58: ELECTRIC ARGUMENTS (2008) Paul McCartney (The Fireman)

The Fireman, pseudònim de Paul McCartney i el productor Youth, ja havia aparegut dues vegades abans, el 1993 i el 1998, amb dos discs de música electrònica, purament instrumental, d’interès molt limitat. Van passar desapercebuts, amb justícia. Però el tercer va ser diferent: hi ha cançons, lletres i la veu inconfusible de McCartney. Va ser rebut amb entusiasme pels aficionats i la crítica. Realment aquest no és un disc de The Fireman, sinó de Paul McCartney (per primera vegada, hi ha el seu nom a la portada), en majúscules, destinat a ocupar un lloc destacat en el catàleg postbeatle. El so és brut, la producció basta, sense polir; i la veu de McCartney, a vegades, sona molt gastada. Som a les antípodes del pulcre i refinat Chaos and Creation in the Backyard (2005), però el resultat és igual de brillant. El geni musical és capaç d’arribar al cim per qualsevol ruta. El disc és molt eclèctic. Comença dur, ledzeppelinesc, amb Nothing Too Much Just Out Of Sight (on passa comptes amb l’ex); continua amb el folk polsós de Two Magpies, recorda U2 amb Sing the Changes, es calma amb Travelling Light, explota amb la sensacional Highway (que encara sona millor en directe), i fins i tot hi ha llloc per a un himne religiós amb Light From Your Lighthouse. Després de la notable Sun Is Shining, arriba l’estrella del disc, Dance ‘Til We’re High, un clàssic instantani, que no em canso d’escoltar. Al tram final del disc, el bomber recupera els seus orígens electrònics i es torna més experimental. Destaca el tema final, Don’t Stop Running, que dura deu minuts. No, no s’atura McCartney. L’any 2009, per exemple, va compondre una gran cançó, I want to (come home), per a un film en què Robert De Niro interpreta un vidu. Esperem que aquesta cançó aparegui en un proper disc i no es perdi pel camí.

Dance ‘til We’re High

Highway (en concert)

I Want to (Come Home) (2009)

57: MEMORY ALMOST FULL (2007) Paul McCartney

Paul McCartney no pot fer dos Chaos and Creation seguits perquè seria anar en contra dels seus orígens: ell, als 18 anys, no era a la Universitat analitzant l’Oda a un rossinyol de John Keats sinó a Hamburg (la Sodoma i Gomorra de l’època) tocant hores i hores, set dies a la setmana, en els pitjors clubs de la ciutat. Porta a dins, doncs, el soroll i la fúria del rock. I ja està bé, perquè així encara fa  cançons tan contundents com Only Mama Knows, que és una brillant metàfora de la viduïtat (“Only mama knows why she laid me down in this God forsaken town”). El pas del temps és el gran tema del disc. 65 anys tenia l’home el 2007, i ja és una edat: “What we are is what we are and what we wear is vintage clothes” (Vintage Clothes). Mira enrera amb enyorança McCartney a You Tell Me, That Was Me (“That was me, in the scout camp, in the school play / Spade and bucket by the sea, that was me) o Ever Present Past (“Searching for the time that has gone so fast / The time tant I thought would last”). Encara més emotiva és The End of the End, on contempla la seva mort. Tots aquestes cançons són magnífiques, però n’hi ha més, com l’alegre Dance Tonight inicial, Feet on the Clouds, l’enigmàtica House of Wax o la sensacional Mr Bellamy, que és tota una declaració d’independència a través de la història d’un gat que no vol baixar d’un arbre (com el baró rampant d’Italo Calvino). Un gran disc, doncs, més brut i rocker que l’anterior, més arriscat i variat. McCartney és conscient de la seva responsabilitat històrica. Morts John i George, ell duu en solitari la torxa beatle (Ringo, evidentment, no pot fer-ho) i, francament, ningú no podia imaginar que, a aquestes altures, la pogués portar amb tanta brillantor.

