9: LIVING IN THE MATERIAL WORLD (1973) George Harrison

Amb el triomfal All Things Must Pass (1970) i el cèlebre Concert for Bangla Desh (celebrat l’1 d’agost de 1971 Madison Square Garden i editat en disc el 1972), George Harrison havia demostrat al món que no era el tercer beatle sinó un geni musical a l’altura de John Lennon o Paul McCartney. Però feta la demostració, Harrison va optar per la calma espiritual i va rebutjar convertir-se en una estrella del rock. El seu temperament no s’adeia amb un excés de protagonisme (ni en aquest ni en els següents dos discs no apareix a la portada). “Living in the material world / I hope to get out of this place”, diu a la cançó Living in The Material World, que és una de les grans cançons d’aquest disc juntament amb el sensacional single Give Me Love (Give Me Peace On Earth), Don’t Let Me Wait Too Long, Be Here Now o Sue Me Sue You Blues, típica invectiva de Harrison. Aquest notable disc tendeix al final cap a la monotonia, tan temàtica com musical, i es troba a faltar algun canvi de ritme. Per sort, a l’edició remasteritzada de fa pocs anys, van aparèixer com a bonus tracks dues cançons de la mateixa època que, increïblement, Harrison no va incloure al disc. Són Miss O’Dell i Deep Blue (la cara B del single “Bangla Desh”). És molt punyent aquesta darrera, escrita quan George Harrison visitava a l’hospital la seva mare, que es moria: “When you stand there, watch tired bodies / Full of sickness and pain / To show you just how helpless you really are”.

Rànking àlbum: 1 (USA) / 2 (GB)

Cliqueu aquí:

http://www.youtube.com/watch?v=999uKLFmt5w

8: RED ROSE SPEEDWAY (1973) Paul McCartney

1973 va ser un gran any postbeatle, amb cinc discs en total, dos d’ells memorables. Si són cinc discs i només hi ha quatre beatles, la pregunta és evident: qui va repetir? McCartney, és clar, sempre tan prolífic. A finals d’any va arribar Band on the Run, un clàssic de la seva discografia, però aquest Red Rose Speedway publicat al maig no està gens malament i és una clara millora respecte a Wings Wild Life. Amb una portada “dedicada” als crítics, que atacaven indiscriminadament tot el que Paul feia, aquest àlbum va sortir propulsat gràcies a un single molt exitós, el qual, per cert, sí que pot ser criticat amb justícia: l’ensucrat “My Love”, només redimit per un solo de guitarra de Henry McCullough. Però hi ha molt bones cançons en aquest disc: Get On The Right Thing, One More Kiss, Single Pigeon o el Medley d’onze minuts que enllaça quatre temes (no és com el de la cara B d’Abbey Road, però té els seus moments). La cançó estel·lar del disc és la balada Little Lamb Dragonfly, simplement esplèndida, una obra mestra del genial McCartney. Mil vegades l’he escoltada i no me’n canso mai. La lletra és interpretable (¿parla realment d’un xai o és un missatge a John Lennon o…?), com sol passar amb McCartney, que sempre ha eludit la via directa per dir les coses.

Rànking: 1 (USA) / 5 (GB)

Cliqueu aquí:

       

http://www.youtube.com/watch?v=5vlH3F0NJdk&feature=related

7: SOME TIME IN NEW YORK CITY (1972) John Lennon & Yoko Ono

El tercer disc d’estudi de John Lennon, de caràcter totalment polític i fet conjuntament amb Yoko Ono, va significar un gran fracàs, tant de crítica com de vendes. Reduït a fer proclames polítiques, el talent de Lennon a penes si pot emergir. (La propa-ganda, per simplisme i estridència, mata l’art). Potser destaquen dues cançons de tema irlandès: The Luck of the Irish i Sunday Bloody Sunday (sobre la famosa matança, d’actualitat fa ben poc), cançó que tot plegat recorda el “Come Together”. Lennon, segurament, se sentia més proper al tema irlandès i d’aquí la major inspiració. Ara bé, la intervenció com a vocalista de Yoko Ono saboteja aquestes cançons (no és un rossinyol, la nipona). Tampoc no destaca Ono com a compositora, i declino comentar les seves cançons. Aquest disc, que és doble (el segon disc, també mediocre, és en directe) té com a tema estrella la cançó Woman Is the Nigger or the World, que es deixa escoltar i que està basada en un frase d’Ono. No sé qui va dir que el pitjor de la influència de Yoko Ono sobre Lennon no va ser precipitar la ruptura dels Beatles, que era inevitable tard o d’hora, sinó anul·lar el sentit de l’humor, tan britànic, de John Lennon, fet que va perjudicar la seva carrera en solitari.

