LA RUTA BLAVA. Josep Maria de Sagarra (4)

Ja he apuntat en aquestes notes que a Tahití no és precisament el blanc aquell que corre més risc davant la malaltia. És l’indígena el qui no té la sang preparada per a contrarestar les influèn-cies morboses de l’euro-peu. Si el país sembla que abans era enemic de les pneumònies i de la tuber-culosi, aquestes malalties ataquen l’indígena perquè precisament l’europeu l’ha obligat a posar-se una camisa i unes calces, i la roba mullada per la transpiració proporciona uns refredats que el maori desconeixia quan anava amb el cos nu i no li venien amb històries.
L’indígena és feble amb les malalties contagioses d’Europa. Un xarampió, que a casa nostra es passa tranquil·lament, aquí pot causar la mort d’un home com una torre, i el mateix s’esdevé amb una vulgaríssima grip.
Es pot afirmar que aquestes terres, abans de la colonització, eren, des del punt de vista higiènic, molt més tolerables que a l’època actual i es pot afirmar que els blancs, a canvi d’unes calces, d’una samarreta, de quatre mots de francès i d’una mica d’Evangeli de sant Mateu, que tot plegat no és pas un donatiu tan extraordinari, han creat a la Polinèsia el drama de l’alcohol, el drama de la sífilis, el drama del pulmó desfet i altres gangues físiques i morals que, al pobre maori, no li feien cap falta.
I el que dic no és literatura: desgraciadament, és la simple veritat.
(Pàgs. 163-164)   

LA RUTA BLAVA. Josep Maria de Sagarra (3)

Ha dit tothom, i es veu que és una cosa certa, que el polinesi és gandul, viu sobre el país sense necessitat de treballar o treballant molt poc. Abans de la colonització, quan aquest poble vivia d’acord amb els recursos i les idees naturals del país, el maori resolia els problemes simples i primaris d’una manera simple i primària. En portar la diguem-ne civilització en aquestes terres, al poble maori se li han creat necessitats i se li han creat vicis que ell de cap manera no pot satisfer. Aquestes noves necessitats –pantalons, camises, alcohol, tabac, mosquiteres, cinema, forquilles, ganivets, idees morals, idees polítiques, rellotges, lligacames, etc., etc.- creen el comerç, desconegut abans en aquestes illes, i el pobre maori no serveix per a fer de comerciant; aquest ofici està en mans del xinès. El xinès és un comerciant excel·lent que abusa i, si convé, estafa el maori; i gràcies al xinès, fi com un ratolí, sofert, auster, callat, que serveix per a tot i ho sap fer tot, aquestes illes oceàniques poden mantenir una mena de progrés material imposat per Europa. A Papeete, els xinesos formen una massa de població tan important com els indígenes. Potser el nombre és més petit, però es veuen molt més. Totes les botigues estan en mans dels grocs. Només hi ha dos grans establiments comercials que mantinguin un nom i un personal europeu o tahitià, però qualsevol dia desapareixeran, perquè el dragó xinès, amb la seva infinita voracitat, se’ls haurà menjat de viu en viu. (Pàg. 124)

LA RUTA BLAVA. Josep Maria de Sagarra (2)

De pas per la Martinica…

Al mercat de fruita vaig fer provisió i vaig agafar un boy perquè em dugués la càrrega fins a bord. Era un xicot lletgíssim, fort com un bou, però amb les cames ja desfetes per l’elefantiasi.
(….)
El boy es deixà carregar com un camell, i mai no he vist una paciència com la d’aquell minyó. Aclaparat de pes i de cistells, m’anà acompanyant pels carrers, aturant-se allí on jo m’aturava, fent les mateixes giragonses i ziga-zagues dels meus peus, com si fos la meva ombra.
Més de dues hores em seguí com un gos. Sense moure els ulls, sense moure els llavis, sense ni respirar. Fou el perfecte home mecànic, l’esclau que no té sentit de protesta ni d’iniciativa. Arribàrem a bord, pujà la passarel·la i deixà la càrrega en el precís moment que jo li ho vaig ordenar i s’esperà, hieràtic, amb els morros secs, amb els ulls sense ànima. Aleshores jo li vaig donar un paperet brut i rebregadíssim en el qual es llegia amb prou feines: “Banque de la Martinique-Cinq francs”. Ell arreplegà el paper amb una gran timidesa, i en aquest moment els morros –que tancats semblaven una fruita morta- s’obriren, es varen eixamplar i agafaren tal volada, que jo no hauria dit mai que la boca d’un negre pogués donar tant de si. I tot ell, galtes i ulls, braços i anques i calces estripades, es convertí en la rialla més fresca, més viva, més dilatada, més satisfeta. Una riallada hipopotàmica. Només una gran bèstia africana pot riure així, quan una serpeta d’aigua li fa pessigolles a la mola del ventre, submergit dins l’esmalt verdós d’unes aigües manses i pestilencials…
(Pàgs. 74-75)

