22: LONDON TOWN (1978) Wings

En general, aquest és el disc més tranquil de Wings, el més acústic i el menys rocker, gravat només en part per tota la banda, perquè McCulloch i English van marxar a mig. El fidel Denny Laine va continuar amb Paul i Linda. Fidel i rellevant, perquè aquí, per primera i única vegada, Laine va formar tàndem compositiu amb McCartney. Junts firmen cinc cançons molt bones. Laine en canta dues: la magnífica Deliver Your Children i, en clau folk, Children Children. Paul en canta tres: London Town (“Silver rain was falling down / upon the dirty ground of London Town”), la brillant Don’t Let It Bring You Down i l’explosiva Morse Moose an the Grey Goose. En solitari, McCartney prem l’accelerador amb I’ve Had Enough i Name and Adress, un rockabilly que serveix d’homenatge a Elvis Presley, mort el 1977. Completa el repertori I’m Carrying, una bellísima balada que George Harrison admirava molt. Aquest gran disc té alguns punts dèbils: “Girlfriend”, cantada amb falset (Michael Jackson en faria una versió) i l’exitós single “With a Little Luck”, en què els sintetitzadors malmeten una bona tonada. La versió en CD inclou dues cançons apoteòsiques que van aparèixer com a singles el 1977: són la fenomenal Girls’ School –un típic tema guarro de McCartney, com “Eat At Home” o “Hi Hi Hi”- i la cèlebre Mull of Kintyre (també de McCartney-Laine), que fa ver saltar la banca en convertir-se en el single més venut de la història a la Gran Bretanya. London Town va obtenir un merescut èxit però no va arribar al número 1 per culpa de la banda sonora del film  Saturday Night Fever, que va ocupar aquest lloc durant sis mesos. El món musical canviava: la música disco i el punk començaven a encerclar els veterans dels anys 60. Aviat se’n veurien les conseqüències.

Rànking àlbum: 2 (US) / 4 (UK) 

Cliqueu aquí:

Don’t Let It Bring You Down

I’ve Had Enough

21: THIRTY THREE & 1/3 (1976) George Harrison

Refet, enamorat i amb l’edat de Crist, George Harrison va recuperar la inspiració i l’energia necessàries i va remuntar la seva carrera en solitari amb el seu cinquè disc. Dues grans cançons sobresurten: This Song, trepidant composició al piano, que és un esclat d’indignació pel llarg procés judicial sofert arran de l’acusació de plagi de “My Sweet Lord”; i Beautiful Girl, una molt bonica cançó d’amor començada el 1968 pensant en Patty Boyd i acabada el 1976 per a Olivia. “Never seen such a beautiful girl / Got me shaking inside”, comença la cançó, que és una meravella, tan per la melodia com per l’acompanyament de les guitarres. Hi ha una altra cançó que deriva de la darrera època beatle (Woman Don’t You Cry For Me), i no és casualitat: enfrontat a dos genis musicals com Lennon i McCartney, lluitant titànicament per situar-se al seu nivell, George Harrison es va esforçar molt per exprémer tot el seu talent compositiu. Després, el temps va demostrar que no era tan prolífic ni tan versàtil com ells (dit d’una altra manera: podia arribar al cim musical, però no tan sovint ni per tants camins diferents com Lennon i McCartney). En aquests disc també destaquen cançons com It’s What You Value, la subtil Pure Smokey, dedicada a Smokey Robinson, o True Love, versió del clàssic de Cole Porter. Menys inspirada em sembla Dear One, que es fa llarga i monòtona si no estàs en vena mística. George Harrison va recuperar prestigi i públic amb aquest disc, especialment als Estats Units, però no va tornar al nivell estratosfèric d’All Things Must Pass.

Rànking àlbum: 11 (US) / 35 (UK)

Cliqueu aquí:

Beautiful Girl

El 1976, George Harrison i Paul Simon van aparèixer junts a la televisió americana. Van cantar dues cançons: Here Comes the Sun i aquest clàssic de Simon:  