Rànking: 48 (USA) / 11 (GB)

Cliqueu aquí:       

Sunday Bloody Sunday

Luck of the Irish

6: WINGS WILD LIFE (1971) Wings

Paul McCartney, amb ganes de respondre a la cançó “How Do You Sleep?” d’Imagine, es va precipitar publicant el mateix any 1971 el primer disc de Wings, que és un dels més fluixos de la seva carrera. Comença de manera catastròfica amb l’espantosa “Mumbo” i “Bib Bop”, que potser és més passable, i continua amb “Love Is Strange”, un reggae que no va escriure ell i que es fa etern (¿hi ha cap reggae que no es faci etern?). No millora gaire el disc amb Wild Life, la cançó que li dóna títol, que és massa llarga. Les bones notícies arriben finalment amb Some People Never Know, una cançó molt bonica, malencònica i esperançada alhora. “Some people can sleep at nightime / Believing that love is a lie”, diu la lletra, i sembla una resposta a la cançó de Lennon. També són molt bones I Am Your Singer i Tomorrow, en què de nou McCartney s’aferra a l’amor per fugir de la tristesa (“Oh, baby, don’t you let me down tomorrow / Holding hands we both abandon sorrow”). Al final del disc arriba el millor tema, i jo diria que la raó de ser del disc. Es tracta de Dear Friend, una carta adreçada a John Lennon, molt punyent i ombrívola, jazzística, amb un piano que marca un llarg lament per una amistat trencada. Es palpa la ferida i el dolor en aquesta cançó extraordinària. Quan aquest disc va sortir en CD, va aparèixer reforçat amb quatre “bonus tracks” pertanyents a singles de l’època. Destaquen Give Ireland Back to the Irish, inesperada incursió política de McCartney, les acústiques Little Woman Love i Mama’s Little Girl, i la infantil Mary Had a Little Lamb, que va ser molt criticada, absurdament em sembla (¿un pare no pot fer una cançó per als seus fills petits?). 

Rànking: 10 (USA) / 11 (GB)

Dear Friend

5: IMAGINE (1971) John Lennon

Aquest és el disc més famós de John Lennon, i la cançó que li dóna nom s’ha convertit en un himne universal. Però personalment  prefereixo, en aquest àlbum, el Lennon de Jealous Guy, on fa autocrítica, que no pas el d’Imagine, exhibint superioritat moral. Com deia Elvis Costello, que un multimilionari digui “imagine no possessions, I wonder if you can” resulta força hipòcrita. El dos últims versos són especialment irritants i arrogants: “I hope someday you’ll join us / And the world will be as one”. ¡Quina diferència amb el “Nowhere Man” dels Beatles, on el mateix Lennon, al final, es preguntava si el “nowhere man” no era una mica “like you and me”! Els Beatles no se situaven mai per damunt de la gent, alliçonant-la. En fi, la resta del disc és molt irregular. Hi ha, per exemple, tres cançons dures de pair, repetitives i feixugues -“It’s So Hard”,I Don’t Want to Be a Soldier” i Give Me Some Truth”- que apareixen una rere l’altra i esgoten. Però també hi ha dos mig temps tan entonats com Crippled Inside o Oh Yoko! i una  meravella minimalista al piano com Oh My Love (“Oh my love for the first time in my life / my eyes are wide open”). Menys inspirada, en canvi, em sembla How?. En el vessant més bel·licós i  menys pacífic de Lennon, hi ha “How Dou You Sleep?” adreçada a McCartney (“So Sgt. Pepper took you by surprise”), que contradiu completament allò de “imagine all the people / living life in peace”. Crec que és millor, doncs, quedar-se amb Jealous Guy, que té una gran lletra i una gran melodia (i una molt bonica part central, xiulada). “I’m just a jealous guy” i “I was feeling insecure”, confessa Lennon, i aquí sí que diu tota la veritat.  

