ENEIDA. Virgili (24)

A l’última part dels Camps Elisis, hi ha la vall del Lete, on viuen les ànimes que tornaran a la vida. Beuen aigua del riu Lete, que esborra els records de la vida anterior. Eneas retroba el seu pare. Intenta abraçar-lo, però és en va, com amb Creüsa a Troia. Anquises mostra al seu fill les ànimes dels descendents dels troians, és a dir, dels futurs romans. Desfilen molts herois romans, des de Ròmul fins a Juli Cèsar i August. Al final, apareix Marcel, vencedor d’Anníbal, i al seu costat un noi. És un altre Marcel, el nebot d’August, que estava destinat a succeir-lo fins que va morir prematurament als dinou anys. Explica Miquel Dolç en una nota que “segons la tradició, quan Virgili llegí aquest passatge davant d’August, Octàvia (germana d’August i mare de Marcel), que assistia a la reunió, es desmaià; en recobrar els sentits, féu lliurar al poeta deu mil sestercis (unes 150.000 pessetes d’avui) per cadascun dels versos consagrats al record del seu fill”.

I vet aquí que Eneas l’interromp, perquè veia atansar-se al mateix temps un jove d’extraordinària bellesa sota les armes resplendents, bé que la joia no es veia gaire al seu front i marxava amb els ulls abaixats: “¿Qui és, pare, aquest qui acompanya talment els passos de l’heroi? ¿És el seu fill o bé algú sorgit de la noble estirp dels seus descendents? Quin estrèpit d’aclamacions li fa la seva escorta! Quina majestat en la seva persona! Però una sinistra nit li embolcalla el cap amb la seva ombra trista”. Aleshores el diví Anquises li respon amb llàgrimes als ulls: “Oh fill, el dol immens dels teus, no el vulguis conèixer; aquest noi, els fats el mostraran només a la terra, i no el deixaran viure més. Massa puixant us hauria semblat, déus, la nació romana, si aquest present hagués estat perdurable. Quins gemecs de barons despertarà, aquell Camp de Mart, fins a tota la gran ciutat de Mart! Quins funerals veuràs, riu Tíber, quan les teves aigües passaran pel davant de la seva tomba recent! Mai cap infant del llinatge d’Ílion no elevarà a tanta altura els seus avis llatins amb l’esperança que suscità, mai la terra de Ròmul no s’enorgullirà tant d’un altre fill nodrit per ella. Ai, pietat, ai, antiga fe i braços invencibles en la guerra! Ningú no s’hauria aixecat impunement contra aquest jove armat, tant si ell hagués marxat a peu cap a l’enemic com si hagués agullonat amb els seus esperons els costats d’un cavall escumós. Ai, infant digne de tants plors, tant de bo poguessis trencar, fos com fos, els teus fats inflexibles! Tu seràs un Marcel!* Doneu-me lliris a mans plenes, que jo li escampi flors resplendents, que prodigui almenys aquestes ofrenes a l’ànima del meu nét, que li reti aquest inútil homenatge”. (Pàgs. 174-176. Llibre VI. Volum II)

*heu, miserande puer, si qua fata aspera rumpas!
  Tu Marcellus eris.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (23)

Creuat l’Aqueront, Eneas i la Sibil·la arriben a la regió de l’Avant-infern, on hi ha les ànimes dels qui van patir una mort prematura. Eneas hi retroba Dido. És un fragment extraordinari.

I enmig d’aquest aplec, la fenícia Dido, amb la seva ferida fresca, errava en el gran boscatge; així que l’heroi troià fou prop d’ella i la reconegué com una ombra a través de l’obscuritat, com aquell qui a començ del mes veu o creu veure que s’aixeca a través dels núvols la lluna, esclatà en llàgrimes i li digué amb dolça veu d’amor: “Infeliç Dido, no em vaig enganyar doncs en arribar-me el pressentiment que havies expirat i havies posat fi al teu desesper amb el ferro. ¿Vaig ésser jo, ai! la causa dela teva mort? Ho juro pels astres, pels déus de Dalt, per tot el que hi pugui haver de sagrat en aquestes pregoneses de la terra, fou a contracor, oh reina, que em vaig allunyar de la teva costa*. Però les ordres dels déus, que em forcen ara a marxar per aquestes ombres, per indrets d’horrible podriment i per la nit profunda, m’hi llançaren imperiosament; i jo no podia creure que amb la meva partença havies de sofrir aquest gran dolor. Atura’t, no t’esmunyis del meu esguard. ¿És de mi que fuges? És l’última vegada que el fat em permet de parlar-te.” Amb aquestes raons Eneas intentava ablanir aquella ànima encruelida, d’esguard ferotge, i no deixava de vessar llàgrimes. Però ella, girant les espatlles, tenia clavats els seus ulls a terra, i per aquestes paraules no em commou més el seu rostre que si fos un sílex o un bloc del Marpesos. A la fi, s’escapa bruscament i amb posat hostil es refugia dins el boscatge ombrívol, on el seu primer marit, Siqueu, correspon als seus neguits i bescanvia el seu amor. Malgrat tot, Eneas, colpit per aquell injust malastre, la segueix de lluny amb els ulls plorosos i, mentre se’n va, se n’apiada. (Pàgs. 152-154. Llibre VI. Volum II)