Ever Present Past

Rànking àlbum: 3 (US) / 5 (UK)

56: ECCE COR MEUM (2006) Paul McCartney

No vaig començar a tenir certa confiança en el McCartney clàssic fins a Working Classical (1999), però la fe, aquella fe autèntica que trasbalsa i renova l’esperit, no m’ha arribat fins a Ecce Cor Meum (“Heus aquí el meu cor”, en llatí). És una obra coral amb quatre moviments i un interludi que McCartney va començar el 1998 per encàrrec d’Anthony Smith, president del Magdalen College, Oxford. La mort de Linda va alentir el profecte i el va marcar, com es pot comprovar en el memorable interludi, amb un punyent solo d’oboè. Explica McCartney al llibre del CD una anècdota. Una nit de molta boira, tornant a Liverpool després d’un concert amb la resta dels Beatles, la furgoneta va sortir de la carretera i va acabar en un sot; algú va dir “i ara què?”, però un altre va dir “something will happen”, i efectivament, al cap d’una estona va passar un camió i tots es van entaforar a la seva cabina. I conclou McCartney: “Això va modelar la meva filosofia: la fe en un esperit benevolent, el qual, espero que es percebi en les paraules i la música d’Ecce Cor Meum”. “In the saddest face / Something is there”, canta la magnífica soprano Kate Royal al segon moviment, anomenat Gratia i que és extraordinari. No em canso de sentir-lo: eleva l’esperit. No és el Messies de Handel, han dit alguns crítics, sempre reticents amb l’intrús. Bernard Holland, del New York Times, es va mostrar fi però dur: “Ecce Cor Meum does best when it approximates simple songfulness whether in a vocal line or an oboe solo. In moments like these Mr. McCartney can’t quite fly free of all the piece’s gravity, but at least his wings are in motion”. McCartney, però, no s’immuta i “amenaça” amb un ballet per a l’any que ve. La rendició no figura en el vocabulari beatle.

Gratia

55: CHAOS AND CREATION IN THE BACKYARD (2005) Paul McCartney

Si Flaming Pie (1997), Run Devil Run (1999) i Driving Rain (2001) van constituir un retorn brillant, els tres discs següents de Paul McCartney han elevat encara més el llistó i segurament constitueixen el cim de la seva carrera en solitari. Aquests tres discs són l’introspectiu Chaos and Creation in the Backyard (2005), l’incisiu Memory Almost Full (2007) i l’experimental Electric Arguments (2008). Chaos and Creation… és un disc tranquil i reflexiu, molt fi, que alterna optimisme i tristesa. Les melodies són inoblidables i els lletres esplèndides. McCartney, amb el temps, cada vegada és més directe i sincer. La cançó més sorprenent és Riding to Vanity Fair, una reflexió amarga sobre l’amistat. “I bit my tongue / I never talked too much / I tried to be so strong”, diu, però ja no es vol mossegar més la llengua i acusa un amic d’haver oblidat el que és l’amistat. De qui parla? De John Lennon, diuen alguns. És possible. Molts esforços va fer McCartney als anys 70 per reprendre l’amistat, molt pocs en va fer Lennon. Seria l’altra cara de “Here Today”, tan sincera l’una com l’altra. Perviu el record dels dies feliços i perviu també la rancúnia cap a l’amic que li va fallar. La vida ha castigat McCartney i es nota, per exemple, a At the Mercy (“Sometimes I’d rather run and hide / Than stay and face the fear inside”) o a Friends To Go, on torna a parlar d’amagar-se (“I’ve been waiting on the other side / For your friends to leave so I don’t have to hide”). McCartney ha dit que va compondre aquesta cançó a la manera de George Harrison. Un bonic homenatge, doncs. És llarg el catàleg de meravelles d’aquest disc: Jenny Wren, English Tea, Too Much Rain (“It’s not right, in one life / Too much rain / It’s too much, for anyone”), A Certain Softness, This Never Happened Before… El productor Nigel Godrich va empènyer McCartney a exprémer tot el seu talent. Un disc fabulós, fet amb tota l’ànima.          