Rànking: 1 (USA) / 1 (GB)

Jealous Guy

4: RAM (1971) Paul McCartney

1971 és l’any de la guerra beatle. La primera cançó de Ram, Too Many People, té un vers dedicat a John Lennon –“Too many people preaching practices”- i inclou, a l’interior, una foto d’un escarabat muntant-ne un altre (així se sentia McCartney de maltractat). John Lennon va contraatacar al disc Imagine, publicat pocs mesos després, amb una cançó molt ofensiva i, més humorísticament, amb una foto que copiava la portada de Ram però amb Lennon agafant un porc. Musicalment, Ram continua la línia casolana del disc anterior, però amb cançons més elaborades, més rockeres –hi ha molta més guitarra elèctrica- i també amb molt acompanyament vocal de Linda. La millor cançó del disc és Uncle Albert/Admiral Halsey, que és la brillant unió de dos temes magnífics, però també destaquen  Heart of the Country, en què McCartney expressa l’anhel de viure al camp “where the holy people grow”, Long Haired Lady, The Back Seat of My Car i Ram On. M’agrada especialment aquesta última, que té molt ukelele i poca lletra (Ram on, give your heart to somebody / Soon, right away, right away). La lletra s’entén millor si se sap que Paul Ramon era un pseudònim de McCartney als inicis dels Beatles. Més discrets em semblen els temes Dear Boy, en què potser també hi ha alguna referència a Lennon, “Smile Away”, “Monkberry Moon Delight” i Eat At Home, que pel que sembla conté un missatge molt sexual. El CD  remasteritzat d’aquest àlbum inclou també Another Day, un magnífic single publicat just abans, i la seva cara B, “Oh Woman, Oh Why”. En definitiva, Ram és un bon disc, però no té l’encant especial de l’anterior.

 

Rànking: 2 (USA) / 1 (GB)

 

http://www.youtube.com/watch?v=lpGtqeMH4Rs

3: PLASTIC ONO BAND (1970). John Lennon

Com McCartney o Harrison, John Lennon, en el tempestuós any 1970, només podia resoldre els seus neguits i els seus problemes didentitat amb lamor. Love, Hold On i Look at Me, tres cançons esplèndides, en són la prova. “Love is real, real is love / Love is feeling, feeling love / Love is wanting to be loved // Love is touch, touch is love / Love is reaching, reaching love / Love is asking to be loved”, diu la primera, tan senzilla com sublim. Plastic Ono Band comença i acaba amb dues cançons molt punyents de John Lennon sobre la seva mare, atropellada per un cotxe quan ell tenia 17 anys. Mother és una cançó dura de pair que impressiona sobretot per la lletra. “Mother, you had me but I never had you / I wanted you but you didn’t want me / So I got to tell you / Goodbye, goodbye” diu la primera estrofa, i la segona parla del seu pare en els mateixos termes, però al final de la cançó Lennon implora: “Mama, don’t go / Daddy come home”. L’última cançó del disc és la brevíssima My Mummy’s Dead, que deixa glaçat. Altres cançons destacades d’aquest molt bon disc de John Lennon (potser el millor de la seva carrera), són la cèlebre Working Class Hero, Isolation, Remember i God, que és una ampul·losa declaració de principis. Comença afirmant que “God is a concept / By which measure / Our pain” i després declara que no creu en “Magic, I-Ching, Bible, Tarot, Hitler, Jesus, Kennedy, Buddha, Mantra, Gita, Yoga, Kings, Elvis, Zimmerman, Beatles”. Conclou dient: “I just believe in me / Yoko and me / and that’s reality. // The dream is over / What can I say?”. Personalment no em sembla la millor filosofia per anar pel món, però això és el que diu. Completen el disc “I Found Out” i “Well Well Well”, dos temes feixucs que haurien necessitat un cop de mà de Paul McCartney.  

Rànking: 6 (USA) / 11 (GB)


