PIONEROS. Willa Cather

Els pioners del títol són colons suecs que s’han instal·lat a les terres altes de Nebraska. La vida és dura i la terra ingrata: alguns perseveren, d’altres abandonen. Molts fracassen perquè tenien altres oficis a Suècia -treballaven a les drassanes, per exemple- i no saben fer de pagès. Alexandra Bergson, a qui el seu pare, al llit de mort, dóna les regnes de la família, persevera, s’endeuta comprant les terres dels que abandonen, i triomfa. Arriben els diners, però no l’amor. Carl, el seu veí, fuig a la ciutat per poder-se guanyar la vida. No el pot retenir Alexandra. “Per quedar-me hauria de ser un gran home o un pocavergonya, i jo no sóc ni una cosa ni l’altre. Només sóc un home qualsevol”, diu ell. Passen els anys. No explicaré pas el final, que inclou una tragèdia i un retorn. Aquesta és una bona novel·la de Willa Cather, molt recomanable, però no arriba al nivell d’Una dama extraviada. Els personatges no són tan interessants. Alexandra Bergson, tot i ser una pionera admirable (o poster per això mateix), no és una creació del nivell de la senyora Forrester. (Títol original de la novel·la: O Pioneers!)       

LA MÀQUINA DEL TEMPS. H.G. Wells

El Viatger del Temps es planta a l’any 802701 i la seva decepció és immediata: els humans que hi troba no són intel·ligents com esperava sinó molt beneits. Petits, blanquets i delicats, els Elois són com criatures de cinc anys que pasturen amb tota la inconsciència pel Paradís. El Viatger del Temps intenta aprendre la seva llengua: “Tanmateix, em sentia com un mestre d’esco-la voltat de nens, i vaig persistir, i ben aviat vaig dominar una vintena de substan-tius; i després vaig arribar als pronoms demostratius i fins i tot al verb “menjar”. Però era una feina lenta, i els petits éssers se’n van cansar aviat i van tenir ganes de defugir les meves interrogacions, així és que vaig resoldre, per necessitat, deixar-los que em donessin les lliçons en petites dosis, quan s’hi sentissin predisposats. I em vaig adonar al cap de poc que les dosis serien molt petites, perquè no m’havia trobat mai amb gent més indolent o més fàcilment fatigable”. Al subsòl, hi viuen els deformes Morlocks, l’altra branca en què s’ha bifurcat la Humanitat. Els Morlocks aprofiten les nits sense lluna per emegir a la superfície i dur a terme les seves captures. És terrible La Màquina del Temps, especialment perquè dibuixa un món on ja no hi ha memòria de la Humanitat, i on tot es redueix a menjar i a ser menjat. El Viatger del Temps torna del futur amb dues flors que li havia donat una nena, Weena, a qui havia salvat de morir ofegada al riu. La novel·la acaba amb una de les millors frases amb què mai s’hagi acabat una novel·la. Diu el narrador, abatut per la desaparició del Viatger del Temps: “I tinc amb mi, per al meu consol, dues estranyes flors blanques –ara marrons, marcides, aixafades i trencadisses-, per testimoniar que, fins i tot quan la ment i la força havien desaparegut, la gratitud i la tendresa mútua encara vivien al cor de l’home.” Les admirables novel·les d’H.G.Wells sovint s’han publicat en col·leccions “per a joves”, però cal tenir una certa edat per entendre-les bé. És millor no precipitar-se.

Traducció: Albert Folch i Folch

UNA DAMA EXTRAVIADA. Willa Cather

En aquesta magnífica novel·la de l’escriptora Willa Cather (1873-1947), l’Oest declina, com declina el capità Forrester, pioner i home d’honor. Per culpa d’una caiguda de cavall i de dos atacs de feridura, ell, que tant havia cavalcat per les planures de l’Oest i que tantes milles de ferrocarril havia estès, s’ha de quedar a casa i ja només pot fer créixer les flors del seu jardí. El poble on viu, Sweet Water, situat entre Denver i Omaha, també ha viscut temps millors: ara el tren passa de llarg i els grans prohoms ja no s’hi aturen. La jove senyora Forrester és lleial al seu marit, però enyora la vida social, els balls i les converses de saló, on el seu encant extraordinari fascinava tothom. A Sweet Water no li falten admiradors: “Cuando la señora Forrester lo miraba a uno, no cabía sino rendirse a su hechizo. Era algo instantáneo, que traspasava las corazas más endurecidas. El granjero sueco tenía ya una sonrisa de oreja a oreja; también él había capitulado. Ningún encuentro con la señora Forrester, por ligero que fuera, podía ser negativo. Un simple gesto de reconocimiento por su parte, una simple mirada, establecía un vínculo personal. Había algo en ella que se apoderaba de uno como una descarga; uno cobraba una aguda conciencia de ella, de su fragilidad y distinción, de su boca, que tanto podía decir sin palabras, de sus ojos vivaces, risueños, confidenciales, casi siempre un poco burlones” (pàg. 50). Niel Herbert, un noi del poble, és un incondicional de la senyora Forrester. Tan idealitzada la té que, quan, inevitablement, és testimoni de les seves misèries, el món se li ensorra. Per sort, no passa de l’amor a l’odi, simplement es fa gran i aprèn que la naturalesa humana és com és. Aquesta novel·la combina molt bé la descripció d’un món que es transforma –adéu als pioners i als seus valors- amb el retrat d’un personatge inoblidable que es troba, justament, en terra de ningú. Aquesta novel·la es va publicar el 1923, dos anys abans que El gran Gatsby. Francis Scott Fitzgerald s’hi va inspirar –les dues novel·les tracten de fascinacions i de somnis que s’evaporen- i fins i tot va témer que Cather el denunciés per plagi. La mateixa escriptora li va dir que no hi veia cap motiu. (Títol original de la novel·la: A Lost Lady)      