LA RUTA BLAVA. Josep Maria de Sagarra (1)

Quan va esclatar la Guerra Civil, Josep Maria de Sagarra, amenaçat per la FAI, va fugir de Barcelona, va travessar la frontera vestit de pescador i es va establir a París. El 28 de desembre de 1936, ell i la seva esposa -Mercè Devesa, amb qui s’acabava de casar- es van embarcar a Marsella rumb a Tahití. El viatge, que va ser possible gràcies a un regal de casament de Francesc Cambó, va durar més de sis mesos. Diu la contracoberta: “Del quadern de bord que anava escrivint Josep Maria de Sagarra al llarg d’aquests mesos, va sorgir La ruta blava, un llibre excep-cional, d’una prosa lluminosa i d’un estil narratiu impecable”. És cert, i per això, mentre el vaig llegint, en copiaré alguns passatges.

Sagarra, al vaixell, mira les estrelles en companyia de Mr.R. Descobreixen que algú dorm a coberta, en una mena de “tètrica llitera”. Quan Sagarra, curiós, aixeca la lona de la llitera, un vellet li diu “Gute Nacht! amb el millor somriure”. 

I aleshores Mr. R. m’explica el següent:
-Aquest bon senyor és enginyer, ha treballat molts anys amb els motors Diesel i ara plega. Com a bon suís, s’ha acostumat al càmping i sembla que no pot resistir l’atmosfera tancada de la cabina ni de cap cambra tancada, i és per això que dorm aquí dalt a ple vent. Aquesta llitera és plegable; segons explica, és invenció d’ell, i la pot dur tota sencera sota el braç com si fos una serviette
Però –objecto- ¿vós creieu que li pot ésser bo aquest fred i aquest vent, a la seva edat? ¿Voleu dir que no és una mica boig?
–Evidentment. Jo em penso que és un anormal –em respon Mr. R.-. Encara que, de totes les maneres, què voleu, quan un està fet a la vida de càmping?… Mireu… Jo mateix m’he passat deu anys corrent tot França, tot Suïssa i tot Itàlia dins d’una rulota…
–Vós, Mr. R…? Com un saltimbanqui…?
–Una rulota, sí, senyor. No diré de la meva invenció, però perfeccionada per mi. I creieu que he fruït d’hores delicioses i he viscut tota mena de sensacions…
-I per aquests mons de Déu –jo li pregunto-, ¿sempre heu anat sol o… amb companys vostres, o amb…?
–Sempre amb la meva filleta.
–La vostra filleta…? Perdoneu la indiscreció: no m’havíeu dit que… éreu solter?
–La meva filleta: una gossa peluda, negra, magnífica, que es va morir ara fa dos anys… I en morir-se la gossa… què voleu…! Em vaig vendre la rulota…
I aquí a Mr.R., home fi, escèptic, reaccionari, correctíssim i normalíssim, se li nuà una mica la gola, i, si la nit no hagués estat impenetrable, em penso que jo li hauria descobert una llàgrima en un raconet o altre dels ulls…
(Pàgs. 50-51)

