a Nova York el juliol de 2010, perquè Nova York és la ciutat on van viure i on va ser assassinat John Lennon. Allà on els Beatles van morir és on els fa renéixer McCartney. Trenta concerts ha fet aquest 2010, cinc fa molt poc a Brasil i a Argentina (dos estadis del River Plate va omplir). Són tres hores de concert, tocant les cançons com són, no allargant-les i esllanguint-les (Sting, aprèn-ne!). Una banda potentíssima l’acompanya des de fa gairebé deu anys. Són Rusty Anderson i Brian Ray (guitarres), Paul “Wix” Wickens (teclats) i Abe Laboriel jr. (bateria).  En aquest concert hi ha meravelles recents de Paul (Only Mama Knows, Highway, Dance Tonight…), clàssics dels Wings (Jet, Band on the Run, el pirotècnic Live and Let Die, Let Me Roll It), vibrants homenatges (Here Today per a Lennon, Something per a Harrison) i, per descomptat, l’incomparable catàleg beatle (amb novetats com Helter Skelter, I Saw Standing There, Paperback Writer o un apoteòsic final amb Sgt.Pepper’s / The End). Amb 68 anys, el supervivent continua al peu del canó, oferint la possibilitat única de poder contemplar un beatle dalt d’un escenari. Les emocions que desperta són indescriptibles.

Com m’ha comentat algú, seria força absurd, després de repassar tota la discografia postbeatle, no fer el mateix amb la discografia beatle. Ara necessito un descans, però com va dir MacArthur: tornaré.

Please Please Me (2005)

59: LET IT ROLL (2009) George Harrison

Aquest disc recull, per primera vegada, tota la carrera en solitari de George Harrison, des d’All Things Must Pass (1970) fins a l’àlbum pòstum Brainwashed (2002). Aquests discs, juntament amb Cloud Nine (1987), són els que hi aporten més cançons: cinc, tres i tres respectivament. És un encert la inclusió de la meravellosa Rising Sun, hi trobo a faltar “Someplace Else” del disc de 1987. Hi ha un record per a l’etapa beatle, amb tres temes immortals –Something, Here Comes the Sun i While My Guitar Gently Sleeps– en la versió en directe del cèlebre concert de Bangladesh de 1971. És una pena que no figuri la versió en estudi de la cançó “Bangla Desh”, tan difícil de trobar. No hi podien faltar, i no hi falten, dos èxits com Blow Away (1979), de l’àlbum George Harrison (1979), i All Those Years Ago, a la memòria de John Lennon, del disc Somewhere in England (1981). És una pena que hi hagi quatre discs sense representació: Dark Horse (1974), Extra Texture (1975), Thirty-Three and 1/3 (1976) i Gone Troppo (1982). Cançons com “This Song” o “Beautiful Girl” del disc del 1976 haurien quedat molt bé, però tot és opinable. En canvi, és molt d’agrair la presència de dues rareses, com la meravellosa Cheer Down i I Don’t Want To Do It. Potser el que més lamento és que no hi hagi “Horse to the Water”, una cançó formidable, molt potent, de les últimes que va fer George Harrison, amb la participació del seu fill Dhani i que només es pot trobar en el disc Jools Holland’s Big Band Rhythm & Blues. En qualsevol cas, era necessari un recopilatori de George Harrison, que s’ha fet esperar molt. A d’altres vídues se les pot acusar d’afany recaptatori, a Olivia Harrison no.

Horse to the Water (la gran absent)