Look at me
  

2: ALL THINGS MUST PASS (1970) George Harrison

George Harrison va esclatar com a compositor a l’última etapa dels Beatles, però Lennon i McCartney, que havien comandat la nau des dels inicis amb gran brillantor, no li deixaven col·locar gaires cançons als discs. Quan els Beatles es van separar, el frustrat Harrison es va esbafar publicant un triple disc extraordinari (en realitat, doble: el tercer disc el formen “jam sessions” completament prescindibles). Hi ha moltes cançons inoblidables: el single My Sweet Lord, I’d Have You Anytime (co-escrita amb BobDylan), Isn’t It a Pity (“Isn’t it a pity, / Isn’t it a shame / How we break each other’s hearts, / And cause each other pain”), Beware of Darkness, Ballad of Sir Frankie Crisp (Let It Roll), I Dig Love, Art of Dying o If Not For You (Dylan). Va produir el triple disc Phil Spector, o millor dit, el va sobreproduir amb el seu famós Wall of Sound que embolcallava les cançons amb un munt de reverberacions. Sens dubte, algunes cançons sonarien millor amb una producció més subtil. És el cas de Wah-Wah o What Is Life. Quan escolto el disc, sovint penso que George Harrison hauria d’haver guardat algunes cançons per a discs futurs, en previsió d’anys de vaques flaques (que arribarien, i força aviat), però també és cert que, si ho hagués fet, All Things Must Pass no seria una obra tan impressionant i esplendorosa. No em voldria oblidar de Behind That Locked Door, cançó fabulosa que té una lletra terapèutica i que transmet un relax únic (ah, quina meravella la guitarra de George Harrison!). L’any 2001, encara amb Harrison viu, va aparèixer una versió remasteritzada d’aquest triple àlbum, amb la coberta acolorida i amb alguns temes afegits. Hi havia un interessant My Sweet Lord (2000), però hi brillava en especial una autèntica joia: I Live For You, rescatada d’un oblit incomprensible.  

 

RÀNKING: 1 (USA) / 4 (GB) 


Behind That Locked Door

1: McCARTNEY (1970) Paul McCartney

Paul McCartney va començar la seva carrera en solitari amb aquest disc fet a casa, poc polit però ple d’encant. Es conserva molt bé al cap dels anys, per la senzillesa i la proximitat que desprèn. El talentós McCartney toca tots els instruments i ofereix un variat repertori. Comença amb un tema molt breu, Lovely Linda, que és tota una declaració d’amor. Eren temps trasbalsats, amb molta tensió entre els Beatles arran de la separació, i McCartney s’aferra a Linda. A la portentosa Maybe I’m Amazed, l’únic tema rocker del disc, ho diu clarament: “Baby, I’m a man, maybe I’m a lonely man / who’s in the middle of something / that he doesn’t really understand. // Baby, I’m a man, and maybe you’re the only woman who could ever help me. / baby, won’t you help me to understand?”. A l’àlbum hi ha bons temes instrumentals (Valentine Day, Hot As Sun/Glasses i el millor, Momma Miss America) i algunes cançons meravelloses, com Every Night o Junk (sense oblidar Singalong Junk, la seva versió instrumental). “Junk” és una cançó molt trista sobre una botiga d’objectes vells. “Memories of you and me”, diu l’últim vers i es palpa la infinita tristesa de McCartney per la pèrdua del somni beatle. Una altra cançó destacada és Teddy Boy, que té una lletra molt personal. Parla d’un nen que viu amb la seva mare vídua, es fa gran i acaba marxant de casa perquè no pot suportar veure-la amb un altre home: “He couldn’t stand to see his mother in love / With another man, he didn’t know. / Oh no.” És impossible no pensar en Paul, en la seva mare morta quan ell tenia 14 anys i en el seu pare vidu i casat de nou. Cançons com That Would Be Something, Man We Was Lonely i Oo You completen un disc extraordinari, malencònic i delicat.  


Rànking: 1 (USA) / 2 (GB)



Every Night

Junk

LA CRIDA SALVATGE. Jack London

A casa hem començat les lectures estiuenques amb Jack London (1876-1916) i no podíem haver escollit millor. The Call of the Wild és un autèntic clàssic que emociona des de la primera a l’última pàgina. El lector, ja tingui 10 anys o més de 40, vibra amb l’odissea de Buck, el gos que vivia com un rei a la propietat del jutge Miller i que, per coses de l’atzar, acaba arrossegant trineus a les terres àrtiques. London, escriptor aventurer per excel·lència, parla de coses que coneixia de primera mà i es nota.

“Al primer pas sobre la freda superfície Buck va observar que s’enfonsava en alguna cosa blanca i tova que semblava fang. Va saltar enrere amb un bufec. Del cel queia més quantitat de l’estranya cosa blanca. S’espolsà, però continuava caient-li’n més. Ho va olorar encuriosit i ho va tastar amb la llengua: semblava com el foc i un moment després es fonia en la boca. Açò li va cridar poderosament l’atenció. Ho va tornar a intentar i el resultat va ser el mateix. Alguns mirons rigueren i Buck es va sentir avergonyit sense saber per què. Per primera vegada havia vist la neu. (Pàg. 40)

Edicions Bromera (1990).
Traducció: Joan E. Pellicer i I.Fernàndez Bas.