Homeward Bound

20: RINGO’S ROTOGRAVURE (1976) Ringo Starr

Els anys estel·lars de Ringo Starr es van acabar amb aquest disc, que encara va tenir una bona rebuda i que és agradable d’escoltar. Potser, de fet, és millor que Goodnight Vienna (1974). Els altres tres beatles van tornar a escriure cançons per a Ringo, però només dos van intervenir en la gravació. Són Paul McCartney amb Pure Gold, que és la millor cançó del disc, l’única melodia que es queda a la memòria; i John Lennon, abandonant momentàniament el seu retir, amb la discreta però simpàtica Cookin’ (In the Kitchen of Love). La cançó cedida per l’absent George Harrison és la correcta I’ll Still Love You. Hi ha més noms famosos fent pinya: Peter Frampton i Eric Clapton, tots dos tocant la guitarra, el segon en un tema propi prou decent (This Be Called a Song). Alguna versió encertada (You Don’t know Me At All) i tres cançons prou bones coescrites pel propi Ringo (Cryin’, Las brisas i Lady Gave) acaben de donar entitat a aquest disc que va produir, sense massa inspiració, Arif Mardin.
Els dos anys següents Ringo Starr, sense aportació dels altres beatles, va tocar fons amb els àlbums Ringo the 4th (1977) i Bad Boy (1978), dos fracassos inapel·lables. Me’ls saltaré –només amb Ringo em permetré aquests salts- i retrobarem Ringo Starr un any després de la mort de John Lennon, amb Stop and Smell the Roses (1981).

Rànking àlbum: 28 (US)

Cliqueu aquí:

Pure Gold

19: WINGS AT THE SPEED OF SOUND (1976) Wings


L’any 1976 la democràcia va arribar als Wings. Paul McCartney, potser per no semblar un líder despòtic i egocèntric, va cedir poder, però els resultats no van ser per tirar coets. El guitarrista Jimmy McCullock va compondre i cantar l’oblidable “Wino Junko” i Denny Laine l’acceptable “Time to Hide”. La resta d’intervencions són només a nivell vocàlic: el mateix Laine compleix justet amb un bon tema de McCartney (The Note You Never Wrote) i el bateria Joe English sorprèn entonant a la perfecció Must Do Something About It, que recorda els Eagles. Fins i tot Linda té cançó (només dura dos minuts: no cal posar-se histèric). Ara bé, és naturalment Paul McCartney qui duu el pes de la funció amb cançons tan magnífiques com el single Let ‘Em In, que inclou un missatge fraternal adreçat a John Lennon, la rockera Beware My Love, l’evocativa San Ferry Anne i Warm And Beautiful, una extraordinària balada. La cançó més famosa d’aquest disc és la reivindicativa “Silly Love Songs”, que va triomfar molt, massa, i que personalment fa anys que no suporto. Un disc meritori, doncs, però irregular, que demostra que en qüestions artístiques és millor el despotisme il·lustrat que la democràcia. L’any 1976 va ser el millor any de Wings, perquè va protagonitzar una apoteòsica gira mundial, que es traduiria a finals d’any amb el disc en directe Wings Over America, que també va arribar al número 1 als USA. I després de reconquerir Amèrica, Paul McCartney, al setè any, va descansar (no hi hauria disc el 1977). 

Rànking àlbum: 1 (US) / 2 (UK)

Cliqueu aquí:

San Ferry Anne

18: EXTRA TEXTURE (1975) George Harrison

La trajectòria de George Harrison de 1970 a 1975 és una escala que baixa. Ell mateix reconeixia que aquest era el seu pitjor disc. És apàtic i destensat, sense ritme i amb poca inspiració melòdica, com si després de la ràbia i la frustració expressada a Dark Horse li hagués vingut una depressió de cavall (mai més ben dit). Més males notícies: el piano domina el disc, i a penes si s’escolta la guitarra, tan essencial en George Harrison. No comença pas malament l’àlbum, amb l’acceptable single You, que supera el “Ding Dong, Ding Dong” del disc anterior. En segon lloc arriba The Answer’s At The End, de llarg la millor cançó del disc, tot i que la producció no és brillant i la veu és feble.  Conté  una interessant lletra d’un penedit Harrison: “Oh, we think so little of the ones that we love, sometimes / Isn’t it a pity how we hurt / The ones that we love the most of all / The ones we shouldn’t hurt at all”. Aquesta cançó és el disc. En tercer lloc arriba This Guitar (Can’t Keep Fram Crying), continuació decent, i prou, de la immortal “While My Guitar Gently Weeps”. A partir d’aquí, el disc es torna ensopit -però no irritant, que consti- i només ofereix símptomes de vitalitat en l’última cançó, His Name Is legs (Ladies & Gentlemen), en què el piano es desperta. L’any següent, George Harrison tornaria a pujar escales amunt amb el disc Thirty-Three & 1/3, que serà comentat ben aviat.

