ENEIDA. Virgili (39)

El passatge més emotiu del Llibre X és la mort de Pal·lant, el jove fill del rei Evandre que acompanya Eneas a la guerra contra els llatins. Pal·lant s’enfronta a Turn, un enemic massa poderós per a ell, i, abans de llançar-li una pica, s’encomana a Hèrcules (Alcides). Però Hèrcules, al cel, no pot fer res per Pal·lant -la seva mort ja està escrita- i “ofega cor endins un pregon gemec”. Després Júpiter consola Hèrcules a la manera estoica.

Quan Pal·lant cregué que el tenia a l’abast si li engegava la pica, se li anticipà, per veure si la sort secundaria d’alguna manera la seva audàcia en aquesta lluita desigual, i dirigí al cel immens aquests mots: “Per l’hospitalitat del meu pare, per les taules a les quals, estranger, t’has assegut, t’ho suplico, Alcides, siguis propici a les meves ingents empreses. Que Turn esguardi morint com li rapeixo les armes cruentes i que els seus ulls, en aclucar-se, reflecteixin llur vencedor!” Escoltà, Alcides, el jove, i ofegà cor endins un pregon gemec i vessà llàgrimes inútils. Llavors el Pare* diu al seu fill aquestes amistoses paraules: “Fix per a cadascú és el seu dia, per a tots és breu i irreparable el temps de la vida**; però prolongar l’anomenada per les fetes, això és obra de la virtut. Sota l’alta murada de Troia quants de rebrots de déus moriren, i fins i tot morí amb ells Sarpèdon, el meu propi fill! També els seus fats reclamen Turn, ell ateny l’última fita del temps que li fou acordat”. Júpiter fa talment, i desvia els seus ulls dels camps dels rútuls. (Pàgs 43-44. Llibre X. Volum IV)

* El Pare és Júpiter.

** “stat sua cuique dies, breue et inreparabile tempus
    omnibus est vitae.

 Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (38)

Eneas, amb els seus aliats, torna cap al campament troià per mar. Durant el viatge, li surten al pas les Nimfes marines. (Recordem que aquestes nimfes són els antics vaixells d’Eneas metamorfosats). La nimfa Cimodocea explica a Eneas la situació desesperada del troians, rodejats pels llatins, però li pronostica la victòria. Quan els vaixells d’Eneas ja són a la vista dels troians assetjats, hi ha una gran explosió d’alegria al campament. És estel·lar l’aparició d’Eneas.

A llur torn, el rei rútul* i els capitans ausonis troben estranya l’actitud dels assetjats, fins a tant que, girant-se al darrera, no albiren les popes voltades cap a la riba i tot el mar esquinçat per l’estol. Espurneja l’elm sobre el cap d’Eneas, la flama s’espargeix des de la cimera i el seu escut d’or vomita una rajada de foc: no altrament, de vegades, dins la nit límpida, els cometes s’enrogeixen lúgubrement amb un color de sang.

Turn, per la seva banda, no s’immuta i es dedica a animar els seus soldats:

Tot allò que tant heu delejat, veu’s-ho aquí: esclafar l’enemic cos a cos. A les mans tenen Mart mateix els valents. Ara és l’hora de recordar-se, cadascú, de la seva muller i de la seva llar, és l’hora de pensar en les grans fetes i en la glòria dels seus pares. Davantegem-los corrents a la costa, mentre vacil·lants, amb els passos insegurs, baixen en terra. És als audaços que somriu la Fortuna.**” (Pàg. 35. Llibre X, Volum IV)

*Turn

**Audentis Fortuna iuuat.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (37)

Júpiter, alarmat per tanta guerra i per tanta intervenció dels déus a favors dels uns o dels altres, fa una reunió per demanar calma i neutralitat.

S’esbatana, en l’endemig, el palau de l’omnipotent Olimp i el pare dels déus i rei dels homes convoca el consell dels immortals dins l’estatge estelat des d’on copsa amb el seu esguard excels totes les terres, i especialment el campament dels dardànides i els pobles llatins. Prenen seient els déus dins la sala oberta de bat a bat, i Júpiter mateix pren la paraula: “Insignes habitants del cel, ¿per què heu canviat de parer i lluiteu entre vosaltres amb uns ànims tan abrivats? Jo no havia permès que Itàlia entrés en guerra amb els teucres. ¿Què és aquesta discòrdia que s’oposa a les meves prohibicions?”.

Intervé Venus, que es queixa de les males arts de Juno. No es queda callada Juno, que defensa Turn i ataca Venus. Júpiter acaba l’assemblea afirmant que ell no afavorirà ningú. El destí decidirà.

