ENEIDA. Virgili (48) FINAL

És impressionant el final de l’Eneida. Eneas, amb un venable, fereix Turn a la cuixa i el fa caure. Turn demana clemència i sembla que el pietós Eneas li perdonarà la vida, però… Llegim sencer el final.

Turn, a terra, implora amb els ulls i estén la seva dreta suplicant: “Sí, m’ho he merescut, i no et demano pietat”, diu; “fes ús de la teva fortuna. Ara, si algun neguit d’un pare malastruc et pot afectar, t’ho conjuro (també per a tu fou així el teu genitor Anquises), apiada’t de la vellesa de Daune*, i torna’m viu als meus, o, si ho prefereixes, torna’ls el meu cos privat de la vida. Has vençut, i els ausonis han vist com el vençut t’estenia els palmells; teva és Lavínia com a muller, no vagis més lluny amb els teus odis”. Dempeus, fremint sota les seves armes, Eneas, amb l’esguard indecís, aturà la seva dreta; i ja més i més hesitava i començava a sentir-se flectit per les paraules de Turn, quan descobrí al cim de la seva espatlla el fatal baldric** i reconegué les corretges, de bollons resplendents, de l’adolescent Pal·lant, d’aquell qui Turn havia vençut, ferit, estassat, i ara en portava a l’espatlla l’emblema enemic. Ell, així que veié amb els seus ulls aquest trofeu, record d’un indomable dolor, abrusat de furor i terrible d’ira, cridà: “¿I tu, revestit de les despulles dels meus, t’escaparàs de les meves mans? És Pal·lant amb aquesta ferida, és Pal·lant que t’immola i es venja en aquesta sang de la teva infàmia”. Dient aquests mots, li enfonsa pel dret en el pit la seva espasa, arravatat. El fred de la mort glaça els membres de Turn, i la seva vida indignada s’enfuig gemegant vers les ombres.***
(Pàgs. 162-163. Llibre XII. Volum IV)

*Daune: pare de Turn.
 **Baldric: Banda de cuir per aguantar l’espasa.

***uitaque cum gemitu fugit indignata sub umbras.

Traducció: Miquel Dolç.

Aquí s’acaba aquest esforç divulgatiu que m’ha dut a resumir l’Eneida en 48 parts (quatre per a cadascun dels dotze llibres). Ha estat un plaer fer-ho, així l’he tornada a llegir més a poc a poc i l’he degustada més. L’Eneida és una obra extraordinària, un puntal de la literatura llatina, que és la nostra literatura també, la nostra herència. L’Eneida hauria de formar part de la cultura general de qualsevol persona mitjanament educada. Estic content d’haver col·laborat, des d’aquesta modesta plataforma, al seu coneixement.  

BON NADAL!

ENEIDA. Virgili (47)

El destí es pot ajornar però no esquivar. Turn ho sap, i per això ja no suporta més dilacions. S’adreça a la seva germana Juturna -la qual, camuflada, li havia estalviat un enfrontament directe amb Eneas- i li diu:

Però ¿qui permeté que, descendida de l’Olimp, enduressis tu tan rudes fatics? ¿Era perquè veiessis la mort cruel del teu dissortat germà? Perquè ¿què em resta a fer? ¿Quina esperança de salvació m’ofereix encara la Fortuna? (…) ¿Donaré les espatlles, i aquesta terra veurà Turn posat en fuita? ¿És que és una dissort tan gran morir?* Vosaltres, oh Manes, sigueu-me propici, perquè tinc contra mi la voluntat dels déus de Dalt.

Arriba l’esperat enfrontament entre Turn i Eneas.

Estupefacte, també Llatí contempla aquests dos herois enormes, nascuts als dos extrems del món, que estan cara a cara i van a envestir-se amb el ferro.
Quant a ells, tan aviat com se’ls obrí un espai a la plana lliure, amb ràpida abrivada es disparen de lluny els venables i entaulen el combat amb els ressonants escuts de bronze. Fa un retruny la terra; aleshores, amb llurs espases, es peguen molts de cops i els redoblen, i l’atzar i l’enginy, mesclats, són tot u.

(Pàgs. 149, 152, 153. Llibre XII. Volum IV).

*Usque adeone mori miserum est?

