46: ANTHOLOGY 3 (1996) The Beatles

El tercer volum de l’antologia explora l’últim any dels Beatles a l’estudi de gravació, període va de l’estiu de 1968 a l’estiu de 1969, quan es va completar el darrer disc: Abbey Road. Potser hi havia tensions internes, però aquí no es noten; al contrari, encara es palpa l’alegria beatle, i la música, per descomptat, és esplèndida. Tot i l’absència d’una cançó nova, com “Free As A Bird” o “Real Love”, aquest tercer volum, que recull 50 temes, és el més interessant dels tres. El catàleg de novetats és apassionant: Helter Skelter en versió lenta, Ob-La-Di, Ob-La-Da amb més ritme, Good Night amb més veu de Ringo i menys orquestra, Sexy Sadie en un tempo més lent, Not Guilty en versió més rockera que la de 1979, The End més llarga i potent… Especial atenció mereixen While My Guitar Gently Weeps, Something i All Things Must Pass, presentades només amb la veu i la guitarra de George Harrison. La primera, de manera especial, és una meravella. Destaca també la presència de dos temes que McCartney havia cedit al grup Badfinger (Come and Get It) i a Cilla Black (Step Inside Love, que aquí acaba amb una improvisació divertida: Los paranoias). Hi ha també una versió de Buddy Holly –Mailman, Bring Me No More Blues-, que sembla tancar un cercle (el 1958, els Quarry Men ja havien gravat “That’ll Be the Day”, que figura a l’Anthology 1). Finalment destacar una versió de Because sense música, només amb les veus de John, Paul i George per triplicat, transformats en una fabulosa coral formada per nou beatles. Pràcticament fa levitar.      

While My Guitar Gently Weeps

Two of Us (Una versió rockera i divertida que no figura en aquest disc, amb un gran ambient entre John i Paul, i amb Yoko enviant males vibracions des de la distància) 

Rànking àlbum: 1(US) / 4(UK)

John Lennon ven cotxes

Aquest 2010, any del 70è aniversari del seu naixement, John Lennon ven cotxes per televisió. A l’anunci fa el titella, i no és una manera de parlar. Vull dir que obre la boca, i un altre -un doblador que n’imita la veu- parla per ell. La situació és delirant: la imatge de Lennon pertany a una entrevista de la BBC de l’any 1968 i, en canvi, el fals Lennon diu que no s’ha de sentir nostàlgia pels seixanta i setanta. Un Lennon de l’any 68 parlant de la nostàlgia pels anys 70! La veu també afirma que no s’ha de mirar enrere buscant inspiració. Això li fan dir a John Lennon! Els Beatles coneixien, tocaven i admiraven tota la música anterior a ells. No parlo només de rock and roll. L’autèntic John Lennon, per exemple, reconeixia haver-se inspirat en un vers d’una cançó de Bing Crosby per compondre Please Please Me. Sí, Bing Crosby. En fi, només cal mirar la portada del Sgt. Pepper’s. Hi ha en Fred Astaire també. Més enllà de la infinita cobdícia, Yoko Ono continua venent el seu John Lennon, aquesta mena de predicador, profeta o visionari que ella ha fabricat. “Live your lives now”, diu el fals Lennon. Si l’autèntic hagués sabut viure la seva…   

Aquí podeu veure els dos Lennons: l’autèntic i el fals.  

