PARES I FILLS (Crítica de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia)

Ha aparegut, al Butlletí electrònic de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (maig-juny 2009), una crítica de Pares i fills signada per AMJ.  

Lluís Vilarrasa (Vic, 1964) el 2006 va publicar una novel·la juvenil de ciència-ficció, Els fugitius d’Àticus 89, que narrava l’experiència d’uns joves estudiants que havien anat a la colònia més llunyana que tenia l’Organització, on els humans vivien la mar de bé en un planeta regit per superordinadors. Però inevitablement l’Organització feia fallida i els estudiants, abandonats, havien de fugir cap a un altre planeta. Amb aquella novel·la Vilarrasa va guanyar el XXV premi Guillem Cifre de Colonya. Ara, amb un llibre de relats, ha guanyat el Roc Boronat 2008.

Si Els fugitius d’Àticus 89 era, i ara és esmentada a la solapa, una “novel·la juvenil de ciència-ficció”, al recull Pares i fills, com diu la contracoberta, hi ha “relats que freguen l’espai oniríc i de ciència-ficció”. Efectivament, dels set relats, tres no dubtaríem a incloure’ls en qualsevol antologia del gènere. Són “L’alliberament”, amb un ambient que pot fer pensar en algun dels paisatges inquietants dels germans Strugatski, dins un àmbit irreal que també ens remet als malsons de Kafka i, també, a alguna al·lucinació de Rousseau “le Douanier”; “Una hora a casa”, amb una empresa que per un import considerable et permet usar la seva màquina del temps per a viure una hora en el passat, i “Desco”, dins la línia de la ciència-ficció sociològica de Bradbury, amb un noi que llegeix, acorralat dins una societat futurista que ho considera una anormalitat.

En resum, tres bons relats (ep, que ningú no negligeixi els altres quatre, del gènere realista, sobretot el colpidor “Catherine Tassin”) de la línia més clàssica de la ciència-ficció de tots els temps.

THE SHORT HAPPY LIFE OF FRANCIS MACOMBER. Ernest Hemingway

Un home és un home si es planta davant d’un lleó i no li tremolen les cames. En canvi, si fuig corrents com un conill, és que es tracta d’un home poc viril. Aquest és el problema de Francis Macomber, el protagonista d’aquest famós relat de Hemingway. Margot, la dona de Macomber, quan el veu tan covard, el menysprea i, més i tot, l’abandona a mitja nit per visitar la tenda de Robert Wilson, el caçador professional que els acompanya de safari per l’Africa. Wilson té una tenda espaiosa: està acostumat a rebre visites nocturnes de femelles extasiades per la seva masculinitat. El caçador compleix al llit però no vibra especialment, és com si fos part de la feina; als safaris les dones fan nosa. L’endemà al matí, Macomber es lleva amb ganes d’anar a caçar búfals per refer-se del fracàs amb el lleó. Odia la seva dona i odia Wilson: sap perfectament el que ha passat entre ells. Amb els búfals les coses li van millor; supera la por i se sent més bé del que s’ha sentit mai. És absolutament feliç. Wilson i ell comencen a entrar en comunió espiritual. Això molesta Margot, que se sent apartada, i diu: “You’re both talking rot. Just because you’ve chased some helpless animals in a motor car you talk like heroes”. El ressentiment i l’odi que Margot sent l’empenyen de seguida a un acte criminal. Aprofitant una ocasió favorable, dispara contra un bufal i “accidentalment” mata el seu marit. “Why didn’t you poison him? That’s what they do in England”, li diu amargament el caçador. Aquest és un gran conte, tot un clàssic d’Ernest Hemingway, amb tot el seu món i les seves particulars idees. Va ser traslladat al cinema el 1947, amb Gregory Peck (Wilson), Joan Bennett (Margot) i Robert Preston (Macomber). Crec que era una bona pel·lícula.  

Foto: Hemingway a l’Àfrica

DE LA PROVIDÈNCIA. Sèneca

Com diu la nota preliminar, Sèneca ataca el problema de l’existència del mal de manera “genuïnament estoica”: “el mal té per finalitat polir l’home i fer-lo fort”. Aquest fragment és magnífic.

