35: CLOUD NINE (1987) George Harrison

Va ser estel·lar la reaparició de George Harrison. En aquest disc  exhibeix una inspiració i una vitalitat que no mostrava des dels temps d’All Things Must Pass. Harrison va aprofitar bé els cinc anys de pausa i, a més, va encertar amb Jeff Lynne (ELO) a la producció. (Ara bé, l’energia de Lynne té els seus excessos; vull dir que la ELO era com una caricatura dels Beatles, i això, de tant en tant, es nota). El tema Got My Mind Set On You va fer saltar la banca i va catapultar el disc. No és la millor cançó, ni tan sols és escrita per Harrison (és un tema de l’any de la pera), però va complir la seva missió. Tot el disc és impecable i imparable. A la banda més animada hi ha les esplèndides Fish on the Sand, This is Love, Devil’s Radio, Wreck of the Hesperus i, per sobre de tot, When We Was Fab, una brillant mirada al seu passat beatle (mirada menys agredolça que de costum: el temps llima els greuges). A la banda més reposada, el nivell també és excel·lent, amb That’s What It Takes, Just For Today i Someplace Else. Especialment tristes i inspirades són les dues darreres: “Just for today / I could try to live through this day only / Not deal with all life’s problems / Just for today // If just for one night / I could feel not sad and lonely / Not be my own life’s problem / Just for one night”. En la lletra i en el plany de la guitarra es palpa la mort de Lennon, sempre present, imborrable (al llibret, la llista d’agraïments acaba amb tres noms: John, Paul & Ringo). Completen el disc Cloud 9 i “Breath Away from Heaven”, la cançó més fluixa, feta per al film Shanghai Surprise. La conclusió és clara: Cloud Nine és, amb Tug of War de Paul McCartney, el cim beatle dels soferts anys 80.    

When We Was Fab

Rànking disc: 8 (US) / 10 (UK)

34: PRESS TO PLAY (1986) Paul McCartney

Després de tanta introspecció, McCartney se sentia en fora de joc a mitjans dels 80. Per posar-se al dia, va tenir la mala idea de fitxar Hugh Padgham, productor de Genesis, Phil Collins, Peter Gabriel i The Police, que havia creat el so reverberat de la bateria, un so sec i fred. Aquest és un disc molt impersonal (ja des del títol), sobreproduït i que, escoltat ara, vuitanteja de mala manera. Moltes cançons McCartney les firma amb Eric Stewart. Abunden les mediocres: “Stranglehold”, “Talk More Talk”, “Press”, “Pretty Little Head”, “Move Over Busker”… Més interès tenen, en ordre ascendent, la lennoniana Angry, que és un crit de ràbia, la balada Only Love RemainsHowever absurd (“Everything is under the sun, but nothing is for keeps”), la magnífica Once Upon A Long Ago, single de 1987 que figura com a “bonus track”, i la meravellosa Footprints. La cançó explica la història d’un home vell, ja sense amics ni dona, que cull llenya enmig de la neu: “Oh white blanket covers the memory of all that used to be”. Es fa fosc, l’home torna a casa: “But his heart keeps aching in the same old place / He can’t help feeling that she might come back someday”. És el procediment habitual de McCartney: la via indirecta. Construir una història per arribar al sentiment que vol expressar. Lennon era, en canvi, directe i clar com l’aigua, molt romàntic (en el sentit estricte del terme). Són dues maneres de fer, com es veu en aquesta portada. Imita la de Double Fantasy, però substituint el naturalisme per l’artifici (el glamour del cinema  dels anys 40). De nou, la via indirecta, que també és una forma de protegir la intimitat. Romàntic Lennon, doncs, i clàssic McCartney.  

Footprints

Rànking àlbum: 30 (US) / 8 (UK)

33: GIVE MY REGARDS TO BROAD STREET (1984) Paul McCartney

El dol per la mort de John Lennon recorre tres àlbums: Tug of War, Pipes of Peace i Give My Regads to Broad Street, que es capbussa en el passat. Aquest projecte, iniciat el 1982, inclou una pel·lícula, discreta, i un disc, magnífic, amb sis cançons dels Beatles. No és nostàlgia: McCartney va triar aquestes aquestes cançons, que en general són tristes, perquè reflectien el seu estat d’ànim, perquè deien allò que ell necessitava dir. Yesterday, per exemple, emociona més que mai. La lletra sembla escrita per aquest moment: “Suddenly I’m not half the man I used to be / There’s a shadow hanging over me / Oh yesterday came suddenly”. I és molt colpidor escoltar For No One (“A love that should have lasted years”), Here, There and Everywhere, Eleanor Rigby o The Long and Winding Road: “The long and winding road that leads me to your door / will never disappear” (i, certament, aquest camí no ha desaparegut mai, com anirem veient). L’única nota alegre la posa Good Day Sunshine (“I need to laugh”). Aquest disc també recupera tres cançons recents (la fabulosa Wanderlust, Ballroom Dancing i So Bad) i Silly Love Songs, que aquí sona millor. Per a l’ocasió, Paul McCartney va escriure cinc temes nous: dos d’estil rocker (millor Not Such A Bad Boy que No values), un bonic tema orquestral dels anys 40 (Goodnight Princess) i nou minuts de música clàssica, Eleanor’s Dream, prou meritoris. La cancó estrella és, però, la brillant No More Lonely Nights, amb una trista melodia que un impactant solo de guitarra final de David Gilmour s’encarrega de trencar. Marca la fi del dol. 