http://www.youtube.com/watch?v=ipyUk5-wlFg&translated=1

45: ANTHOLOGY 2 (1996) The Beatles

El segon volum de l’antologia dels Beatles repassa el període 1965-1968, anys de gran esplendor creatiu, especialment després que el grup deixés d’actuar en directe (agost de 1966). L’interès se centra en alguns temes inèdits i, més encara, en oferir l’evolució d’algunes cançons mítiques des del seu estat embrionari. Aquests són els deu millors moments. 1) Real Love, cançó que Lennon va compondre el 1979 i que Paul, George i Ringo van gravar el 1995 (amb l’ajuda de Jeff Lynne, com a “Free As A Bird”). Aquí no es tractava de completar una cançó sinó de “vestir” un tema que estava conservat en una cinta de cassette. El resultat és magnífic. McCartney canta amb Lennon, per reforçar-li la veu (és molt  simbòlic això, i és la clau per entendre el ressorgiment maccartnià dels darrers 14 anys). 2) Yes It Is, gran tema de Lennon, cara B de “Ticket to Ride”. Quan John, Paul i George feien cors, eren celestials. 3) If You Got Trouble, un bon Lennon-McCartney destinat a Ringo que al final va ser substituït per “Act Naturally” (una llàstima, crec). 4) That Means A Lot, una molt bona cançó de Paul que es va donar a PJ Proby(per què?). 5) 12-Bar Original. Un bon instrumental inèdit. 6) Strawberry Fields Forever, en tres estadis evolutius. Fabulós. 7) A Day in the Life, en versió despullada, i ja genial. 8) Only A Northern Song, gran cançó de Harrison que sona millor aquí que al disc “Yellow Submarine”, massa embolcallada. 9) The Fool On The Hill, en dos estadis evolutius. 10) Across the Universe, amb la veu de Lennon més propera i natural.        

Real Love

Rànking àlbum: 1 (US) / 1 (UK)

44: ANTHOLOGY 1 (1995) The Beatles

L’antologia dels Beatles recull cançons inèdites, variacions de temes classics i algunes actuacions en directe. No és imprescindible, però té el seu interès. El primer volum, que comprèn el període 1958-1964, es capbussa en l’arqueologia beatle. En destacaré els deu millors moments.  1) Free As A Bird, la primera cançó nova dels Beatles en 25 anys. Lennon la va deixar inacabada el 1977 i els altres tres la van completar de manera brillant el 1994. Sona dèbil la veu de Lennon, però era un deure conservar-la. John, Paul i George s’alternen en la veu principal per primera vegada. És memorable la guitarra de Harrison. 2) In Spite Of All The Danger, tema de McCartney i Harrison que canta Lennon. Va ser gravat l’any 1958, quan encara no eren els Bealtes, sinó els Quarry Men. El so és pobre, però la cançó és bona (no me la trec del cap). 3) Cayenne (McCartney), un bon tema instrumental de l’any 1960. 4) Cry For A Shadow (Harrison/Lennon), un altre instrumental, més elaborat. 5) Like Dreamers Do, de McCartney, que la canta com un crooner.  6) Hello Little Girl, la primera cançó de John Lennon (que els primers anys anava endarrerit respecte a McCartney perquè sabia menys acords). 7) One After 909, cançó de 1963 que no va sortir en disc fins a Let It Be (1970). 8) I’ll Get You, sensacional cançó (cara B de “She Loves You”), aquí tocada en directe, a Londres, el 1963. 9) All My Loving, des dels estudis de la CBS el 9 de febrer de 1964 (sis dies abans de néixer jo, per cert) davant de 73 milions de persones, una xifra impressionant, irrepetible ara, per la fragmentació mediàtica. 10) You Know What To Do, un bon tema inèdit de George Harrison.

Free As A Bird

In Spite Of All The Danger

La gravació d’aquesta cançó s’ha recreat recentment a la pel·lícula “Nowhere Boy”.

Film: “Nowhere Boy”

Rànking àlbum: 1 (US) / 2 (UK)