Aleshores el Pare omnipotent, que té el poder suprem de l’univers, aixeca la veu: en parlar ell, l’alta mansió dels déus emmudeix, s’espaordeix la terra des de les seves entranyes, calla a l’altura l’èter, els Zèfirs s’han aturat, l’oceà reprimeix en plàcida calma la seva extensió. “Escolteu, doncs, el que us vaig a dir i graveu-ho al vostre cor. (…) I no eximeixo els rútuls d’aquesta resolució: que a cadascun les seves pròpies comeses procurin l’infortuni o l’èxit. El rei Júpiter serà el mateix per a tots.* Els destins trobaran el camí per a acomplir-se”. Ho jura pel riu del seu germà de l’Estix**, per les riberes del torrent de pega i les seves negres gorgues, i el moviment del seu cap féu tremolar tot l’Olimp. Ningú no digué res més. Aleshores Júpiter s’aixeca del seu tron d’or i els habitants del cel l’envolten i l’acompanyen fins al llindar. (Pàgs. 22 i 27-28. Llibre X. Volum IV).

*Rex Iuppiter omnibus idem.

**Plutó, déus dels Inferns.

Traducció: Miquel Dolç.    

ENEIDA. Virgili (36)

Comença l’assalt dels rútuls al campament troià. Iulus, el fill d’Eneas, s’estrena com a guerrer matant amb una fletxa Numà, cunyat de Turn. Els troians celebren el fet. Apol·lo baixa del cel.

Des d’una regió del cel, aleshores Apol·lo de la bella cabellera, assegut sobre un núvol, esguardava al dessota les tropes ausònies i el campament assetjat, i adreça al vencedor Iulus aquests mots: “Glòria a tu, infant, per aquesta recent prova de valor! És així que hom puja als estels*, fill de déus i futur genitor de déus. A bon dret, totes les guerres que han de venir pel voler del fat es calmaran sota l’estirp d’Assàrac. Troia no és prou gran per a tu”. Sobre aquestes paraules, el déu descendeix de l’altura de l’èter, desvia el buf dels vents i se’n va dret a Ascani.

Apol·lo, tot seguit, convida Iulus (tambe dit Ascani) a retirar-se del combat, per precaució. La batalla continua i dos troians cometen l’error d’obrir una porta per desafiar els rútuls. Turn entra i fa una gran mortaldat.

Es posen en fuita, dispersos, esparverats, els troians: i, si, en aquest moment, hagués vingut al vencedor de trencar amb la seva mà les barreres i d’obrir les portes als seus guerrers, aquell dia hauria estat l’últim de la guerra i de l’estirp troiana.

L’error de Turn reanima els troians, que l’acaben acorralant. És molt vistosa la fugida de Turn. Fi del Llibre IX.

Fou aleshores, per fi, que, d’un salt, es precipità de cap amb totes les seves armes dins el riu. El corrent l’acollí, en tirar-s’hi, dins la seva gorga rossenca, l’aixecà damunt les seves plàcides aigües i, després, abstergit de la carnisseria, el tornà joiós als seus companys. (Pàgs. 154, 155, 160 i 162. Llibre IX. Volum III)

*sic itur ad astra.

Traducció: Miquel Dolç. 

ENEIDA. Virgili (35)

Turn prepara el combat i exhibeix els caps de Nis i Euríal davant els troians.

De més a més, drecen enfilats damunt piques, deplorable trofeu!, els caps mateixos d’Euríal i de Nis, i els passegen fent un gran esvalot.

Reacciona amb desesperació la mare d’Euríal, que fa un gran monòleg. 

“És així que jo, Euríal, et torno a veure?* Tu, que havies d’ésser el tardà suport de la meva vellesa, ¿m’has pogut deixar tota sola, cruel? ¿Ni de tu, quan parties cap a tan greus perills, no pogué prendre l’últim comiat la teva miserable mare? Ai, tu jaus en una terra ignota, presa lliurada als gossos i als ocells del Laci, i jo, que sóc la teva mare, no t’he seguit en el teu funeral, no he aclucat els teus ulls, no he rentat les teves ferides, no he cobert el teu cos amb aquest vestit en el qual, de nits i de dies, m’apressava a treballar incansable per a tu, consolant en un teixit els afanys de la vellesa. On et trobaré? ¿Quin racó de terra posseeix ara el teu cos, els teus membres esquinçats, els bocins del teu cadàver? Això que tinc al davant, ¿és, doncs, fill, el que em tornes de tu? ¿És això que he seguit per terra i mar? Traspasseu-me, si sentiu alguna pietat, contra mi llanceu tots els vostres trets, oh rútuls, que sigui jo la primera a ésser anorreada pel vostre ferro! O bé tu, pare suprem dels déus, apiada’t de mi i amb un cop del teu llamp precipita al Tàrtar el meu cap avorrit, ja que altrament no puc rompre aquesta vida cruel”. (Pàgs. 146-147. Llibre IX. Volum

III) *”Hunc ego te, Euryale, adspicio?”