*”Funeris heu tibi causa fui? per sidera iuro,
    per superos et si qua fides tellure sub ima est,
    inuitus, regina, tuo de litore cessi.”    

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (22)

Eneas li demana a la Sibil·la de baixar a l’Avern, per visitar el seu pare Anquises. La Sibil·la accedeix a la petició i comencen la baixada.

Marxaven com ombres dins la nit deserta a través de la fosca*, dels buits estatges de Dis i del seu reialme d’espectres, tal com, sota la lluna incerta i la seva claror escassa, uns vianants dins la forest, quan Júpiter ha cobert el cel d’ombra i la negror de la nit ha tret el color de la natura.

A la riba de l’Aqueront hi ha una gran gentada, però el barquer, Caront, no deixa passar tothom. 

Aquí es precipitava, dispersa per la riba, tota una gernació, mares, marits, ombres d’herois que compliren la vida, infants, noies mortes abans de la boda i jovencells posats damunt les pires sota els ulls de llurs pares, tan nombrosos com les fulles que cauen pels boscos despreses pels primers freds de la tardor, tan nombrosos com els ocells que, vinguts de l’alta mar, formen estols a l’interior de les terres quan l’estació glacial els expel·leix dellà l’oceà i els empeny cap als països assolellats. S’estaven drets suplicant que hom els deixés traspassar els primers i estenien les mans pel deler de l’altra riba. Però l’aspre nauxer rep ara aquests, adés aquells, i rebutja els altres de la riba i els en fa allunyar.

La Sibil·la explica a Eneas que els rebutjats són els que no van ser enterrats. És el cas de Palinur, que “rodava a l’atzar” per aquell paratge. “Ara pertanyo a les ones, i els vents em tornen i em retornen a la costa”, diu Palinur, que suplica a Eneas que trobi el seu cos i llanci terra damunt del seu cadàver. (Pàgs. 143, 145, 146 i 148. Llibre VI. Volum II)

*Ibant obscuri sola sub nocte per umbram. (Vers molt citat per Borges) 

Traducció: Miquel Dolç

ENEIDA. Virgili (21)

Arribat a Cumes, “el pietós Eneas ateny el cim de la carena on senyoreja el temple elevat d’Apol·lo i, a alguna distància, el redós, ple d’horror sagrat, de la Sibil·la, un antre immens”. Eneas prega a Apol·lo i el déu, a través de la Sibil·la, li prediu el futur:

“Oh tu que, finalment, t’has salvat dels grans perills del pèlag (però te n’esperen de més greus a terra), els dardànides entraran al reialme de Lavínium (treu-te del cor aquest neguit), però també els recarà d’haver-hi entrat. Veig guerres, esgarrifoses guerres, i el Tíber escumejant de sang abundosa*. No et mancarà el Símois, ni el Xantos, ni el campament dòric; un segon Aquil·les** ha estat infantat per al Laci, nascut, també ell, d’una deessa; i una Juno, esbravada contra els teucres, enlloc no et faltarà, mentre tu, enmig dels teus destrets, quins pobles itàlics i quines ciutats no aniràs a pregar suplicant! Causa d’una dissort tan gran per als teucres serà de bell nou una dona forastera, de bell nou un tàlem foraster***. El que és tu, no et bleguis a l’infortuni, ans afronta’l més audaç del que semblarà consentir-t’ho la teva fortuna. El primer camí de la teva salvació, i no t’ho imaginaries mai, partirà d’una ciutat grega. (Pàgs.132-133. Llibre VI. Volum II)

*Bella, horrida bella,
 et Thybrim multo spumantem sanguine cerno.

**Símois i Xantos: Rius de la plana de Troia; dòric: grec i, per tant, enemic; un segon Aquil·les: Turn, futur enemic d’Eneas.
*** Lavínia, promesa de Turn i després muller d’Eneas.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (20)

Eneas, aconsellat per Nautes i també espectralment pel seu pare Anquises, decideix deixar alguns troians –vells i dones, en especial- a Sicília per continuar endavant només “amb la flor del teu jovent”. Venus demana a Neptú una bona travessia per a Eneas; Neptú ho promet, però amb el cost d’una vida. Serà la de Palinur, el llegendari pilot d’Eneas, a qui el Son acaba llançant per la borda amb el timó (el governall) a les mans. Així acaba el Llibre V.