Too Much Rain

Rànking àlbum: 6 (US) / 10 (UK)

54: RINGO RAMA (2003) Ringo Starr

Ringo Starr ha estat molt actiu musicalment aquesta darrera dècada. Després de l’antologia dels Beatles, va publicar el disc Vertical Man (1998), on destacaven temes com What in the… World, amb Paul McCartney, King of Broken Hearts, amb George Harrison, I’m Yours, amb orquestració de George Martin i, fins i tot, una versió de Love Me Do (potser per refer-se d’haver estat exclòs de la gravació original: Martin havia preferit un bateria d’estudi, Andy White). Un any després, Ringo va sorprendre amb un disc nadalenc, I Wanna Be Santa Claus (1999), en què recuperava la cançó de Nadal dels Beatles (Christmas Time Is Here Again). Sovintegen les referències al passat gloriós en els discs de Ringo Starr. N’hi ha moltes, per exemple, a Ringo Rama, disc que gira a l’entorn d’una cançó molt emotiva, Never Without You, dedicada a George Harrison. Diu la lletra, recordant els anys beatles: “Crazy days and reckless nights / Limousines and bright spotlights / We were brothers through it all”. El tema, magnífic, inclou un solo de guitarra d’Eric Clapton. D’aquest disc també es pot destacar  Elizabeth Reigns (Elizabeth reigns / since I was younger / She’s head of the family / Elizabeth reigns over me) i English Garden, cançó que reprèn el “Let’ Em In” de Paul McCartney. Ringo Starr va tornar a la càrrega amb Choose Love (2005) i Liverpool 8 (2008), discs que no tinc perquè arriba un moment a la vida en què penses que ja tens prou discos de Ringo Starr. Però potser compraré l’última entrega del bateria dels Beatles, Y Not (2010), perquè inclou una cançó esplèndida, Walk With You, amb Paul McCartney. Els dos beatles vius entonen amb emoció un bonic cant a l’amistat.     

Never Without You

Liverpool 8 (2008) 

Walk With You (2010)

     

53: BRAINWASHED (2002) George Harrison

A finals d’un tristíssim mes de novembre de 2001, concretament el dia 29, es va produir la mort de George Harrison, als 58 anys. Un any més tard, cert consol va arribar amb la publicació d’aquest disc pòstum. Són dotze cançons, escrites al llarg dels anys noranta. Harrison hi va treballar fins al darrer moment i després van ser completades pel seu fill Dhani i per Jeff Lynne. En algunes d’aquestes cançons, George hi descriu la seva salvació espiritual. Rising Sun és extraordinària. Diu: “On the avenue of sinners I have been employed / Working there ‘til I was near destroyed / I was almost a stadistic inside a doctor’s case / When I heard the messenger from inner space”. I diu la tornada, que és una meravella (t’eleva espiritualment!): “But in the rising sun you can hear your life begin / Universe at play inside your DNA / You’re a billion years old today”. En la mateixa línia, però amb menys inspiració melòdica, hi ha Any Road, Looking For My Life o Pisces Fish (“And I’m a Pisces Fish and the river runs through my soul”). S’han de llegir atentament les lletres d’aquestes cançons, perquè George Harrison hi explica els vaivens espirituals de tota una vida. El segon millor tema, però,  és instrumental: Marwa Blues, sublim per la guitarra slide de Harrison. En tercer lloc, hi col·locaria una gran versió de Between the Devil and the Deep Blue Sea, amb ukelele. També mereixen ser esmentades P2 Vatican Blues i Never Get Over You. En canvi, és fluixa “Brainwashed”, que dóna títol al disc i que, per desgràcia, també inspira la portada. No em convencen les visions conspiratives del món. Un comentari final: ara que he repassat tots els discs de George Harrison, crec que és una llàstima que tot el tram final de la seva carrera estigui dominada per Jeff Lynne, productor eficaç però poc imaginatiu i subtil; a anys llum, per exemple, de George Martin.    