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (34)

Nis i Euríal surten del recinte i “per l’herba, veuen cossos ajaguts pel son i pel vi”. Són soldats rútuls, i els dos troians aprofiten l’ocasió per fer una tremenda escabetxinada. S’allunyen quan comença a clarejar. Llavors, però, un destacament de la cavalleria llatina comandat per Volcent els descobreix.

I ja s’acostaven al campament i atenyien el recinte, quan descobreixen al lluny els dos joves que torçaven per una sendera a l’esquerra, i el casc de l’incaut Euríal, sota el feble llostre de la nit, el traí i reflectí els raigs contraposats de la lluna. El fet no passà inadvertit.

Fugen els dos troians pel bosc, però Euríal es queda enrera i es perd. Quan Nis se n’adona, gira cua.

“Dissortat Euríal, ¿en quin lloc t’he deixat? ¿Com et trobaré, desfent de nou tot aquest camí intricat per la forest traïdora?” Sobre aquests mots, reprèn els seus passos, n’observa el traçat i el segueix, i erra enmig dels matolls silents. Sent els cavalls, sent el brogit i els senyals dels qui l’empaiten. No havia passat gaire temps, quan un clamor arriba a les seves orelles i descobreix Euríal, el qual, enganyat pel terreny i la nit, atordit d’improvís per un atac tumultuós, ja forceja vanament amb energia contra tot un destacament que el serra i l’atrapa. ¿Què farà? ¿Amb quines forces, amb quines armes tindrà la gosadia d’alliberar el seu amic? ¿Potser es llançarà, decidit a morir, enmig dels enemics i precipitarà amb les seves ferides una mort gloriosa?*

Sí, ho fa, Nis va a la recerca d’una mort gloriosa. Mata dos enemics, Volcent reacciona acabant amb la vida d’Euríal, Nis venja la mort del seu amic matant Volcent i…

Aleshores, cosit a ferides, es deixa caure damunt el cos exànime del seu amic i, a la fi, hi trobà la placidesa i el descans de la mort.
Afortunada parella! Si els meus càntics tenen algun poder, cap temps no us esborrarà de la memòria de la posteritat, mentre el casal d’Eneas ocuparà la immòbil roca del Capitoli i el senat
romà tindrà l’imperi del món. (Pàgs. 142-145. Llibre IX. Volum III)

*et pulchram properet per uolnera mortem.

Traducció: Miquel Dolç

ENEIDA. Virgili (33)

Aconsellats per Juno, Turn i els rútuls avancen cap al campament troià aprofitant l’absència d’Eneas. Però els troians, fortificats, no presenten batalla. Turn, llavors, decideix calar foc als seus vaixells. Però les naus, construïdes amb els pins sagrats del mont Ida, es converteixen en nimfes (prodigi concedit per Júpiter a la deessa Cíbele):

I encontinent tots els vaixells trenquen llurs amarres de les ribes i, a tall de dofins, immergeixen els esperons* i avancen cap a les aigües profundes. D’aquí estant, admirable prodigi!, reapareixen, tan nombrosos com les proes de bronze que s’havien alineat a la riba, amb un rostre de noia, i són emportats per les ones. Romangueren atònits els rútuls.

Però Turn no defalleix i anuncia que l’endemà atacaran el campament troià. Arriba la nit. Nis i Euríal fan guàrdia junts. Nis, que té moltes ganes de combatre, fa una reflexió molt interessant:

“¿Són potser els déus que m’inspiren al pit aquest ardor, Euríal, o és que cadascú es fa un déu del seu impetuós desig?”

Nis proposa a Euríal una aventura arriscada: creuar el setge dels rútuls i anar a trobar Eneas a Pal·lanteu. Euríal hi està d’acord. Ho comuniquen al consell troià, que ho aprova. Euríal demana a Iulus (el fill d’Eneas, també anomenat Ascani), que si no torna amb vida, consoli la seva mare:

“Però tu, t’ho prego, consola aquesta pobra dona i ajuda-la en la solitud. Deixa’m emportar, de tu, aquesta esperança: marxaré més audaciós contra tots els perills”. Trasbalsats, esclafien el plor els dardànides, i més que tots el bell Iulus, perquè aquesta imatge de la pròpia pietat filial li trenca el cor.** (Pàgs. 131, 135 i 139. Llibre IX. Volum III).

*Els esperons: les proes armades de rostre.

 **ante omnes pulcher Iulus,
     atque animum patriae strinxit pietatis imago
.

Traducció: Miquel Dolç. 