LA CASA SOTA LA SORRA. Joaquim Carbó

Va arribar per Reis aquest clàssic de la novel·la juvenil catalana, i tots ens ho hem passat molt bé llegint-la. Pere Vidal, aventurer amb pocs escrúpols, arriba al continent africà contractat per una misteriosa i sinistra organització. La comanda el pèrfid senyor Ti, arqueòleg nazi que s’oculta en una casa sota la sorra situada al Sudan. Pere Vidal té un aliat: l’admirable Henry Balua. Més que un personatge, Balua, jove africà educat a Europa, és un ideal, una esperança. Diu Balua a Vidal: “Ja et vaig explicar ahir que el nostre continent, el nostre país, no ha tingut sort amb la gent que, de fora, ha vingut a arreglar-nos les coses… (…) Després, homes sense escrúpols ens han robat les riqueses naturals i les han explotades només per al seu bé, sense aixecar-nos el nivell de vida, interessats que continuéssim en un endarreriment de segles… Però avui aquests homes ja no tenen res a fer, aquí. Els coneixem i els escombrem. No volem gent que vingui a enriquir-se: volem que vinguin a purificar-se per l’esforç del seu treball.” (Pàgs. 56-57) Aquesta novel·la va ser escrita el 1964, quan ja gairebé s’havia acabat el procés de descolonització de l’Àfrica. “Els coneixem i els escombrem”, diu amb fermesa Henry Balua. En fi, tenint en compte com han anat les coses, o no hi havia prous Henry Baluas o no eren tan admirables com imaginava Joaquim Carbó. Per acabar, només vull dir que la novel·la, que és molt bona, decep al final perquè acaba de manera molt abrupta: no assistim en directe a la destrucció de l’organització del senyor Ti i a la fi (aparent) del personatge, sinó que això es ventila en una explicació que fa Balua a Vidal (el qual, incomprensiblement, estava malalt i no ha pogut participar en les operacions).      

L’HOMME À L’ENVERS. Fred Vargas

Fred Vargas és el pseudònim de l’escriptora Frédérique Audoin (1957), que triomfa molt a França amb les seves novel·les policíaques. Un amic me n’ha deixat una –així refresco el francès, de passada- i m’ha agradat força. L’homme à l’envers pertany al cicle del comissari Jean-Baptiste Adamsberg, que és un policia calmat i malencònic en grau escandalós. És un bon personatge i per això és una llàstima que només tingui protagonisme a l’últim terç de la novel·la. És una manera de trencar les convencions, ens podria dir la Vargas; hi ha convencions que és millor no trencar, li podríem respondre. El cas és interessant i rural: un llop mata xais per la contrada i, al cap de poc, també persones. Però, ¿i si en comptes d’un llop fos un home-llop? El fantàstic fa aparició, però, com que es tracta d’una novel·la policíaca, sabem que tard o d’hora les explicacions racionals triomfaran (com a les històries del Pare Brown de Chesterton). Hi ha un altre personatge interessant: Camille, ex d’Adamsberg, que, en companyia d’un vell i d’un negre, va a la recerca de l’home-llop conduint un camió de bestiar. Frega la inversemblança Fred Vargas, però se’n surt perquè escriu bé i els diàlegs són bons. L’argument, això sí, és escàs i el final s’endevina d’un hora lluny perquè, sent evident que hi ha haurà una sorpresa, només hi ha un candidat possible al títol d’assassí. En fi, un 6’5 en l’escala Ross MacDonald (és la meva escala per jutjar les novel·les negres o policíaques).  

QUATRE CONTES RUSSOS. Alexander Puixkin, Anton Txèkhov, Isaak Bàbel i Nina Berberova.