LONDRES NEVAT. Jordi Llavina

“El record va sorgir del no-res amb una força insospitada” (pàg. 78), diu el narrador d’un dels contes d’aquest llibre. Aquesta frase també podria aparèixer als altres relats, perquè els seus narradors i protagonistes –tots a la meitat del camí de la vida, i que són i no són el mateix Jordi Llavina- sempre tornen al passat. Un nom, una notícia, un objecte encenen el record, que és benvingut i serveix per pal·liar un present poc feliç. Llavina, enamorat de les paraules, escriu amb una prosa amb més efectes poètics del normal i amb una gran obsessió detallista. No són contes que circulin en línia recta a la recerca d’un impacte argumental. Llavina escriu “endut per la màgia de les paraules o per la passió del que està narrant” (pàg. 137). Dels sis contes que formen el recull, en destacaria el memorable “El cosinet andalús” i l’emotiu “El branquilló de til·ler”, vibrant homenatge de l’autor a la seva àvia política. En copio un fragment:

   ¿Es pot estimar una dona vella, que has conegut en la darrera estació de la seva vida, quan ja ha viscut set dècades i un parell d’anys més, quan les arrugues de la cara donen fe que el teixit de la pell ha estat tibat i rebregat per tot d’obligacions que l’han mantingut lluny de les cremes i de les cures, de les potingues, dels massatges, a repèl de les carícies i les manyagues, ara al bat més cru del sol, adés entonant la pluja o, si molt convenia, una ràfega de calamarsa davant l’entrada d’una fàbrica de cartró? ¿Es pot estimar algú que, com diem per aquí, ja té la vida feta, amb uns ulls blaus bellíssims, dues gotes de color que no s’apaguen mai, que no s’apagaran fins que un pijama de fusta vesteixi el seu cos, i uns cabells que jo mateix he vist passar del gris al blanc –el mateix blanc de vida consumida de les flors aèries dels pollancres que, semblants a l’escuma seca, cobreixen les vores del camí que du a casa seva cada mes de maig com una neu extemporània-? (Pàgs. 120-121)         

REFLEXOS EN UN ULL DAURAT. Carson McCullers

En una base militar conviuen els Penderton i els Langdon, dos matrimonis en peu de guerra. Carson McCullers descriu amb precisió aquests quatre personatges. Diu del capità Penderton: “A desgrat d’aquest coneixement de moltes i diverses coses, el capità mai no va tenir al llarg de la seva vida una idea al cap. Car la formació d’una idea implica la fusió de dos o més coneixements. I el capità no tenia coratge per fer-ho”. (Pàg. 17) El capità, homosexual reprimit, “sentia una trista propensió a enamorar-se dels amants de la seva dona” (pàg. 17). Passem a la senyora Penderton: “A la base, Leonora Penderton gaudia d’una bona reputació com a amfitriona, esportista excel·lent i fins i tot de gran dama. Malgrat tot, hi havia alguna cosa en ella que desconcertava els seus amics i coneguts. Sentien que en la seva personalitat hi havia un element que no podien copsar. La veritat del problema consistia en el fet que era una mica beneita”. (Pàg. 22) Els Langdon no milloren el paisatge humà. Aquesta és Alison Langdon: “Estava molt malalta i se li notava. La seva malaltia no era solament física, ja que els seus ossos havien estat torturats pel dolor i l’ansietat. Per això ara es trobava a la vora de la bogeria.” (Pàg. 24) El seu marit, el superficial major Morris Langdon, és l’amant de la Leonora Penderton i, pel que fa a Alison,  “va intentar i va reeixir a considerar  la seva infelicitat com a quelcom mòrbid i femení, totalment fora del seu control”. (Pàg. 39). Per arrodonir el quadre hi ha Ellgee Williams, un soldat obtús, primitiu, cast i solitari, que, un vespre, contempla nua la senyora Penderton i, lentament, alguna cosa es remou en el seu interior granític. Bé, com és natural, cap d’aquests cinc personatges no desperta la menor simpatia en el lector. La companyia, per tant, no és agradable. Però la novel·la és bona, i la trama d’adulteri i homosexualitat esclata en un crim convincent. Carson McCullers (1917-1967), escriptora precoç, la va publicar el 1941, amb només 24 anys. Potser aquesta és la raó per la qual presenta uns adults tan deplorables. És una perspectiva adolescent.

Foto: Carson McCullers.

Traducció: Vicenç Llorca