Rising Sun 
    

Marwa Blues

Rànking àlbum: 18 (US) / 29 (UK)

       

52: DRIVING RAIN (2001) Paul McCartney

Si a Flaming Pie (1997) hi havia la calma que precedeix la tempesta i a Run Devil Run (1999) el soroll i la fúria, a Driving Rain hi ha el paisatge posterior a la tragèdia: desolació però també esperança. L’arrancada és  brutal. A Lonely Road, McCartney, més lennonià que mai, exclama amb sinceritat: “I tried to get over you / I tried to find something new / But all I could ever do / Was fill, my time / With thoughts, of you”. El tema, rocker i desesperat, repeteix un clam: “Don’t want to walk that lonely road again”. Arriba després From a Lover To a Friend, cançó lànguida al piano, amb una gran melodia i amb Paul fent un prec a la seva dona morta: “Let me love again”. A la curiosa She’s Given Up Talking explica el cas d’una nena amb mutisme selectiu (no parla a l’escola, només a casa). Arriba després Driving Rain, que és un crit d’alliberament: “Why don’t we drive in the rain / Straight to the eye of the hurricane”. No crec que actualment aquest disc li porti bons records a McCartney, perquè hi ha moltes cançons dedicades a la gold digger Heather Mills, amb qui es casaria el 2002. Però són cançons molt bones: I Do, Tiny Bubble, Your Way, About You i Heather, que és gairebé un instrumental. També destaquen Magic, en què recorda Linda, Rinse The Randrops, un enèrgic tema de 10 minuts que té un punt The Doors, i Freedom, inclosa a última hora. De les setze cançons del disc, només em sobra “Spinning On An Axis”, una de les dues cançons escrites amb el seu seu fill James. Aquest és un gran disc, no pas inferior a Flaming Pie, simplement diferent, menys polit, més rocker i torrencial i, com sempre, molt variat. Hi ha, fins i tot, un tema amb ressons hindús, Riding Into Jaipur, que ja sembla un homenatge a George Harrison.  

Lonely Road

From a Lover to a Friend

Rànking àlbum: 26 (US) / 46 (UK)

51: 1 (2000) The Beatles

Aquest disc va batre totes les previsions i va ser el més venut al món l’any 2000, i també el més venut de la dècada 2000-2009. És molt sorprenent. Parlem d’un grup que es va separar el 1970! La màgia perdura. No s’evapora l’encant d’aquestes cançons, que passen de generació en generació. Un recopilatori no fa justícia als Beatles, només l’obra completa ho fa, però pot ser un bon inici per a molta gent. Aquest recull les 27 cançons que van arribar al número 1 en singles als Estats Units i/o a la Gran Bretanya. Fins i tot aquells que tenim tots els discs normals, necessitem un recopilatori -aquest o els dos que van aparèixer el 1973: el blau i el vermell-, perquè en aquella època molts  singles quedaven fora dels LPs. N’hi ha deu d’aquesta mena en aquest disc, que són: From Me To You, She Loves You, I Want To Hold Your Hand, I Feel Fine, Day Tripper, We Can Work It Out, Paperback Writer, Lady Madonna, Hey Jude i The Ballad of John and… (ara no recordo el títol sencer d’aquesta cançó: la memòria juga males passades, què hi farem!). Per comprendre bé la magnitud de l’obra beatle, només cal observar que aquest disc no inclou cap cançó de tres àlbums tan extraordinaris com Rubber Soul (1965), Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) o The Beatles (1968, conegut com “l’àlbum blanc”). Tot i l’èxit sideral d’aquest disc, no s’ha caigut en la temptació de voler treure un segon recopilatori, sinó que es van promocionant els antics discs, remasteritzats fa poc i que tenen una salut de ferro. Encara, però, queda un disc pendent: aquell que reculli les cares B de molts singles. Cançons tan bones com “This Boy”, “I’ll Get You”, “She’s a Woman”, “Yes It Is”, “Rain” o “The Inner Light” mereixen un lloc millor que no els Past Masters on són ara. Deixo aquí la idea.     