Rànking àlbum: 8 (US) / 16 (UK)

Cliqueu aquí:

The Answer’s At The End

17: VENUS AND MARS (1975) Wings

No se sol valorar prou la proesa que va realitzar Paul McCartney als anys 70, quan va ser capaç de reinventar-se, trobant un nou estil i liderant un dels grups més importants de la dècada. Wings van sortir propulsats amb Band on the Run i no van perdre gens de velocitat amb Venus and Mars. Amb el guitarrista Jimmy McCulloch i el bateria Joe English com a nous components, aquest disc té una acusada tendència rockera, amb cançons com la brillant Letting Go, la potent Medecine Jar (una cançó en contra de la droga de McCulloch, el qual, incapaç de vèncer-la, moriria el 1979) o, amb un toc de blues, l’èpica Call Me Back Again (¿un missatge de Paul a John?); cançons totes elles destinades a ser tocades en grans estadis en la gira que estava a punt d’iniciar-se. Però cap disc de McCartney ha anat mai en una sola direcció, i Venus and Mars inclou també una gran balada (Love in Song), un alegre retorn als anys 20 (You Gave Me the Answer), un fantàstic toc de ciència-ficció (Venus and Mars-Reprise)  i una meravella pop (Listen to What the Man Said) marca de la casa. “Soldier boy kisses girl / leaves behind a tragic world” diu la lletra, tot un cant a la vida i a l’amor, en el més pur optimisme mccartnià. Però aquesta cancó enllaça amb una altra, Treat Her Gently – Lonely Old People, molt trista, sobre la vellesa i les seves misèries, i és com si descrivís el final dels amants de la cançó anterior, que ara són “two lonely old people”: “Here we sit / out of breath / and nobody asked to play”. És un contrapunt inesperat, encara més brutal per la bellesa de la melodia. La vida tal com és. Aquest disc té els seus punts febles –“Rock Show”, “Spirits of Ancient Egypt”- però en els forts és imbatible.
Rànking àlbum: 1 (US) / 1 (UK)

Cliqueu:

Venus and Mars (Reprise)

16: ROCK ‘N’ ROLL (1975) John Lennon

La semblança (escassa) entre el “Come Together” dels Beatles i una tema de Chuck Berry -“You Can’t Catch Me”-, va fer que John Lennon adquirís el compromís, per evitar una demanda, de gravar tres cançons del catàleg de Morris Levy, propietari del tema de Berry. John Lennon, llavors, es va animar a fer tot un disc de rock and roll. No és sorprenent. Els Beatles  -en especial, John i Paul- eren uns grans admiradors del rock and roll de finals dels 50 i inicis dels 60: n’havien fet versions a dojo els primers temps, com es pot comprovar al disc Live at the BBC (1994). Rock ‘N’ Roll  es va gravar en dues tongades, abans i després de Walls and Bridges: la primera, a finals de 1973 i amb Phil Spector de productor, va estar marcada per un ambient demencial (el “lost weekend” estava en el punt més “lost”); la segona, a l’octubre de 1974, amb el mateix Lennon de productor, va ser molt més productiva. Nou dels tretze temes inclosos al disc publicat el 1975 pertanyen a aquestes segones sessions. Dues conclusions es poden extreure d’aquest disc: 1) John Lennon era un gran cantant de rock and roll;  i 2) els Beatles van superar, i de molt, els seus ídols d’adolescència. Hi ha versions molt inspirades en aquest disc. Per descomptat, cal destacar Stand By Me, single d’èxit i que s’ha convertit en la versió canònica del tema; You Can’t Catch Me (alentida perquè s’assembli més al “Come Together”!); Ain’t That a Shame de Fats Domino; Sweet Little Sixteen, també de Chuck Berry; Bring It On Home To Me, un clàssic de Sam Cooke; i Just Because. Menys afortunada, en canvi, em sembla la versió que fa Lennon de Peggy Sue de Buddy Holly. La foto del disc és de l’època d’Hamburg i les tres figures borroses del davant són Paul McCartney, George Harrison i Stu Sutcliffe.

Rànking àlbum: 6 (US) / 6 (UK) – Single: Stand By Me  20 / 30

http://www.youtube.com/watch?v=idbsjXtSFLU&feature=related

15: DARK HORSE (1974) George Harrison

    Poca calma espiritual hi ha en aquest disc, fet quan George Harrison estava destrossat anímicament perquè la seva dona –Patty Boyd- l’havia abandonat pel seu amic Eric Clapton. Els títols de les cançons són ben reveladors: “Simply Shady”, “So Sad” o “Bye Bye Love”. Aquesta darrera és una versió espantosa de l’èxit dels Everly Brothers, com si George Harrison odiés la cançó o el seu significat. El disc, més aviat mediocre, inclou un single molt criticat -“Ding Dong, Ding Dong”- i tres bones cançons: l’esmentada So Sad, It Is “He” (Jai Sri Krishna) i Dark Horse, que dóna títol al disc i que presenta un contrast molt eficaç entre el so net i cristal·lí de les guitarres i la veu enrogallada de Harrison, que tenia una laringitis de campionat. “I’m a dark horse / Running on a dark race course”, diu la cançó. Tot i que va anar acompanyat d’una gira catastròfica (l’home estava sense veu), el disc va ser un èxit als Estats Units, però a la Gran Bretanya ni tan sols va entrar a les llistes. En fi, 1974 va ser un “annus horribilis” per a George Harrison. 

