ODES. Horaci

Horaci (65 – 8 a.C.), tot i ser conegut amb justícia com un campió de la moderació, va experimentar de jove alguns trasbalsos amorosos. La seva passió per Lídia, encara que no és comparable a la de Catul per Lèsbia, recorre quatre odes, totes de gran bellesa. Alguns comentaristes han intentat aigualir-les assegurant que es tracta d’exercicis literaris. És una opinió molt trista, pròpia de gent amb sang d’orxata. ¿No li concedirem a Horaci la satisfacció d’haver viscut una passió desbocada? Repassem les odes. La primera –Oda VIII, Llibre I- està dominada per l’enveja. Horaci retreu a Lídia que tingui retingut Síbaris i no el deixi anar al Camp de Mart a fer exercici:

Lídia, t’ho demano per tots els déus, digues per què t’afanyes a dur Síbaris a la perdició amb el teu amor, per què ha avorrit el solellós Camp de Mart, ell que era tan sofert a la pols i al sol, per què ni cavalca entre els seus companys de milícia ni governa amb brida dentada el morro d’un cavall gàl·lic.

¡Pobre Horaci, és ell qui voldria rebolcar-se amb Lídia! Això és confirma totalment a l’Oda XIII, del Llibre I, en què Horaci, ja sense contenció ni ironia distanciadora, és un amant fora de control:

Llavors perdo l’enteniment i el color, i les llàgrimes em llisquen sense adonar-me’n galtes avall i delaten com és de pregon el foc persistent que em consumeix. Em recremo si t’han macat els blancs muscles les baralles encruelides pel vi o si el minyó, embogit, ha deixat amb les seves dents un senyal inesborrable en els teus llavis.

A l’Oda XXV, també del Llibre I, Horaci, amant menyspreat, carrega amb bala contra Lídia i li pronostica cruelment la decadència:

Com més va menys sents aquests planys: “Mentre jo el teu esclau, em moro durant llargues nits, ¿tu, Lídia, dorms?”. Al teu torn, vella i abandonada, ploraràs la insolència dels amants en un carrer solitari, mentre el vent de Tràcia bufarà més enfurit sota una nit sense lluna.

A l’Oda IX del Llibre III, arriba la reconciliació en forma de diàleg. Horaci, home admirable, no podia concloure la seva història amb Lídia d’una altra manera.

Traducció: Josep Vergés