Paperback Writer

This Boy

Rànking àlbum: 1 (US) / 1 (UK)

50: WORKING CLASSICAL (1999) Paul McCartney

Paul McCartney era i és, sens dubte, el més pencaire dels Beatles. Era ell qui anava a casa de John Lennon, el despertava i el feia esmorzar; després componien junts, asseguts, cara a cara, durant unes tres hores, i sempre sortien amb alguna cançó. No n’hi ha prou amb el talent, l’esforç és essencial. Esforçat i inquiet, doncs, McCartney ha fet incursions, al llarg dels anys, en el terreny d’allò que s’anomena música clàssica. El primer intent es remunta al 1967, amb la banda sonora de The Family Way. Però la seva carrera va començar realment amb Liverpool’s Oratorio (1993) i després amb Standing Stone (1997), on destacava el tema “Celebration” (Josep Carreras el va cantar en un disc). Alguns entesos han rebut aquestes obres amb calma, remarcant-ne tant l’esforç com les limitacions, i altres amb acritud, tractant McCartney de multimilionari vanitós i ignorant que no té dret a ficar-se en el món de la música culta. En fi, jo crec que està bé que l’home provi coses noves, però penso que l’autèntic valor de McCartney es troba en la música popular. Dit això, Working Classical està prou bé. El format breu convé més a McCartney que la complexitat dels oratoris i les simfonies. Destaquen tres temes per a orquestra: Spiral, Tuesday i, la millor, A Leaf, que ja va sortir el 1995 només per a piano. A més, hi ha onze temes breus tocats per quartet de corda. N’hi ha dos de nous, que són interessants: Haymakers i Midwife. Els altres nou són cançons com “Junk”, “Somedays” o “Calico Skies” reciclades. Sonen bé, però no tenen la màgia de l’original. És lògic, perquè els falta el millor instrument musical mai inventat: la veu humana. (Per això, a mi sempre m’ha fet vibrar més una cançó de tres minuts que una simfonia, una tocata o una fuga). Tornarem al McCartney clàssic amb Ecce Cor Meum (2006), que, pel meu gust, és la seva millor obra en aquest camp. 

A Leaf

Celebration (Standing Stone)

49: RUN DEVIL RUN (1999) Paul McCartney

Com altres vegades, Paul McCartney va buscar en la música el consol per als seus mals (en aquest cas, la mort de Linda). De nou, va recórrer a les cançons de la seva adolescència, el rock and roll dels anys 50, que aquí sona amb una força i una emoció extraordinàries. Expulsa els seus dimonis McCartney. El títol no pot ser més adequat: Run Devil Run.  Aquest disc és superior a The Russian Album (1988) i també al Rock ‘n’ Roll (1975) de  Lennon. Té l’interès afegit que hi ha tres temes propis, potentíssims. Són Try Not To Cry (el títol ja ho diu tot), What It Is i Run Devil Run, fet a la manera de Chuck Berry. Acompanya a McCartney una banda sensacional, en què destaquen David Gilmour a la guitarra i Ian Paice (Deep Purple) a la bateria. Hi ha temes molt obscurs, com la cançó estrella, No Other Baby, d’un grup anglès que es deia The Vipers. El tema original és pobrissó, la versió de McCartney magnífica. “I don’t want no other baby like you / ‘Cause no other baby can thrill me like you do”, diu la cançó, i es comprèn perquè va ser escollida. També amb emoció canta Lonesome Town, un èxit de Ricky Nelson: “There’s a place / Where lovers go / To Try their troubles away / And they call it / Lonesome town / Where the broken hearts stay”. Altres grans moments d’aquest disc els proporciona l’encantadora Movie Magg (Carl Perkins), Brown Eyed Handsome Man (Chuck Berry passat per Buddy Holly), Coquette (Fats Domino) o Blue Jean Bop (Gene Vincent), cançó que, segons diu McCartney, tenia John Lennon en un àlbum. Tres vegades cita Lennon al llibret el disc. Fidelitat a la música que el va inspirar de jove, doncs, i fidelitat a l’amic. Admirable.    

No Other Baby (McCartney, amb Gilmour, en directe)

No Other Baby (The Vipers)

Rànking àlbum: 27 (US) / 12 (UK)