Veiem els atletes que tenen cura de llurs forces com lluiten amb els més esforçats, i exigeixen a aquells amb qui es preparen a combatre que despleguin contra ells totes llurs energies; com no es dolen dels cops ni de les angoixes i, si no troben adversaris d’igual força, lluiten amb molts alhora. Virtut sense adversari llangueix, i és en poder mostrar el que pot la paciència quan es manifesten el seu grau i el seu poder. Sàpigues que això mateix ha de fer el bo; el qual no ha de témer les coses dures i difícils, ni ha de queixar-se de la sort; qualsevol cosa que s’esdevingui, accepti-la per bona i tregui’n profit. No és el que sofreixes, sinó com ho sofreixes, ço que importa. ¿No veus quant altrament planyen llurs fills els pares i les mares? Els pares els fan llevar dejorn per dedicar-se a l’estudi, no toleren que sien ociosos ni tan sols els dies de festa, suor i sovint llàgrimes els arrenquen; les mares, en canvi, els volen gomboldar al pit i guardar del sol, mai no poden sofrir que plorin, ni que s’entristeixin, ni que treballin. Els sentiments de Déu envers els bons són els dels pares: baronívolament els estima; “siguin sacsejats, diu, per la fatiga, les penes i els infortunis, per tal d’assolir la fortitud veritable”. L’engreixar-se en la inacció fa esllanguir; no sols el treball, sinó el moviment i fins el propi pes, dóna defallença. No resisteix un sol cop la felicitat mai perturbada, però quan hom s’és avesat a batre’s amb els obstacles, els cops de la malaurança el curteixen, i ja cap adversitat no el vincla, i encara que caigui, combat fins de genolls en terra. ¿Et meravelles que Déu, gran amador dels bons, que vol que siguin perfectes i nobilíssims, els assenyali la fortuna com a enemic amb qui s’esbatin? (pàgs. 80 i 81)

 Traducció: Carles Cardó

DE LA VIDA BENAURADA. Sèneca

Brilla Sèneca en la primera part d’aquesta obra:

En tractar de la vida benaurada, no em responguis pas, com en les eleccions, “aquest partit sembla tenir la majoria”; car per això mateix és el més dolent. No van tan bé les coses humanes, que el millor agradi als més: el vot de la turba és argument de cosa pèssima. (pàg. 39)

La virtut, la trobareu en el temple, en el fòrum, en el senat; la veureu dreta sobre les muralles, empolsegada torrada pel sol i amb les mans calloses; el plaer, el veureu amagar-se i cercar les tenebres, el veureu entorn dels banys, dels sudatoris i dels llocs que temen la presència de l’edil, el veureu moll, enervat, humit de vi i d’ungüents, pàl·lid o pintat de rostre i embalsamat amb drogues. El bé summe és immortal, no pot deixar d’ésser, ni coneix la sacietat ni el penediment, car un esperit recte no trenca mai de camí, ni té odi a si mateix, ni fa cap mudança en el determini pres; però el plaer, llavors que més delecta, s’extingeix; no disposa de gaire temps i per això l’omple tot seguit i dóna enuig i es mustiga a la primera abrivada. A més, no és mai cosa segura aquella que és mòbil per naturalesa, i per això no pot tenir cap realitat allò que ve i passa a corre-cuita, moridora en l’ús d’ella mateixa, car tendeix vers allò que és la seva fi, i així que comença, ja mira al seu acabament. (pàg. 45)

Sèneca era acusat de de no viure d’acord amb els seus principis. A la segona part, ell es defensa amb dos arguments, que em semblen més aviat contradictoris. Primer diu: “Parlo, no de mi, sinó de la virtut, i quan reprovo els vicis, reprovo els meus en primer terme; quan podré, viuré com cal viure” (pàg. 57-58); és a dir, admet que tants honors i riqueses són incompatibles amb la seva filosofia. Més endavant, però, afirma amb contundència: “Acaba, doncs, de prohibir el diner als filòsofs: ningú no ha condemnat a pobretat la saviesa” (pàg.63); i afegeix que el filòsof “no rebutjarà ni tancarà la porta a les grans riqueses, present de la fortuna i fruit de la virtut” (pàg. 64). La sensació, inevitable, és que Sèneca, en aquest punt, ajustava les  teories a les seves necessitats particulars.

 Traducció: Carles Cardó

DE LA BREVETAT DE LA VIDA. Sèneca (2)

El diví August, que els déus havien afavorit més que cap altre, no parà mai de reclamar el repòs i de demanar que l’afranquissin de les cures del govern; totes les seves converses es dirigien sempre a augurar-se el descans: tots els seus treballs alleugeria amb el conhort dolç, per bé que il·lusori, que alguna vegada viuria per a ell. En una lletra tramesa al Senat, on prometia que el seu descans no seria mancat de dignitat ni desdient de la seva primera glòria, trobí aquestes paraules: “Però tot això, més bella cosa deu ésser fer-ho que prometre-ho; el daler, però, d’aquest temps tan desitjat m’emmena a prendre’m per endavant algun plaer en la dolçor de les paraules, ja que l’alegria de la realitat encara s’ajorna”. Tan bella cosa li semblà el repòs que, ja que no podia fruir-ne, amb el pensament se’l prenia. Aquell home que veia pendents d’ell sol totes les coses, que donava a homes i nacions la fortuna, judicava que el dia més alegre seria aquell en què es pogués despullar de tota sa grandesa”. (pàgs 5-6)

Llegut ens és de raonar junt amb Sòcrates, de dubtar junt amb Carnèades, de fruir del repòs junt amb Epicur, de vèncer la naturalesa humana junt amb els estoics, de superar-la junt amb els cínics. Permetent-nos la natura de caminar en companyia de tots els segles ¿per què no lliurar-nos des d’aquest breu i caduc trànsit del temps, a aquelles coses que són immenses, interminables i pròpies dels millors esperits? (pàg. 21)

Traducció: Carles Cardó

PARES I FILLS (Crítica de Pere Calonge a Ex-Libris)

Ha aparegut avui mateix una crítica de Pares i fills al web Ex-Libris de Pere Calonge. 
 