Rànking: 4 (USA) / – (GB) 

Cliqueu aquí:   

Dark Horse 

14: GOODNIGHT VIENNA (1974) Ringo Starr

Aquest disc és una bona continuació de Ringo (1973). No hi van participar Paul ni George, però sí John Lennon, que va escriure el festiu tema que dóna títol al disc i, més important encara, va suggerir a Ringo que versionés l’Only You (and You Alone) dels Platters. La versió de Ringo, magnífica, és l’estrella de l’àlbum i va triomfar com a single (número 6 als USA). Un altre nom destacat és el d’Elton John (amb Bernie Taupin), que va aportar el tema Snookeroo. Altres cançons interessants són Call Me i Oo-Wee (del mateix Ringo, la segona amb Vini Poncia), i dues versions d’antigues cançons: No No Song (que va arribar al número 3 com a single) i Husbands and Wives. La versió en CD ofereix tres “bonus tracks”: Back Off Boogaloo, un single de 1972; Blindman, tema escrit per Ringo per a un spaghetti western en què va actuar (i que no he tingut el gust, o el disgust, de veure); i una versió llarga i millorada del Six O’Clock de McCartney del disc anterior. Per acabar, cal destacar la portada, amb Ringo Starr infiltrat en una famosa imatge del clàssic de la ciència-ficció The Day the Earth Stood Still (1951). El 1974 semblava que la carrera de Ringo Starr estava molt ben encaminada, però l’abisme era a prop.

Rànking àlbum: 8 (USA) / 30 (GB)

Cliqueu aquí (aficionats a l’arqueologia videoclipera especialment):

http://www.youtube.com/watch?v=OLjaS_EMM-g&feature=related

13: WALLS AND BRIDGES (1974) John Lennon

John Lennon va fer el seu millor disc en solitari lluny de Yoko Ono, durant l’any i mig que van estar separats. Va ressorgir el Lennon més autèntic i directe, sense consignes ni sermons, no una icona, només un músic, un home, ell, divertit i angoixat, tendre i irascible, “like you and me”.

La portada prescindeix de simbolismes i mostra un dibuix fet per Lennon als 11 anys, de futbol, i això ja ho diu tot. Incentivat per May Pang, amb qui va viure durant el “lost weekend”, John Lennon va refer la relació amb Paul McCartney. Van parlar, fins i tot, de fer alguna cosa junts, però el retorn de John amb Yoko ho va impedir. Aquest disc, a diferència de Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971), que tenen cançons dures de pair, llisca molt bé de principi a fi. És variat i molt ric musicalment, com el Band on the Run de McCartney publicat mesos abans. Se’n poden destacar moltes cançons,  començant per Whatever Gets You Thru the Night, un tema trepidant que arranca amb un saxo fulgurant. La secció de vent, que és la marca de fàbrica d’aquest disc, també va a tota màquina a What You Got i a la impressionant Scared (“I’m tired, I’m tired, I’m tired / Of being so alone / No place to call my own / Like a rollin’ stone”). A la banda reposada hi ha Old Dirt Road, #9 Dream, Nobody Loves You (When You’re Down and Out) i l’esplèndida Bless You. A qui va dirigida? Es general se sol dir que a Yoko Ono, anunciant el retorn, però Paul McCartney creia que també anava per a ell. Tenia els seus motius: la tercera estrofa va adreçada a un home, i la lletra de la cançó inclou la paraula “wings” i la frase “love is strange” (cançó del disc Wings Wild Life). No és impossible que Lennon, sempre joganer, enviés un missatge doble i que el vers final -“Now and forever our love will remain”- tingui dos destinataris. És obligat, finalment, esmentar Steel and Glass, un atac visceral al manager Allen Klein, que Lennon canta de manera portentosa.
Aquest magnífic disc va retornar John Lennon al número 1 als Estats Units després de tres anys, però per desgràcia va ser l’últim que va publicar amb material nou fins a l’aparició de Double Fantasy (1980).

Rànking àlbum: 1 (USA) / 6 (GB)

Cliqueu aquí:

http://www.youtube.com/watch?v=yzn-ULJYaoU