Rànking disc: 21 US / 1 UK (No More Lonely Nights 6 / 2 )

No More Lonely Nights   

32: MILK AND HONEY (1984) John Lennon & Yoko Ono

Sis cançons inèdites de John Lennon van aparèixer el 1984, també intercalades amb sessions de tortura nipona. Les cançons de Lennon són més directes i enèrgiques que les de Double Fantasy, potser perquè són temes en brut, per polir, i no estan domesticats (com “I’m Losing you”, em refereixo). Les lletres són millors: hi ha menys adoració/submissió a Ono. A I Don’t Wanna Face It John Lennon es retrata com un covard incapaç d’afrontar les contradiccions de la seva vida: “Say you’re looking for some peace and love / Leader of a big old band / You wanna save humanity / But it’s people that you just can’t stand / I don’t wanna face it, oh no” (Dius que vols pau i amor / líder d’una antiga banda. / Vols salvar la humanitat / però tu precisament no suportes la gent / No ho vull afrontar, oh no). I, en to sarcàstic, acaba: “Every time I look in the mirror / I don’t see anybody there”. Aquest és el millor John Lennon, el que exposa les seves debilitats i s’enfanga, el que es riu d’ell mateix; no el predicador d’“Imagine”. La cançó té un ritme contagiós, igual que I’m Stepping Out, en què Lennon diu que vol sortir perquè ja està fart de viure enclaustrat a casa, o la potent Nobody Told Me. No m’agrada tant, en canvi, Borrowed Time, per la meva aversió al reggae. Dues cançons lentes completen el lot: Grow Old With Me, una bona melodia a l’interior d’una pobra maqueta, i (Forgive Me) My Little Flower Princess, que pel que sembla no està dedicada a Ono sinó a May Pang. En fi, John Lennon hauria pogut publicar un gran disc en solitari el 1980 (només m’hi sobraria “Dear Yoko”). Amb quin títol? Jo hauria triat, per la promesa d’alliberament que significava, I’m Stepping Out.

Rànking disc: 11 US / 3 UK (Nobody Told Me 5 / 6) 

I Don’t Wanna Face It

31: PIPES OF PEACE (1983) Paul McCartney

Aquest disc és com la cara B de Tug of War. Les cançons són les que van sobrar d’aquelles sessions de gravació i, és clar, no són tan bones. Amb menor inspiració melòdica i poca vitalitat, aquest àlbum és el més tou de la carrera de Paul McCartney (mai la bateria de Ringo Starr s’ha sentit tan poc!). Era una mala època. Si a Tug of War predominava la malenconia, aquí s’entreveu la depressió causada per la mort de John Lennon. A The Other Me McCartney es fa un autoretrat molt significatiu: “I know it doesn’t take a lot / To have a little self-control / But every time that I forgot / Well I landed in another hole” (Sé que no costa tant / tenir un cert autocontrol / però cada vegada que me n’oblido / caic en un altre forat). Busca el seu altre jo, el seu jo alegre, però no el troba. A la magnífica Keep Under Cover, que és l’únic esclat d’energia del disc, aconsella quedar-se a cobert fins que passi la tempesta (“Keep under cover ‘til the clouds disappear”). I el primer vers de So Bad no pot ser més eloqüent: “There is a pain, inside my heart”. En falset canta McCartney aquí, i té el seu punt la cançó. El tema que dóna títol al disc, Pipes of Peace, busca però no troba la grandesa de “Tug of War” (la cançó millora quan es veu el videoclip, situat a les trinxeres de 1914). Cal destacar també l’interludi de guitarra de Sweetest Little Show i la balada Through Our Love. Michael Jackson va participar en dues cançons: “Say Say Say”, que sempre m’ha deixat indiferent, i la notable The Man. Aquesta té un vers que pronostica l’arribada de temps millors: “I’m alive and I’m here forever”. 

