CATILINÀRIES. Ciceró

En aquests temps en què assistim, amb resignació, a la paupèrrima oratòria del nostre Molt Honorable President, és especialment interessant mirar enrere i llegir les Catilinàries de Ciceró. Són quatre discursos magistrals que Ciceró va pronunciar el 8 i el 9 de novembre, i el 3 i el 5 de desembre de l’any 63 a. J.C., dos davant el senat i dos davant el poble. És famosíssim el començament de la primera: “¿Fins quan, Catilina, arribaràs a abusar de la nostra paciència?” S’entén prou bé en llatí:Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”. ¡Quin desplegament de recursos oratoris utilitza Ciceró! Realment impressiona. En copio un fragment de la primera: “Oh, déus immortals! ¿A quin poble de la terra som? ¿Quin govern tenim? (No, no parla dels “informes”) ¿A quina ciutat vivim? Aquí són, aquí, entre nosaltres, pares conscrits, en aquest consell, el més venerable i digne del món, uns homes que són capaços de planejar la mort de tots nosaltres, la destrucció d’aquesta ciutat i fins de tota la terra. Aquests homes, els veig jo, el cònsol, i els demano llur parer sobre els afers públics; i, quan el que caldria és acoltellar-los, no els fereixo encara ni amb la veu!” (pàg. 37) (Traducció: Oliveri Nortes) Ciceró, especialment a la quarta catilinària, es mostra molt orgullós d’haver salvat la República de la conjuració de Catilina. Arriba a afirmar, fins i tot, que és més important salvar la república que fundar-la. Indro Montanelli, a la seva Història de Roma, diu, a propòsit de la vanitat de Ciceró, que era: “… un vanitós tan inconscient de la seva pròpia vanitat com per immortalitzar-la en una prosa impecable amb una mena de candor que en redimeix el defecte gairebé transformant-lo en virtut”. (pàg. 228)

Lamentar, finalment, la gran quantitat d’errors de tota mena que presenta l’edició.

GUERRA DE LES GÀL·LIES. G. Juli Cèsar

Deixem que parli Montaigne: “Conten de diversos caps de guerra que sentien per alguns llibres una simpatia especial: Alexandre el Gran pels d’Homer; Escipió l’Africà pels de Xenofont, Marc Brut pels de Polibi, (…) però el difunt mariscal Strozzi, que va preferir els de Cèsar, va fer una tria millor, perquè, realment, aquests haurien de ser el breviari de qualsevol guerrer en la mesura en què Cèsar és el patró vertader i sobirà de l’art militar. I Déu sap també amb quina gràcia i bellesa ha omplert aquesta rica matèria, amb una manera de dir tan pura, tan delicada i perfecta, que, per al meu gust, no hi ha altres escrits al món, que en aquesta part hi puguen ser comparables.” (Capítol XXXIV del llibre segon dels Assaigs, pàgs. 659-660).
Traducció: Vicent Alonso.

I ara que sigui el mateix Cèsar qui ens expliqui, amb l’aplom i precisió habituals, els seus problemes amb els atuàtucs:

“Després, quan els haguérem envoltat amb una estacada de quinze mil peus a la rodona, es quedaren dins llur ciutat. I quan veieren que nosaltres (…) construíem al lluny una torre, d’antuvi se’n burlaven des de la muralla i se’n mofaven a crits, preguntant-se per què havíem bastit a tanta distància un aparell tan gran; ¿amb quines mans i principalment amb quines forces uns homes de tan baixa estatura –perquè a tots els gals, generalment, per ésser ells d’alta estatura, la nostra poca talla els infon menyspreu- confiaven atansar a la muralla una torre de tant de pes? Però quan veieren que es movia i que s’acostava a les muralles, astorats per aquest espectacle nou i insòlit, enviaren uns emissaris a Cèsar per tractar de la pau, els quals si fa no fa li digueren que no creien que els romans duguessin a terme una guerra sense l’ajut diví, puix que podien fer avançar amb tanta rapidesa unes màquines d’aquella alçària.” (pàg. 148)

Traducció: Joaquim Icart

FAULES. Isop (2)

                 

                                   VIII

                   ISOP EN UNA DRASSANA

Un dia el fabulista Isop estava ociós i va entrar en una drassana. Els obrers es van burlar d’ell i van provocar que els repliqués. Isop els va dir que antigament hi havia el caos i l’aigua, però que Zeus, volent donar a conèixer també l’element terra, la va induir a absorbir el mar en tres cops. De primer, quan va començar, la terra va fer aparèixer les muntanyes, i quan va absorbir aigua per segona vegada va deixar al descobert les planures; “si es decideix a engolir aigua per tercera vegada, el vostre ofici no tindrà cap utilitat”.

Aquesta faula vol dir que els qui es mofen dels més forts no s’adonen que es fan mereixedors de respostes més punyents.

Traducció: Montserrat Ros

(Visites a la portada de la setmana passada: 1.263)