43: LIVE AT THE BBC (1994) The Beatles

Aquest disc recull unes 60 cançons que els Beatles van tocar en directe als estudis radiofònics de la BBC entre el març de 1962 i el juny de 1965. Sorprèn la data final, ja en ple esclat de la beatlemania, però eren altres temps. De les 60 cançons, n’hi ha 30 de ben conegudes i 30 d’inèdites (parlem sempre de discs oficials). L’interès del disc se centra en aquestes darreres. Gairebé totes són versions. Hi molt rock and roll, però també altres coses. Els Bealtes ho tocaven i ho cantaven tot, sense prejudicis; per això després van enlluernar el món amb la seva varietat estilística. Per no fer-me avorrit, destacaré els deu millors moments (segons el meu gust, és clar). 1) I’ll Be On My Way, l’únic Lennon/McCartney, que va ser cedit a Billy J.Kramer and the Dakotas. “The sun is fading away / That’s the end of the day / As the June light turns to moonlight / I’ll be on my way”, fa la lletra. Bonica cançó, no l’haurien d’haver cedida. 2) Crying, Waiting, Hoping, de Buddy Holly, un dels favorits dels Beatles. Canta George Harrison. 3) To Know Her Is To Love Her, excepcional versió d’una gran balada dels Teddy Bears de Phil Spector. 4) The Honeymoon Song. Paul triomfa cantant Theodorakis. 5) Memphis, Tennessee, amb John brillant en territori Chuck Berry. 6) Glad All Over, amb un magnífic George Harrison interpretant Carl Perkins. 7) I Just Don’t Understand, amb Lennon seguint les passes d’Ann-Margret! (I qui no? Recordem que la noia gairebé eclipsava Elvis a Viva Las Vegas). 8) I Forgot to Remember to Forget. Parlant d’Elvis, aquí el tenim. El Rei no hi podia faltar. 9) Ooh! My Soul. Little Richard era territori McCartney, que s’hi deixa la veu. 10) Don’t Ever Change. Fantàstic George en aquest èxit dels Crickets. Un disc interessant, doncs, pel repertori, per la vitalitat, i per poder escoltar les formidables veus de John, Paul i George, tan diferents i tan conjuntades.             

I’ll Be On My Way

Glad All Over

To Know Her Is To Love Her

I Just Don’t Understand (The Beatles)

I Just Don’t Understand (Ann-Margret)

Rànking disc: 3 (US) / 1 (UK)

  

42: OFF THE GROUND (1993) Paul McCartney

Després de Flowers in the Dirt (1989), McCartney no va perdre el temps: va publicar el directe Tripping the Live Fantastic (1990), el brillant Unplugged (1991) i, en un terreny nou, Liverpool Oratorio (1991). Per a Off the Ground, McCartney podia triar entre més de vint temes, però no va estar gens encertat: cançons mediocres van entrar al disc i cançons molt millors, nou en total, van ser destinades a omplir singles. McCartney ha confessat que després de fer una cançó se sol preguntar: “¿en John Lennon diria que és bona o dolenta?” Queda clar que aquí el Lennon mccartnià va fallar. Off the Ground, doncs, s’ha de refer*. Em presento voluntari. Faré sis substitucions, seguint l’ordre del disc. Per demostrar que no em tremola el pols, em carrego “Off the Ground”, que és pop sense ànima, i entra al seu lloc la vibrant I Can’t Imagine. També va fora  “Looking for Changes” (els missatges per carta, gràcies), i entra Long Leather Coat, un poderós tema rocker. Conservem les quatre següents: el gran single Hope of Deliverance, l’esplèndida I Owe it All to You, el vals Mistress and Maid (un bon McCartney/MacManus) i la “road song” Biker Like and Icon. Deixem fora l’avorrida “Peace in the Neighbourhood” i la canviem per Keep Coming Back to Love. Mantenim la balada Golden Earth Girl, però no “The Lovers That Never Were” (un Costello feixuc), que canviem per Sweet Sweet Memories. També ens carreguem “Get Out of My Way” i “Winedark Open Sea”, i les canviem per les molt més càlides Down to the River i Bick Boys Bickering, les dues amb acordió.  Finalment, conservem l’himne C’mon People i Cosmically Conscious, però en la versió llarga. I muntat així, jo diria, modèstia a part, que aquest disc millora tant que es converteix en un dels millors de Paul McCartney.
   *Conscient de la pífia, McCartney va publicar més tard Off the Ground: The Complete Works, un doble disc que incloïa totes les cançons, però només va sortir al Japó i a Holanda, i ara va caríssim.