Rànking disc: 15 (US) / 4 (UK)

Keep Under Cover

30: GONE TROPPO (1982) George Harrison

“It’s time you know I gone troppo”, confessa George Harrison a la cançó Gone Troppo, i si tenim en compte que aquesta és una expressió australiana que significa “tornar-se boig”, doncs queda clar que l’home necessitava un descans. Aquest disc es va fer, bàsicament, per resoldre un contracte discogràfic. Es va llançar al mercat sense cap promoció i es va vendre molt poc. Potser per això, té mala premsa i se’l considera un capítol prescindible en la carrera de George Harrison. Però a mi sempre m’ha semblat un disc interessant i molt agradable d’escoltar (només m’hi sobren uns quants sintetitzadors). Cançons com Mystical One o, especialment,  Unknown Delight són magnífiques i dignes de figurar en un recopilatori del bo i millor de Harrison (Olivia, Dhani, una mica més de valor la pròxima vegada). És impossible, per exemple no sucumbir a l’encant de la guitarra de George Harrison a That’s the Way It Goes o al quasi-instrumental Greece. El principal problema d’aquest  àlbum és que no hi cap cançó com “Blow Away” o “All Those Years Ago” que el propulsi. Wake Up My Love ho intenta, però li falla el motor (la melodia, vull dir). La seva lletra confirma el “gone troppo”: “My life’s been so many ways / Too much darkness gets me crazed / All around us people fight / Christ I’m looking for some light”. Esmentarem finalment I Really Love You, bona versió d’un èxit de 1961, Dream Away (de la pel·lícula “Time Bandits), i Circles, que és la típica cançó rebutjada per John Lennon i Paul McCartney a finals dels 60 (ben rebutjada: és bona, però no té nivell beatle).

Rànking àlbum: 108 (US) – Wake Up My Love 53 (US)  

Unknown Delight

    

29: TUG OF WAR (1982) Paul McCartney

Comença aquest disc amb la cançó Tug of War i la veu de Paul McCartney sona com un lament. És el seu “Imagine”, s’ha dit, i és cert, però aquí no hi ha utopia sinó desil·lusió perquè el món és com és, una lluita inacabable; potser en el futur serà diferent, però ja serà massa tard (“it won’t be soon enough for me”). És grandiosa la cançó, amb un crescendo formidable. Brilla com mai McCartney en la veu i en la melodia, brilla George Martin en l’orquestració. Però no és l’única obra mestra del disc. En un to més íntim, i gairebé diria que terapèutic, hi ha Here Today, potser la cançó més directa i sincera que ha escrit mai Paul McCartney. “But as for me, I still remember how it was before. And I am holding back the tears no more. I love you”, diu la lletra, dedicada a John Lennon. És una cançó molt emotiva, i molt bona. La canta molt McCartney als concerts últimament, i fa bé. També és malencònica Somebody Who Cares, una altra meravella, que afirma que en els moments més desolats sempre hi ha algú al costat que et pot ajudar. El disc, com quasi sempre en McCartney, és molt variat, i ofereix temes pop tan perfectes com Take It Away, The Pound Is Sinking o Dress Me Up As A Robber, una balada tan sumptuosa com Wanderlust o un tema funky tan enèrgic com What’s That you’re Doing? (se sol considerar que aquesta cançó, feta a mitges amb Stevie Wonder, no lliga amb la resta del disc, però crec que prepara bé l’arribada del “Here Today”). Canta també Wonder a Ebony and Ivory, single d’èxit estratosfèric i que sol servir de munició per als antimaccartnians (potser amb raó). No em vull deixar Get It, un bon tema country, cantat amb Carl Perkins, un heroi dels vells temps. Segur que John Lennon hauria aplaudit el detall.

Somebody Who Cares

Here Today

Rànking àlbum: 1 (US) / 1 (UK)      

28: STOP AND SMELL THE ROSES (1981) Ringo Starr


El Setè de Cavalleria -és a dir, John, Paul i George- es va posar en marxa el 1980 per rescatar la carrera musical de Ringo Starr, que no estava assetjada pels siouxs sinó per la indiferència general. Paul McCartney li va produir tres cançons, dues de collita pròpia -la magnífica Private Property i Attention– i un clàssic de Carl Perkins, amb sabor country, que els Beatles solien tocar: Sure to Fall (In Love With You). George Harrison va col·laborar amb dos temes, un de propi, el fantàstic Wrack My Brain, que va ser sortir com a single, i un altre oldie: You Belong to Me, cançó de 1952. També John Lennon tenia moltes ganes de participar en el ressorgiment de Ringo Starr. Ja li havia cedit les cançons “Nobody Told Me” i “Life Begins at 40”, i estava previst que les gravarien junts el gener de 1981. No va poder ser, és clar, i Ringo Starr no es va veure en cor de gravar-les en solitari. La mort de John Lennon, doncs, va impedir rememorar l’esperit de Ringo (1973) i va tenyir de tristesa el disc, com  reflecteix la mirada de Ringo Starr a la portada (a la contraportada, Ringo, vestit de policia, duu una bala penjada al coll i es tapa la cara amb el braç). De la resta del disc, mereix ser destacada la cançó que li dóna nom –Stop and Take the Time to Smell the Roses-, co-escrita per Harry Nilsson i Ringo Starr, que té un final molt divertit (Ringo demana a la gent que compri el disc perquè així ell es podrà passar el dia plantant roses i olorant-les). Una frase destaca en els agraïments: “Thanks to my three brothers”.