ENEIDA. Virgili (32)

Venus es mostra sorprenentment efusiva quan li entrega les armes a Eneas:

“No vacil·lis, fill meu, a desafiar tot seguit al combat els sobergs laurents i l’inflexible Turn”. Digué Citerea, i es precipità a abraçar el seu fill i a deposar al davant d’ell, sota un roure, les armes radiants. Ell, venturós dels presents de la deessa i per tal sumptuositat, no pot saciar-se’n els ulls, recorre les armes l’una rera l’altra, admira i pergira amb les seves mans, entre els seus braços, els casc de terrible plomall i de flames amenaçadores, i l’espasa prenyada de mort, i la cuirassa rígida de bronze, roja com la sang, enorme”.

Destaca l’escut, en què Vulcà, havia gravat la història d’Itàlia i els triomfs romans”, des d’una estampa de la lloba alletant Ròmul i Rem fins a les victòries d’August, que Virgili, ben oportunament, descriu amb extensió. Així doncs, Eneas afrontarà el seu destí protegit per tota la grandesa futura de Roma. Extraordinari.

Vet aquí allò que damunt l’escut de Vulcà, present de la seva mare, admira Eneas, i bé que ignar d’aquestes fetes, en frueix les imatges, i es carrega a les espatlles la glòria i els destins de la seva posteritat.* (Pàgs. 110-111, 117) Fi del Llibre VIII.

*adtollens umero famamque et fata nepotum.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (31)

El rei Evandre dóna a Eneas quatre-cents genets i la companyia del seu propi fill, Pal·lant. A més, recomana a l’heroi troià que vagi a veure els etruscs que, enemics com són de Turn, potser s’aliaran amb ell. Tot d’una, esclata un llamp. És un senyal de Venus, que ja té les armes a punt. Atenció a les frases finals d’Eneas, l’heroi compassiu per excel·lència.

No bé havia parlat així, i Eneas, el fill d’Anquises, i el fidel Acates tenien els ulls fits a terra i en llur cor dolençós pensaven tot de coses dures, quan dins el cel descobert Citerea* els féu un senyal. Perquè, d’improvís vibrant dins l’èter, esclatà un llamp amb fragor, i semblà que tot, de sobte, s’esfondrava i que el ressò de la trompa tirrena mugia dins el firmament. Alcen els ulls: una vegada i altra retenteix un immens fragor. Entre els núvols, dins una regió serena del cel, per l’atzur, veuen armes que resplendeixen i s’entrexoquen com un tro. S’embasardiren els altres, però l’heroi troià reconegué el brogit i les promeses de la seva mare divina. Aleshores recorda i diu: “no, hoste, no demanis, t’ho prego, quin esdeveniment anuncia aquest prodigi; sóc jo el reclamat per l’Olimp**. Aquest senyal, em predigué la meva divina mare que me l’enviaria, si la guerra esclatava, i que em portaria pels aires el socors d’unes armes forjades per Vulcà. Ai! quines mortaldats acuiten els mísers laurents! Quins puniments, Turn, rebràs de mi! Quants escuts de guerrers, quants cascos i cossos forçuts faràs rodolar dins les teves ones, pare Tíber!” (Pàgs. 106-107. Llibre VIII. Volum III)

*Citerea: Venus.

**Ego poscor Olympo.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (30)

Venus, encara que el tracta amb certa fredor, es desviu pel seu fill Eneas. Preocupada pel potencial dels seus enemics, demana a Vulcà que li fabriqui unes noves armes.

“Mira quins pobles es confederen, quines ciutats ens tanquen les portes i afilen el ferro contra mi, per la ruïna dels meus”.

La súplica de Venus, però, deixa més aviat indiferent a Vulcà. La deessa de l’amor i de la bellesa, llavors, fa honor al seu nom. És el fragment més eròtic de l’Eneida. Quina imatge la de “la llengua de foc”!

Digué, i, com que ell vacil·la, la deessa li llança a l’un costat i a l’altre del coll els seus braços de neu i li fa una dolça i tèbia abraçada. Ell de sobte va sentir la flama de sempre*, i l’ardor prou conegut penetrà les seves medul·les i corregué pels seus ossos llangorosos, no altrament com, de vegades, en esclafir un tro trepidant, una llengua de foc travessa vibrant els núvols amb un solc de llum. Se n’adonà Venus, feliç dels seus fraus i conscient de la seva bellesa. Aleshores el seu marit, encadenat per l’etern amor, li diu: “Per què cerques raons tan lluny? ¿És que has perdut, deessa, la confiança en mi? (…) …tot allò que pot fer la fosa del ferro i de l’electre, tot allò que les meves farges i les meves manxes poden produir, ho tindràs: deixa de pregar-me, no dubtis de les meves forces”. Després d’haver dit aquestes paraules, li féu les abraçades que ella anhelava i, colgat damunt el si de la seva cònjuge, procurà que un son tranquil s’espargís per tots els seus membres. (Pàg.100101. Llibre VIII. Volum III)

*Ille repente accepit solitam flammam.

Traducció: Miquel Dolç.