Rànking àlbum: 17 (US) / 5 (UK)

I Can’t Imagine

Long Leather Coat

Keep Coming Back to Love

41: LIVE IN JAPAN (1992) George Harrison (with Eric Clapton and Band)

No tenia intenció de comentar discs en directe, però faré dues excepcions. La primera, aquest Live in Japan, que mereix ser inclòs pel seu gran interès musical i perquè és l’últim disc que George Harrison va publicar en vida. La proposta de fer una gira pel Japó va venir d’Eric Clapton, però no va ser fàcil que Harrison acceptés, pel temor que tenia de ser assassinat. La gira va consistir en dotze concerts, celebrats entre l’1 i el 17 de desembre de 1991 a les ciutats de Yokohama, Osaka, Nagoya, Hiroshima, Fukuoka i Tokyo. George Harrison, molt ben secundat per Eric Clapton i la seva banda, repassa amb brillantor el seu fabulós repertori. Hi figuren vuit cançons dels Beatles, algunes en versions expandides amb solos de guitarra, com és el cas d’I Want to Tell You, If I Needed Someone i la sensacional Taxman, que gosaria dir que millora l’original. També sonen molt bé obres mestres com While My Guitar Gently Weeps, Old Brown Shoe i Here Comes the Sun. En versions alentides hi ha Something i, amb menys fortuna, Piggies. De la seva carrera en solitari, no hi podien faltar Give Me Love, My Sweet Lord, All Those Years Ago o Got My Mind Set On You, però menys previsible era la presència de Dark Horse, Isn’t It a Pity, What Is Life i Devil’s Radio, que donen una gran entitat al concert. Menys encertada és la inclusió de Cloud 9, que baixa el llistó. En canvi, un dels moments estel·lars del disc el proporciona Cheer Down, un tema formidable, pràcticament inèdit, que inclou un solo de guitarra meravellós de George Harrison. Realment és una llàstima que aquest disc en directe no sigui més conegut. Nota: la portada de l’album té aquest mateix dibuix però és molt negra; per això he decidit canviar-la per aquesta, que figura en la funda de cada disc.

Cheer Down

Rànking àlbum: 126 (US) / 15 (JAP)

40: TIME TAKES TIME (1992) Ringo Starr

Ringo Starr s’havia quedat sense carrera musical ni cinematogrà-fica -ja quedava lluny Caveman (Cavernícola, 1981), “obra mestra” de la comèdia troglodita-, però va recuperar energies a finals dels 80. Va reclutar alguns músics amb un passat més o menys gloriós per formar l’All-Starr Band i va sortir de gira pels Estats Units. (Encara hi surt cada estiu, tot un exemple de perseverància). De nou a la carretera, era lògic fer un disc. Tenia proper l’exemple de George Harrison, que havia protagonitzat un espectacular  retorn amb el disc Cloud Nine i els Traveling Wilburys. Ringo va buscar un repertori de cançons amb ritme, directes i trepidants, que quatre productors molt solvents van treballar en la direcció adequada. Eren Don Was, Phil Ramone (dels Ramones), Peter Asher (de Peter and Gordon, i germà de Jane Asher, l’eterna nòvia de Paul McCartney) i, en dues cançons, Jeff Lynne. No és estrany que tot plegat el disc sembli un cosí bastard dels Traveling Wilburys. L’àlbum, dels millors de Ringo, està realment bé i no decau, però és força impersonal i es fa un pèl monòton si s’escolta sencer. Les millors cançons són el single Weight of the World, In a Heart Beat, All in the Name of Love, After All These Years, Runaways i Don’t Go Where the Road Don’t Go. Les tres últimes són co-escrites pel mateix Ringo Starr. A la darrera diu: “I don’t remember many yesterdays, I left a lot of things undone / Now I’m back and I’m here to say I’m looking after number one”. El disc va tenir bones crítiques, però no va tenir l’èxit comercial que Ringo esperava. És comprensible: Ringo era un beatle, havia estat allà per un cop de sort, i havia aportat el que havia aportat, però no tenia el prodigiós talent musical de John, Paul i George. El seu destí natural, doncs, era la segona divisió. Encara hi és, ben content.     