Tot just si aquest sopor imprevist havia distès el seus membres quan, desplomant-se-li al damunt, el déu el precipita dins les ones quietes amb una part arrencada de la popa i amb el governall: caigué de cara, i endebades cridava sense treva els seus companys; i el déu, com un ocell que s’envola, s’elevà dins les aures subtils. La flota, malgrat tot, corre pel mar una ruta segura i avança impertorbable segons les promeses del diví Neptú. I ja s’apropava, fins a costejar-los, als esculls de les Sirenes, perillosos en altre temps i emblanquits pels ossos de molts (llavors raucament ressonaven les roques al lluny sota el xoc reiterat de les ones), quan Eneas sentí que el seu vaixell flotava a l’atzar, privat de pilot, i ell mateix dirigí la nau damunt les aigües nocturnes, enmig d’abundants gemecs, tot acorat pel desastre del seu amic: “Ai! massa t’has refiat de la serenor del cel i del mar, i nu jauràs, Palinur, damunt una arena ignorada*” (Pàg. 112. Llibre V. Volum II).

*“O nimium caelo et pelago confise sereno,
    nudus in ignota, Palinure, iacebis harena.”

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (19)

Acabats els jocs, la deessa Juno, sempre contrària als troians, decideix embolicar la troca. Envia Iris a infiltrar-se entre les dones troianes.

Ella, la verge, apressa la seva carrera a través de l’arc de mil colors i, sense ésser vista per ningú, davalla per un camí ràpid. Descobreix l’ingent aplec, recorre la costa, veu el port desert i la flota abandonada. Però lluny, a un racó solitari de la platja, s’havien retirat les troianes, i ploraven la pèrdua d’Anquises, i contemplaven totes el mar pregon, plorant. Ai!que a elles, tan fatigades, els restés encara travessar tants d’esculls i tant de mar: vet aquí el que totes cridaven a l’una. Imploren una ciutat, els reca de suportar els treballs del pèlag*.

Arriba a la platja Iris, camuflada de troiana, i els diu que han de cremar els vaixells perquè així no hauran de suportar més viatges i es podran quedar a Sicília.

“Apa, veniu i incendieu amb mi aquestes quilles infaustes” (…) Sobre aquestes raons, ella, la primera, engrapa violentament un foc enfereït i, aixecant ben alt el braç, el brandeix amb tota la seva força i l’engega. L’observen, el cor enjòlit, estupefactes, les dones d’Ílion**.

S’apunten les troianes a cremar els vaixells (que no eren al mar, sinó a la platja, posats en sec). Eneas, desesperat, demana ajuda a Júpiter. El déu atén la petició i envia un bon aiguat. S’han cremat quatre naus, en queden quinze. (Pàgs. 100-101. Llibre V. Volum II)

* Urbem orant, taedet pelagi perferre laborem.

** Ílion: Troia.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (18)

Després de la regata arriba la “ràpida cursa”.

De pertot acorren, mesclats, teucres i sicans*, i, els primers de tots, Nis i Euríal: Euríal, insigne per la seva bellesa i la seva verda joventut; Nis, pel seu tendre amor envers l’adolescent**.

Eneas explica els regals que donarà a cada participant i…

Així que hagué parlat, prenen llur seti, i de sobte, oït el senyal, abandonen la ratlla i devoren l’espai, esparsos com un núvol, els ulls a la fita llunyana. El primer, es desferra Nis del grup i al lluny, al capdavant d’aquells cossos nus, resplendeix, més ràpid que els vents i les ales del llamp. El més proper d’ell, però proper a notable distància, el segueix Sali; després, separat per un cert interval, ve, el tercer, Euríal. Sembla que Nis guanyarà però just abans de l’arribada rellisca “en la sang llenegosa dels vedells immolats”.

Guanyarà, per tant, Sali? No!, perquè Nis…

No s’oblidà, però, d’Euríal, no s’oblidà dels seus amors; perquè s’aixeca enmig del llotim llefiscós i s’entravessa al davant de Sali, i aquest, giravoltant, quedà estès damunt d’arena enganxosa. Espurneja Euríal i, vencedor, gràcies al favor del seu amic, davanteja i vola entre els aplaudiments i el brogit que l’aclamen. Sali protesta, sense èxit. Però fan costat a Euríal el favor del públic, les seves llàgrimes, que l’embelleixen encara més, i el seu valor, tan poderós quan ve d’un cos bonic. (Pàgs. 86-88. Llibre V. Volum II)

* troians i sicilians.