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (46)

Quan tot és a punt per al duel definitiu entre Eneas i Turn, Juno torna a intervenir. Amb l’ajuda de la Nimfa Juturna, germana de Turn, aconsegueix ajornar l’enfrontament. Lluiten, doncs, per separat, Eneas i Turn, cadascun fent carnisseries pel seu compte. Tot plegat, Eneas decideix atacar la ciutat. En aquest punt es produeix el suïcidi de la reina Amata:

Vet aquí que als esgotats llatins es presentà una nova dissort, que sacsejà de soca-rel tota la ciutat prostrada pel dolor. La reina, tan aviat com veu des del seu terrat que l’enemic s’acosta, que els murs són envaïts, que els focs volem sobre els teulats, que enlloc no hi ha cap exèrcit rútul per a resistir ni soldats de Turn arrengats, la infeliç creu que el jove ha sucumbit en l’ardor de la batalla, i de sobte, pertorbada la seva ment pel dolor, exclama que és ella la causa, la culpa i el ferment d’aquests mals, llança forassenyada molts crits de desconsol i de furor, i resoluda a morir, especeja amb les seves mans els seus vestits de porpra, i suspèn d’una alta biga del palau el nus d’una mort repel·lent. Així que les dones llatines s’assabenten de la mort de la infortunada, la seva filla Lavínia, la primera, es devasta els cabells florents i les galtes de rosa, i al seu entorn tota la turba es desespera, i el casal ressona al lluny de complantes. Des d’aquí la funesta notícia s’espargeix per tota la ciutat.* (Pàgs. 147-148. Llibre XII. Volum IV).

*Hinc totam infelix uolgatur fama per urbem.

Traducció: Miquel Dolç.

Titelles “educatives”

Argument d’unes titelles vistes avui pels de casa: una nena maltractada pel seu pare troba ajuda en una parella d’astrònoms veïns seus i en un extraterrestre; al final, els pares són enviats a la lluna amb la nau espacial i la nena troba una nova llar amb els dos astrònoms i l’extraterrestre. L’espectacle ha avorrit pares i fills, i els segons, a més, no han entès res. És lamentable la tendència actual, que es troba en molts llibres o espectacles diversos, de conscienciar la canalla sobre els problemes del món, ja siguin, com en aquest cas, els maltractaments infantils, o els transtorns alimentaris, l’escalfament del planeta, la pau al món o el conflicte entre jueus i palestins (l’escola s’hi ha llançat de ple i hi ha una novel·leta per a cada tema). Tot això són abstraccions que els nens no poden comprendre i no serveixen absolutament per res. Al nens se’ls ha d’ensenyar a parar i a desparar la taula, a dir si us plau i gràcies, a mastegar bé el menjar, a raspallar-se les dents sense pressa, a llegir amb bona llum, a no interrompre les converses dels adults a taula, etcètera, etcètera. Això és educar la canalla. I per als llibres i per als espectacles, deixem-los viure aventures emocionants i no sermons de pa sucat amb oli. I si alguna moralitat hi ha d’haver –i és bo que n’hi hagi- que no sigui sobre el que els pares han de fer pel nen sinó, pel contrari, sobre el que el nen ha de fer pels seus pares, i per ell mateix, perquè és ell qui ha de créixer i ha de madurar i ha d’adquirir aquella cosa que es diu –o es deia, en temps remots- responsabilitat.      

ENEIDA. Virgili (45)

Comencem l’ultim llibre de l’Eneida. Turn es troba contra les cordes: la tropa està desmoralitzada, el rei Llatí li aconsella que abandoni i renunciï a Lavínia, la reina Amata no vol que lluiti més… I Lavínia? Lavínia torna a escena i, francament, és sorprenent veure la futura muller d’Eneas tan enamorada de Turn. Aquesta escena, de retruc, fa antipàtic Eneas, perquè és ell qui impedeix el casament de la feliç parella. Llegim el fragment. (Ja em perdonareu la coloraina, però és que no m’hi he pogut resistir).

Però la reina, esborronada pel nou carés de la batalla, plorava i, resoluda a morir, intentava reprimir l’abrivament del seu gendre: “Turn, jo t’ho prego per aquestes llàgrimes, (…) renuncia a arribar a les mans amb els teucres. Quina que sigui la sort que et reserva aquest combat, també a mi, Turn, me la reserva; al mateix temps que tu relinquiré aquesta avorrida llum i no veuré, presonera, Eneas com a gendre”. En escoltar les paraules de la seva mare, Lavínia se sentí inundades de llàgrimes les galtes ardents, i una abundant rojor li vingué a flor de pell i li féu córrer per la cara una glopada de fogor. Com quan algú ha alterat el vori indi amb la porpra sangonent, o els lliris blancs vermellegen mesclats amb un manoll de roses, tals eren els tints que acolorien la cara de la noia. Turn, atorrollat per l’amor, fita els ulls en Lavínia. El seu ardor guerrer augmenta més*. (Pàg. 123. Llibre XII. Volum IV).