Rànking àlbum: 98 (US) – Wrack My Brain 38 (US)

Private Property

Wrack My Brain

Nota: Em saltaré “Old Wave” (1983), mediocre àlbum de Ringo que només va ser publicat al Japó, Canadà i Sudamèrica. 

Per cert, la setmana passada,
visites a la portada: 1.229
visites a les entrades: 2.143

27: SOMEWHERE IN ENGLAND (1981) George Harrison

No van ser fàcils les relacions entre Lennon i Harrison als anys 70. Dos fets les van enterbolir: 1) La negativa de Harrison a la participació de Yoko Ono al Concert de Bangladesh, fet que va provocar que Lennon no hi volgués tocar; i 2) la publicació el 1980 de l’autobiografia de George (I Me Mine), en què esmentava tan poc John que el va fer enfadar. En mal moment, doncs, va arribar la mort de Lennon i, potser per això, la cançó que Harrison li va dedicar no és íntima i reflexiva com “Here Today” de McCartney, sinó un crit de ràbia, frustració i impotència. A All Those Years Ago, Harrison defensa l’amic (“they treated you like a dog”), en reivindica el missatge (“you were the one who Imagined it all) i, al final, penedit, en reconeix la importància a nivell personal (“you had control of our smiles and our tears”), i així repara la injustícia comesa al llibre. Aquesta cançó encara és més especial perquè hi intervenen Paul McCartney i Ringo Starr. L’altre clam contra la mort de Lennon és la magnífica Teardrops. L’inici ja ho diu tot: “Teardrops, I’ve had my share of crying buckets ot teardrops”. Aquestes dues cançons es van afegir a un disc ja gravat el 1980 i que no va rebre la conformitat de la casa discogràfica (Warner). El trobaven avorrit, i potser tenien raó, perquè “All Those Years Ago” i “Teardrops” són les dues cançons més brillants i les que aporten ritme al disc. Però hi ha altres temes destacables: Life Itself i That Which I Have Lost, que són dues bones cançons espirituals, i Hong Kong Blues i Baltimore Oriole, dues versions de Hoagy Carmichael. És un disc notable, doncs, però inferior al de 1979.

Rànking àlbum: 11 (US) / 13 (UK) – All Those Years Ago: 2 (US) 

All Those Years Ago

Teardrops

Hong Kong Blues

Aprofitant l’avinentesa, podríem recordar Hoagy Carmichael, que també va ser un bon actor secundari.

Hong Kong Blues

      

Segona part: la vida sense Lennon

La mort de John Lennon va deixar tocats i enfonsats els altres tres beatles. La primera reacció va ser l’homenatge, vibrant i emotiu; després, el decandiment i el silenci. Paul McCartney, que havia fet publicat deu discs durant el període 1970-1980, només en va treure quatre i mig durant els onze anys següents. Sense John Lennon a l’altra banda de l’oceà, sense poder-lo trucar per telèfon, sense l’esperança de tornar a compondre junts, sense aquella rivalitat que l’empenyia endavant, Paul McCartney va recórrer els anys 80 amb poca energia i inventiva. Tug of War (1982) va ser un gran disc, un tribut inoblidable, però després no va remuntar el vol fins a l’encert esporàdic de Flowers in the Dirt (1989). I es pot afirmar que no va ressorgir amb tota la plenitud del seu talent fins a Flaming Pie (1997), que va iniciar l’edat d’or en què encara vivim. George Harrison, per la seva banda, va publicar dos discs –Somewhere in England (1981), amb la cançó “All Those Years Ago” d’homenatge a Lennon, i Gone Troppo (1982), per obligacions contractuals- abans d’entrar en un silenci de cinc anys. El va trencar un brillant esclat d’energia –Cloud Nine (1987)-, que va trobar una breu continuïtat amb els Traveling Wilburys (1988 i 1990). Aquí es va acabar tot. En vida, no va tornar a publicar cap més disc. Finalment, Ringo Starr, després de publicar Stop and Smell de Roses (1981) i el disc “clandestí” Old Wave (1983), va trigar nou anys a tornar al primer pla (o al segon pla, potser millor dit) amb Time Takes Time (1992). El temps demana temps. I el dol també, tant en la vida dels tres beatles supervivents com en la de qualsevol.

(Foto: John, Paul i George el 1957, amb 16, 15 i 14 anys respectivament).