Weight of the World

39: TRAVELING WILBURYS. Vol.3 (1990)

El segon i últim disc dels Traveling Wilburys (això de “volum 3” va ser una broma d’en George) és una digna continuació del primer. Ara bé, s’hi troba a faltar la veu de Roy Orbison i també alguna cançó que realment impressioni, com “Handle with Care” al disc anterior. El single “She’s My Baby” (amb Gary Moore a la guitarra) és massa vulgar i sona massa a la ELO. És molt millor Inside Out, el segon single, que marca la pauta del disc, tant per la preeminència de Bob Dylan i Tom Petty cantant, com per la màgia de les aportacions de George Harrison (com guanya la cançó durant els 30 segons que canta). Un tema com The Devil’s Been Busy no seria tan bo sense el sitar de Harrison, que li dóna el toc genial. I el mateix passa a Poor House, que té un riff de guitarra sensacional (si Eric Clapton va dir que George Harrison era el millor guitarrista slide de la història no va ser només per amistat). Tan sols a Where Were You Last Night duu la veu principal George Harrison. És una cançó molt bona, però l’aparició de Bob Dylan la saboteja una mica. Sí, diguem-ho clarament, és excessiva la presència de Dylan en aquest disc. Dues cançons porten la seva marca en exclusiva: “If You Belonged Me” i “7 Deadly Sins”. I en dues cançons més sembla que els altres s’esforcin a cantar com ell. És el cas de Jeff Lynne a “Poor House” o Tom Petty a “Cool Dry Place”. Més conjuntats sonen els Traveling Wilburys a New Blue Moon, on també destaca la guitarra de George Harrison, o You Took My Breath Away, una bona cançó de Lynne i Harrison (ara bé, si Lynne alguna vegada es pogués oblidar dels seus efectes favorits, seria realment d’agrair). El disc acaba amb el mediocre “Wilbury Twist”, que fa enyorar aquell inoblidable “End of the Line”. Aquest segon disc és bo però no tant com l’anterior. L’èxit també va ser menor.     

Inside Out

38: FLOWERS IN THE DIRT (1989) Paul McCartney

S’ha sobrevalorat molt la participació d’Elvis Costello en aquest disc. Hi ha cinc temes McCartney / MacManus (cognom real de Costello), i cap dels cinc no són gran cosa. El lot el formen el mediocre single “My Brave Face”, el feixuc duet “You Want Her Too”, les avorrides “Don’t Be Careless Love” i “That Day Is Done”, i la discreta “Back on my Feet”. Costello només aporta feixuguesa a McCartney, les cançons sembla que tinguin plom a les ales. Les dues millors col·laboracions se les va endur Costello: “Veronica” i “So Like Candy”. La grandesa de Flowers in the Dirt es troba en les cancons escrites per McCartney en solitari. Són, per ordre de preferència: 1) Distractions, que té una gran melodia i una gran lletra: “Distractions, like butterflies are buzzing ‘round my head” (les papallones brunzeixen?); 2) We Got Married (“Going fast, coming soon / We made love in the afternoon. / Found a flat, after that / We got married”), amb brillant intervenció de David Gilmour; 3) Put it There, una emotiva cançó de pares i fills; 4) This One, el segon single, un exemple de perfecció pop; i 5) l’esplèndida  Loveliest Thing, “bonus track” inclòs al CD i que havia aparegut a la cara B de la potent Figure of Eight. ¿Com pot ser que McCartney inclogués dues cançons tan insípides com “How Many People” o “Motor of Love” en comptes de “Loveliest Thing”? Ara, això no és res comparat amb els errors de criteri comesos a Off the Ground (1993). Vull esmentar, finalment, Rough Ride, un curiós reggae en què McCartney demana que, en el moment decisiu, algú li doni un cop de mà per entrar al cel. Suposo que es dirigeix a la seva mare i no a John “imagine there’s no heaven” Lennon.    

Distractions

Rànking disc: 21 (US) / 1 (UK)

I per commemorar el 70è aniversari del naixement de John Lennon…  

If I Fell

38: