L’anumèric Zapatero i el periodisme actual

Fa pocs dies, a Sevilla, Rodríguez Zapatero va anunciar un pla d’estalvi. Consisteix en reduir en un 20% la despesa d’energia en 2.000 edificis públics. Això, va dir, suposarà un estalvi anual de 3.000 milions d’euros. Sí, 3.000 milions d’euros! Així ho va dir Zapatero, amb la solemnitat habitual, i així ho van anunciar els diferents mitjans de comunicació (ràdios i diaris, suposo que també la tele), sense advertir a la seva audiència que aquests números són completament falsos, absurds, delirants.*
Quina pena el periodisme actual!

*Si l’estalvi és de 3.000 M vol dir que la despesa actual dels 2.000 edificis és de 15.000 M. Aquesta xifra és, aproximadament, el 50% del total de facturació del sector elèctric espanyol!   

DARRER COMUNICAT. J.V. Foix (2)

                  
           DÉU, DE CARA AL MAR

Havíem sentit fressa de passos, darrere nostre, i de fulla seca petjada per algú que caminava fatigat i apressat a la vegada. Era el pintor Joan Miró que ens volia aconseguir. Duia una imatge policroma del Sagrat Cor, a cada braç, de bastant de pes. Ens va dir que cercava Déu i que s’havia hagut d’acontentar amb una aproximació. Un de la colla –un que sempre es deixa el tapaboques al penjador dels cafès– li va respondre que… a Déu, fort i etern, principi i fi de tot, geòmetra de l’absolut, omnipresent, el trobaria, a totes hores i a tots països, de cara a mar, assegut, pacient i misericordiós, amb els vells i els jubilats, al banc dels si-no-fos.

DARRER COMUNICAT. J.V. Foix (1)

                 N’ARCÍS

Demano per N’Arcís. Em diuen que no hi era; que ja no vivia al carrer de Dalt. –La dona li ha fuit amb un de més jove que ell. Fa temps que viuen en un mas, a les afores de Banyuls. N’Arcís s’està en una barraca, a la Pedrera, d’on només veu el mar. Se n’hi va anar amb la gossa, ¿no la recordeu? Negra del tot, era sempre al carrer amb lleganyes i gana. Trobo N’Arcís a la Pedrera, i em diu que viu tot sol, del peix que pesca, sol, i del raïm que, tot sol, abasta. –¿I la gossa, doncs?, dic jo. –La vàreig escanyar, poc hi ha gaire, un dia de mal llamp que em va venir prenyada. Ja us ho diré, senyor: que m’embanyi la dona, hi passo; però no la gossa.

TOCANT A MÀ… J.V. Foix

Feia temps que no llegia J.V. Foix. Mal fet. Aquest llibre, que es va publicar el 1972, conté peces extraordinàries. La que he copiat, anomenada Somnis immòbils amb ròssec de cabellera, està dedicada a Pere Gimferrer. A l’hora de llegir Foix, és bo tenir un diccionari al costat. No era gens anèmic el seu català; com el de Sagarra, era d’una riquesa i d’una vitalitat admirables.

Que el mar de temps en temps té aparença de sòlid, ho hem vist i ho hem constatat més d’una vegada. Recordo aquell dia que voltats de foc i fumassa, tot vogant indolents pels escullats de Cala Torta, la barca i els rems van encallar en un sec que desconeixíem. Distrets tot caçant gumies, coltells i d’altres deixalles del temps de la pirateria –al ventre de les ones quan defalleixen i escumen-, no ens havíem adonat que el mar s’enduria. Ni havíem advertit que el Sol, d’un vermell insurgent, modificava el color dels farallons i dels penyals, i que l’ombra dels cossos esbiaixava talment que no era gens fàcil d’encertar l’hora que era. Vam sentir-nos aturats en un món encantat. La mar era un vidre de gruix sense esquerdes ni trencs. No sabíem què fer, quan vam descobrir que tot era areny, de la costa a la ratlla de l’horitzó, i que nosaltres i l’embarcació érem en terra compacta, a immensa distància del mar que havíem solcat fressós. Les nostres ombres es projectaven invertides, com si el Sol fos de llevant. Tinc encara presents els tràfecs que vam passar per tornar a casa, a peu, amb la barca i els rems a coll. (Fragment)

POEMES SATÍRICS. Josep Maria de Sagarra (2)

A començaments dels anys quaranta, un amic de Sagarra, que també es deia Josep Maria, li va demanar una dedicatòria en forma de poema. Era una època de-priment per al país i per a Sagarra.

L’estraperlisme prospera,
ve el divuit de juliol
i, tot cantant Cara al sol,
ens van donant pel darrera.

Entre misses i anatemes
i camps de concentració,
jo vaig dedicant poemes
i seguint la processó.

Ai, amic Josep Maria,
qui ens ho havia de dir?
Però demà serà un altre dia,
la mare que els va parir!

POEMES SATÍRICS. Josep Maria de Sagarra (1)

Després de llegir aquest llibre extraordinari que és La ruta blava, i per no abandonar tan aviat Josep Maria de Sagarra, potser estaria bé recordar-ne la vena més satírica. Lluís Permanyer va recopilar els poemes satírics de Sagarra l’any 1989 (el 2003 va aparèixer, revisada, una sisena edició del llibre). En copio dos. El primer, famosíssim, està dedicat a una “noia alegre” que li demanava insistentment un poema. Aquests versos, a Segarra, li van costar l’antipatia eterna del filòleg Joan Coromines, fill de l’al·ludit.

Ets fresca com una rosa,
més puta que les gallines
i pesada com la prosa
de don Pere Coromines.

Hem sopat amb molta gent
i a vegades amb gentussa,
però mai tan malament
com als hotels de la HUSA.

LA RUTA BLAVA. Josep Maria de Sagarra (6)

No hi ha res més fàcil en aquest món que deixar-se anar i que abandonar-se. No hi ha res que ofereixi tan poc esforç a l’home que ha viscut tota la vida dins de les formes, de l’etiqueta i de la correcció, com llençar el coll planxat, les lligacames i els principis dins del foc de l’alegria primària. A Europa, l’alcohol degrada, el tuf de l’alcoholitzat ofèn les persones decents. En canvi, els cocoters de la Polinèsia no senten el tuf de l’alcohol, i el clima invita a beure i a jeure. El clima mata la memòria, la consciència i el sentit moral. La gent us dirà que a Tahití no hi ha febres, i és cert; us dirà que, fora de l’elefantiasi, aquí no vigilen les terribles amenaces d’altres països tropicals. Però no us parlen del clima, que, per ell sol, ja és tota una infecció, ja és tota una descomposició de la vostra vida física i moral. Sota aquesta calor –que no és excessiva, que no és violenta, però que és monòtona, constant, i sobretot humida i enervadora- els vostres músculs es resisteixen a l’acció, a tota mena de treball, a tota mena de moviment. Les secrecions internes disminueixen, les glàndules actuen amb neguit, i és per això que si l’alcohol, a Europa, és un verí lent, aquí es presenta com un verí ràpid i tumultuós. (Pàgs. 260-261)

LA RUTA BLAVA. Josep Maria de Sagarra (5)

Una interessant conversa entre Sagarra i un tal Monsieur F.G.

Mr. F.G. –I pensar que m’havien dit que aquestes illes de la Polinèsia eren un paradís!…
Jo. –També m’ho havien dit a mi; i, mireu, no em molesto…
Mr. F.G. –Un paradís!…
Jo. –I vós us ho crèieu, Mr. F.G., perquè us pensàveu que aquí no sentirien la mà del blanc; aquest tuf d’Europa, que a vós –i no sé ben bé per què- us fa tant fàstic. Dieu mal de la civilització, i fa dos dies que us engrescàveu, i em volíeu engrescar a mi, amb el bungalow que heu llogat a Panaauia. Em dèieu que allí la vida era com dos mil anys enrera. Que només sentíeu la cançó dels cocoters, que només vèieu de tant en tant una piragua. Que éreu lluny, lluny, de la civilització. Desgraciat Mr. G.! ¿I el xinès que cada matí passa amb el carretó i us porta el pa de barra tou, i la mantega, i el filet de vedella, i fins els espirals per a cremar a la nit –fabricats a Hong-Kong- que us deslliuren de les picades dels mosquits? Que no és civilització, això, monsieur F.G.? Com us ho faríeu vós tot sol? Que potser teniu cames per a enfilar-vos als cocoters? No sentiu un pànic terrible als corals dels lagon? No sou inepte per a anar a pescar i remenar l’arpó?I la vostra bicicleta? Recordeu-vos que aquest matí heu caigut i us heu fet mal a la cama, i us heu esgarrinxat damunt de les costelles, i sort n’heu tingut, de la civilització! No heu pas anat a trobar un gos perquè us llepés les ferides. Heu vingut de pressa a l’hotel a despertar-me i a demanar-me l’alcohol, perquè aprensiu com sou, ja teníeu por d’arreplegar la lepra. Estimat Mr. F.G., avui aquest paradís que vós voleu no existeix, i, si existís, vós us hi moriríeu al cap de tres dies. (…) Si tant fàstic us fa la civilització, potser trobareu un racó a la Nova-Guinea on els papús us clavin una fletxa enverinada o se us mengin a l’ast”
(Pàgs. 172-173)