L’abisme generacional 

Literatura per a tots els públics, en el millor dels sentits de l’expressió: un recull de contes cuinats amb ingredients coneguts, però ben dosificats i elaborats amb ofici, en què destaquen –com a valors positius– la senzillesa i la falta de presumpció. Pares i fills, doncs, no inventa res de nou –ni tampoc en té cap pretensió, ens sembla– però ofereix un recomanable conjunt de narracions en què forma i contingut interessen al lector, i a molts lectors possibles, per mitjà de diferents nivells de lectura.

Uns contes que parlen de les pors que coarten la felicitat de l’home contemporani, d’una època de desconcert moral marcada pels nous hàbits de consum, de la desintegració de les formes tradicionals de relació; de pares preocupats i desorientats per l’educació dels fills, de fills que fan xantatge als pares. Amb una mirada de vegades irònica i altres vegades àcida, que oscil·la entre la compassió i la crueltat, a unes relacions en crisi. I és el tractament d’aquesta atmosfera de crisi, la major part de les vegades més intuïda que no explícita, un dels punts forts del recull. En aquest sentit, la introducció d’algun element fantàstic –que n’hi ha– és en realitat subsidiària: es diria que no té cap altra funció que la de dibuixar amb unes mínimes línies un futur proper i recognoscible de crisi moral i d’incertesa.

Com a referències més visibles, les narracions de Vilarrasa combinen la quotidianitat sovint absurda de Monzó amb la veritat oculta de Calders; juguen a eliminar les fronteres entre les diferents dimensions de la realitat a la manera de Cortázar (el final del primer conte n’és un bon exemple) però sense deixar mai de mostrar uns personatges que s’assemblen paorosament a qualsevol de nosaltres. A prop, també, d’aquella literatura que hem anomenat en altres ocasions freda: la de Kjell Adkilsen o la de Peter Stamm, capaç de reflectir la desorientació i el desconcert de l’home contemporani amb un distanciament només aparent. I amb la relació entre pares i fills com a fil conductor –sovint, ens sembla, més com a motiu argumental que no com a veritable tema de les narracions.

DE LA BREVETAT DE LA VIDA. Sèneca (1)

“La filosofia de Sèneca no mereix un llarg estudi”, afirma Alexis E. Solà a la GEC, “perquè no presenta ni caient personal ni constància”. És una opinió general, perquè he observat que les històries de la filosofia -de Bertrand Russell o de Jean-François Revel, per exemple- el despatxen amb una pàgina, i encara dediquen més línies a la seva vida, que és apassionant, que a l’obra. Revel defineix l’estoïcisme de Sèneca o de Marc Aureli  com a simplificat, reduït a una moral de bona conducta i de domini d’un mateix: “És essencialment una consolació, ja sigui per als altres o per a un mateix”, per aprendre a suportar “els dols, les pèrdues de diners, les humiliacions, les derrotes polítiques i altres catàstrofes naturals o artificials”. Bé, posats així, ¿hem de llegir Sèneca? Tornem a la GEC, és a dir, a Alexis E. Solà: “Sèneca és una de les grans figures del pensament i de la literatura llatines i els seus escrits constitueixen una font de reflexió, sàvia i profunda, a la qual és bo d’acudir encara avui.” I tant que és bo d’acudir-hi! Dues vegades ja he llegit De la brevetat de la vida, de tant interessant que l’he trobada. És brillant Sèneca i és brillant Carles Cardó, el traductor. Aquesta obra va ser escrita per Sèneca després de tornar de vuit anys d’exili a Còrsega. La culpa l’havia tinguda Messalina (sí, aquella Messalina!), que odiava Sèneca i que havia aconseguit que el senat el condemnés a mort per adulteri; l’emperador Claudi li salva la vida i l’envia a l’exili. Morta Messalina, Sèneca torna i escriu aquesta obra, que és un abrandat cant a viure austerament, amb senzillesa, fugint d’honors i càrrecs que l’únic que duen és a malbaratar la vida. Sèneca el contradictori, perquè, just escrit això, va córrer a acceptar l’oferta d’Agripina, la nova muller de Claudi, per fer de preceptor del seu seu fill, un noiet simpàtic anomenat Neró (el qual, anys més tard, obligaria Sèneca a suïcidar-se). ¡Però, en fi, qui estigui lliure de contradiccions que tiri la primera pedra!

Curtíssima i neguitosíssima és la vida d’aquells que obliden el passat, negligeixen el present i temen el futur; quan arriba l’hora extrema, comprenen, miserables, massa tard, que en tots els dies llurs s’enfeinaren a no fer res” (pàg. 23)