** Euryalus forma insignis uiridique iuuenta, Nisus amore pio pueri.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (17)

Després del tràgic final del Llibre IV, Virgili, brillantment, comença amb esperit esportiu el Llibre V. Arribats els troians a Sícilia, Eneas commemora l’aniversari de la mort del seu pare, Anquises, i al cap de nou dies organitza uns jocs funeraris. Comencen amb una regata entre els vaixells de Sergest, Cloant, Gias i Mnesteu. Es tracta d’anar fins a un illot i tornar. Gias, que va al davant, té problemes a l’hora de fer la volta a l’illot per culpa del seu pilot, massa prudent.

I ja s’acostaven a l’escull i gairebé tocaven la fita, quan Gias, que, al primer lloc, se sent vencedor a la meitat d’aquesta regata damunt l’abisme, interpel·la el seu pilot Menetes amb tota la seva veu: “On em menes tan lluny per la dreta? Vira per aquest costat; passa a frec de la vora i deixa que el rem per l’esquerra rasi les roques. Vagin els altres mar endins!” Digué, però Menetes, temorós d’invisibles secanys, dirigeix la proa cap al mar gran. “¿On foraviat te’n vas? De dret a les roques, Menetes!”, el tornava a requerir Gias. 

Massa tard: una altra embarcació, la de Cloant, supera per l’interior el vaixell de Gias, el qual, rabiós… 

engrapa l’indolent Menetes i, oblidant la seva pròpia noblesa i la salvació dels seus companys, de dalt de la popa el llança de cap dins el mar*. Ell mateix, per dirigir-lo, s’empara del governall, es fa nauxer d’ell mateix, encoratja els remadors i gira la barra devers la riba. Mentrestant, no bé hagué pujat penosament del fons de l’abisme, afeixugat ja pels anys i pels vestits remulls que li regalen, Menetes escala el cim de l’escull i s’asseu damunt la roca eixuta. Mentre queia i es debatia amb les ones, se’n rigueren els teucres, i se’n riuen en veure’l vomitar glopades salabroses. (Pàg. 80-81. Llibre V. Volum II).

* in mare praecipitem puppi deturbat ab alta.

Traducció: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (16)

Dido se suïcida amb la mateixa espasa d’Eneas. Anna, la seva germana, corre al seu costat i intenta salvar-la. És llarga l’agonia de Dido. Juno, deessa favorable a Cartago, intervé. Acaba el Llibre IV.

Aleshores l’omnipotent Juno, compadida del seu llarg sofriment i de la seva difícil agonia, despatxà Iris des de l’Olimp perquè alliberés aquella ànima que es debatia amb els lligams dels seus membres. (…) Iris, doncs, coberta de rou, amb les ales de safrà, reflectint a través del cel mil colors diversos sota els raigs oposats del sol, descendeix volant i s’atura damunt del cap moribund. “Aquest sagrat tribut, jo tinc l’ordre de portar-lo a Dis*, i t’allibero d’aquest cos.” Així diu, i amb la seva dreta talla el cabell**. I al mateix temps tota el calor de Dido es dissipà i la seva vida s’esvaí dins les aures.*** (Pàg. 59. Llibre IV. Volum II)
 
*** atque in uentos uita recessit.

 ** Els antics creien que ningú no podia morir si abans Prosèrpina, muller de Plutó, no li arrancava un cabell ros que tot vivent havia de portar al cap. 
  
 * Dis: Plutó, rei dels Inferns.

Traducció i nota: Miquel Dolç.

ENEIDA. Virgili (15)

Eneas, advertit per Mercuri en un somni, abandona Cartago. Quan Dido veu la flota troiana mar enllà, maleeix Eneas i tots els seus descendents, i els promet, per part de Cartago, enemistat eterna (anticipa, així, les terribles Guerres Púniques entre Cartago i Roma).

“Vet aquí les meves pregàries, vet aquí l’últim vot que amb la sang se m’escapa. Quant a vosaltres, oh tiris, empaiteu amb els vostres odis la seva estirp i tot el llinatge que en naixerà, i oferiu a les meves cendres aquests presents fúnebres. Que no hi hagi mai cap amistat ni cap aliança entre els nostres pobles. Aixeca’t, qui que siguis, nascut dels meus ossos, tu, el meu venjador*, per perseguir amb el foc i el ferro aquests colons dardanis, ara, més tard, cada vegada que en tindràs la força. Ribes contra ribes, mars contra mars, armes contra armes, és el que impreco: que lluitin els nostres pobles, ells i llurs descendents!**” (Pàg. 55-56. Llibre IV. Volum II)

* Es refereix a Anníbal.

**Litora litoribus contraria, fluctibus undas
    inprecor, arma armis; pugnent ipsique nepotesque.

Traducció: Miquel Dolç.