*Ardet in arma magis.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (44)

La mort de Camil·la és el punt culminant de l’onzè llibre. Convindria llegir tot el passatge (de fet, convé llegir tota l’Eneida!). És molt cinematogràfica la descripció de Virgili, a càmera lenta: Arrunt llançant el venable (llança curta), el venable per l’aire, els volscos girant-se a mirar Camil·la… Extraordinari.

Així doncs, quan el venable engegat per la mà d’Arrunt hagué brunzit per les aures, tots els volscos s’aguantaren l’alè i giraren vivament els ulls cap a la reina. De res no s’adona Camil·la, ni del xiulet a través de l’aire, ni del tret que venia per l’espai, fins que l’asta, atès el seu punt, s’enfonsà en el seu pit descobert, hi penetrà pregonament i en begué la sang virginal. Hi acorren esmaperdudes les seves companyes i sostenen llur senyora que cau. El primer de tots a fugir, espaordit, és Arrunt, amb una mescla d’alegria i de terror, i ja no gosa fiar-se més de la seva llança ni desafiar els trets de la verge. (…) Camil·la morent prova d’arrencar-se el tret amb la mà, però la punta de ferro li roman clavada entre els ossos, fins a les costelles, per la profunda ferida. Defalleix exsangüe, defalleixen els seus ulls glaçats per la mort, la seva cara suara tan gerda perd el color. Aleshores, a punt d’expirar, s’adreça a Aca, una de les seves companyes, la que li era més fidel entre totes i solia participar en els seus neguits, i li parla d’aquesta manera: “Fins aquí, Aca, germana meva, he resistit: ara una acerba ferida em consumeix, i tot, al meu entorn, s’ennegreix de tenebres. Fuig o porta a Turn els meus darrers consells: que em reemplaci en la batalla i foragiti els troians de la ciutat. I ja adéu!”* (Pàgs, 104-105. Llibre XI. Volum IV)

*”Succedat pugnae Troianosque arceat urbi.
   Iamque vale.”

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (43)

Fracassa l’intent de resoldre la guerra amb un combat singular entre Eneas i Turn. Comença una altra batalla. Hi participa Camil·la, la reina dels volscos. Hi ha un apart en què Diana explica la infantesa de Camil·la, a les muntanyes, amb el seu pare Mètab.

Cap ciutat no el va acollir (a Mètab) sota els seus sostres ni dins els seus murs, ni ell mateix, per la seva ferotgia, no s’hauria donat per vençut: va fer la vida dels pastors, i dalt de les muntanyes desertes. Allí, dins els matolls i entre els eriçats cataus de les feres, nodria la seva filla amb la llet d’una euga que pasturava a lloure amb el ramat, prement-li les mamelles damunt els tendres llavis. I tan aviat com la criatura hagué marcat les seves primeres passes amb la planta dels peus, li armà els palmells amb un venable agusat i li penjà a la petita espatlla fletxes i un arc. En comptes d’una cinta d’or als cabells i de l’endreçament d’un llarg mantell, li penjà, dors avall, des del cap, una pell de tigre. Ja amb la seva mà delicada sabia brandar aleshores trets infantívols, feia girar a l’entorn del seu cap la fona amb la corretja llisa, i abatia al grua de l’Estrímon o el cigne blanc. Moltes mares, per les ciutats tirrenes, vanament la cobejaren per nora; ella, contenta només de Diana, votà castament un culte etern a l’amor de les armes i de la virginitat.* (Pàgs. 94-95. Llibre XI. Volum IV).

*sola contenta Diana 
  aeternum telorum et uirginitatis amorem
  intemerata colit.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (42)

Abatiment entre els llatins. Tornen amb males notícies els embaixadors enviats a Diomedes, a qui volien com a aliat. Però Diomedes ja en va tenir prou amb la guerra de Troia, de la qual en va sortir malparat (els companys convertits els ocellots!) i aconsella als llatins que es rendeixin a Eneas. Parla Diomedes:

“Encara ara horribles prodigis m’empaiten, perquè he perdut els companys, que fugiren per l’èter, revestits de plomes, i no són més que ocells que tresquen pels rius (ai, quins cruels suplicis per als meus!) i omplen els esculls d’esgarips planyívols. És això, de fet, el que el calia esperar des del dia en què, desassenyat, vaig atacar amb el meu ferro cossos divins i violar amb una ferida la mà de Venus. No, de debò, no m’empenyeu devers tals combats. Després de la destrucció de Pèrgam*, no vull cap més guerra amb els teucres**; dels mals que els vaig fer, no en tinc ni recordança ni alegria. Aquests presents que m’aporteu des de les ribes de la vostra pàtria, oferiu-los més aviat a Eneas. Ens afrontàrem tots dos amb les aspres armes i contendírem cos a cos: creieu en l’experiència del qui ha vist a quina altura s’aixeca pel damunt de l’escut i amb quin ímpetu brandeix i llança el seu venable. (…) Durant tot el temps que els murs de la dura Troia ens van retenir, fou el braç d’Hèctor i d’Eneas que deixà irresolta la victòria dels grecs i l’ajornà fins a l’any desè. Tots dos eren insignes pel coratge, tots dos per les notables gestes; Eneas era superior en pietat***. Que les vostres mans s’uneixin en una aliança, sota les condicions que ell voldrà; però guardeu-vos d’oposar les vostres armes a les seves armes.” (Pàgs. 82-83. Llibre XI. Volum IV)

*Pèrgam: Troia.

 **Teucres: troians.

 ***ambo animis, ambo insignes praestantibus armis;
       hic pietate prior. 

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (41)

Després de la batalla, arriben els honors i els plors per als caiguts. El rei Evandre es desespera en rebre el cos del seu fill Pal·lant. Impressiona la descripció del bàndol derrotat.

Semblantment, els malaurats llatins, en un altre indret, han dreçat innombrables pires; aquests colguen a terra un gran nombre de cadàvers de barons, aquells n’aixequen d’altres i els fan transportar als camps veïns o els trameten a la ciutat dels laurents. Els restants, un immens amuntegament confús de cadàvers, són cremats sense ésser comptats i sense honor: així, de pertot, les vastes planures resplendeixen, emulant-se, per les espesses fogates. La terça aurora havia foragitat del cel l’ombra gèlida*: una multitud enllagrimada furgava els munts de cendra, n’extreien els cossos confosos en la brasa i els recobrien amb una capa encara calenta de terra. Però és als estatges, a la ciutat de l’opulent Llatí, on la complanta és més forta i els llargs dolors esclaten amb més fúria. Allí les mares i les joves mullers, allí els tendres cors de les germanes afligides i els infants mancats de llurs pares execren la guerra funesta i l’himeneu de Turn; voldrien que ell tot sol s’armés, que ell mateix decidís lluitant la seva causa, ja que ell aspira al reialme d’Itàlia i als suprems honors. (Pàg. 79. Llibre XI. Volum IV)

*Tertia lux gelidam caelo dimouerat umbram.

Traducció: Miquel Dolç. 

ENEIDA. Virgili (40)

Juno, per evitar la mort immediata de Turn, l’allunya de la batalla amb un truc molt vistós: un espectre d’Eneas que Turn persegueix fins a un vaixell, que se l’enduu. Mentrestant, l’Eneas autèntic combat contra Mezenci. El fereix i, quan és a punt de rematar-lo, s’interposa Lausus, fill de Mecenzi. El pietós Eneas es veu obligat a matar-lo.

“¿On corres a morir, per què t’arrisques més que no pots?* Et deixes trair incautament per la teva pietat filial”. No menys Lausus es glorieja forassenyat, i més ferotge s’acreix la ira del comandant dardani, i les Parques lliguen els darrers fils de la vida de Lausus. Perquè Eneas clava la indomable espasa enmig del cos del jove i la hi enfonsa sencera. La punta enfilà el broquer, tènue armadura per a tantes bravates, i la túnica que la seva mare havia teixit d’or lleuger, i la sang li inundà el pit; aleshores la seva ànima exhalà pels aires tristament cap als Manes i abandonà el seu cos.
Però quan el fill d’Anquises va veure el semblant i la cara del morent i les seves faccions que empal·lidien d’una forma extraordinària, es tragué un sanglot de profunda pietat i li estengué la dreta, sentint que
la imatge de la tendresa filial li serrava el cor. “¿Què pot fer per a tu, deplorable jove, el pietós Eneas per aquests mèrits, què et pot donar que sigui digne d’una tal noblesa d’esperit? Aquestes armes, que foren la teva joia, guarda-les. (Pàgs. 58-59. Llibre X. Volum IV)

Mezenci, desesperat, escomet Eneas i troba la mort que desitja.

*”quo moriture ruis maioraque uiribus audes?”

 Traducció: Miquel Dolç.