Aquest Nadal les biblioteques han regalat un llibret molt interessant que recull contes de quatre escriptors russos. Comença Alexandr Puixkin (1799-1937) amb “Un tret”, un conte magnífic que s’inicia de la millor manera possible: “Érem allotjats al llogarret de X. Tothom coneix la vida que sol dur un oficial quan està de guarnició. Al matí, exercici i equitació; després, a dinar amb el comandant o en un hostalot jueu; a les nits, beguda i joc”. El segon conte, “Els nois”, és obra d’un altre gran escriptor, Anton Txèkhov (1860-1904), i fa un retrat admirable de la transició de la infantesa a l’adolescència. Menys coneguts són els altres dos escriptors. Isaak Bàbel (1894-1941), que va morir en el gulag comunista, és l’autor del conte “El petó”, una efímera història d’amor en temps de guerra. Acaba el recull “La nena estrangera”, un corprenedor conte de Nina Berberova (1901-1993), una escriptora que “va abandonar el seu Sant Petersburg natal, com centenars de milers d’altres russos, perquè, com ells, no podia i no volia suportar la persecució a la qual estava exposada no sols la intelligentsia sinó tot el poble rus”. Aquestes paraules són de Monika Zgustova, responsable de la selecció, del pròleg i de la traducció dels contes de Txèkhov i de Bàbel. Mereix un aplaudiment.   

ELS JUGADORS DE WHIST. Vicenç Pagès Jordà

És brillant i monumental aquesta novel·la de Vicenç Pagès Jordà, tota una exhibició de recursos narratius i lingüístics. Hi ha fragments extraordinaris (El diari d’en Biel, les reflexions del narrador, la tragicòmica festa de casament…); hi ha una presència gairebé enciclopèdica de referències musicals, cinematogràfiques i de tota mena, que marquen el pas dels anys, des de 1977 a 2007; hi ha, també, algunes debilitats (l’autor, a la segona part, potser ha oblidat massa alguns personatges) i una part de la trama que s’allarga massa (l’obsessió de Jordi Recasens per la Hallie: no m’agrada veure un company de generació fer tant el ridícul). El final és inoblidable: ens allunyem de l’escenari mentre sona la cançó preferida d’en Biel, la malencònica  “While My Guitar Gently Weeps”. En fi, una gran novel·la. En copio un fragment, que pertany al capítol “Déjà vu”.

Si les primaveres i les tardors es van succeint sense entrebancs, tard o d’hora s’instal·la en la ment la sensació d’abandonar el territori de la joventut. Abans que aquest abandó sigui assumit, es produeixen avisos inevitables. En el cas d’en Jordi, el problema no era tant que els adolescents el tractessin de vostè com que els ancians li demanessin que els tractés de tu. Quan sortia a la nit, de seguida tenia ganes de tornar a casa. Havia deixat d’esperar amb il·lusió que arribessin les nits de Sant Joan i de Cap d’Any. Li agradava més Ella Fitzgerald que Deep Purple. De tant en tant se li escapava un “Déu meu” o un “Ai, Senyor” que li costava reconèixer com a propis. Evitava els miralls. Si no estava familiaritzat amb un plat, sentia la temptació de preguntar: “Això engreixa?”. A les promocions dels supermercats hi trobava discos que recopilaven les cançons que havia estimat. Havia comprat accions del Banco Santander. Se sentia al·ludit quan algú parlava de “la fatiga dels materials”. (Pàg. 311)

L’ÚLTIM HOME QUE PARLAVA CATALÀ. Carles Casajuana

Aquesta novel·la, interessant i ben escrita, presenta el combat dialèctic entre dos escriptors, o més ben dit, entre un escriptor i un aspirant a ser-ho. El primer és Ramón Balaguer, novel·lista en castellà de cert renom que viu enclaustrat al seu pis per acabar una novel·la. El segon, més jove, és Miquel Rovira, i treballa de vigilant nocturn en un pàrquing mentre escriu una novel·la sobre l’últim home que, en un futur no tan llunyà, parlarà català. Balaguer és l’única persona que viu en un edifici ruïnós fins que Rovira s’hi instal·la com a okupa. El xicot, força barrut i força pobre, demana un calefactor a Balaguer i, de passada, li diu que s’equivoca escrivint en castellà, perquè es nota que no és la seva llengua. Van i venen els arguments sobre llengua i literatura, sobre la situació del català, sobre l’origen d’aquesta situació, sobre els mals de la literatura catalana i sobre el futur de tot plegat. Casajuana, diplomàtic de professió, presenta els arguments amb equanimitat i deixa que cadascú tregui les conclusions que vulgui. És un escriptor amb les idees clares, com es veu en aquest fragment, que correspon a consideracions de Balaguer sobre la novel·la de Rovira: “Si vol escriure una novel·la, ha de pencar més, ser més subtil i eliminar idees redundants i frases innecessàries. Encara no sap que els mots, com va dir Joubert, són com les ulleres, que si no serveixen per veure-hi millor fan que tot es vegi més borrós. Li falta astúcia: en comptes de posar preguntes, que és el que ha de fer una bona novel·la, pretén donar respostes.” (Pàg. 129). A més d’aquests dos personatges, hi ha una dona, una doctora amb qui els dos escriptors es relacionen consecutivament. És un personatge poc treballat que serveix, bàsicament, perquè els dos escriptors quedin retratats com dos egocèntrics insuportables. Hi ha moltes preguntes sense resposta en aquesta novel·la, però en aquest punt la rotunditat és absoluta.