ALEXANDRE I CÈSAR (Vides paral·leles). Plutarc (2)

És sensacional la biografia de Cèsar. En copio quatre fragments:

I conten que, travessant els Alps i passant per una petita ciutat bàrbara, tot plegat habitada per poca gent, i mísera, els seus companys amb una riallada i per folga digueren: “¿És possible que també aquí hi hagi ambicions per càrrecs i baralles per primers llocs i enveges entre els poderosos?” I Cèsar molt seriosament els va respondre: “Jo més m’estimaria ésser el primer aquí que el segon a Roma.” Semblantment una altra vegada a Hispània, que tenint lleure llegia una història d’Alexandre, romangué tot consirós una llarga estona i a la fi es posà a plorar. Els amics es meravellaren de la causa, i Cèsar digué: “¿No us sembla digne de doldre-se’n, que Alexandre a l’edat que jo tinc ja regnés sobre tants pobles, i jo no hagi fet encara res de brillant?” (pàgs. 90-91)

Una vegada, en un viatge, sorprès per una tempesta, es va eixoplugar dins la cabana d’un home pobre, on no trobà més que una habitació per a cabre-hi una sola persona i encara ben just; i dient als seus amics: “Cal cedir els llocs honorables als més forts i els necessaris als més febles”, va fer-hi dormir Opi, i ell amb els altres s’ajaçà sota el ràfec de la porta. (pàg. 96)

“… quan Pompeu, per alguna precaució o atzar, en comptes de coronar una gran obra es retirà, content d’haver tancat els fugitius dintre llurs trinxeres, Cèsar, doncs, digué, en tornar-se’n, als seus amics: “Avui la victòria era dels enemics, si haguessin tingut el vencedor.” (pàg. 117)

“Perquè perdonà molts dels qui havien fet armes contra ell, i a alguns fins i tot els concedí càrrecs i honors, com a Brutus i a Cassi, que eren pretors tots dos. I que s’haguessin aterrat les imatges de Pompeu, no ho veié amb indiferència, sinó que les tornà a erigir; per la qual cosa Ciceró va dir que Cèsar, en aixecar les estàtues de Pompeu, s’havia afermat les seves. I com els amics li demanessin que dugués una guàrdia personal, i molts fins se li oferissin per això, no ho comportà, dient que més valia morir d’una vegada que esperar la mort a cada moment. (pàg. 130)  

Traductor: no consta

ALEXANDRE I CÈSAR (Vides paral·leles). Plutarc (1)

Tenen la mida justa les biografies de Plutarc (50-120 dC, aprox.), i estan tan farcides d’anècdotes, procedents de moltes fonts diverses, que són entretingudíssimes. “Una petita cosa, una frase o una plasenteria, revelen millor un caràcter que no pas unes batalles on moren deu mil”, afirma a l’inici de la vida d’Alexandre. Plutarc no era historiador; de fet, parteix de la base que els seus lectors ja coneixen bé els fets històrics, i això a vegades pot ser un problema, especialment en figures menys rellevants que Alexandre o Cèsar. Hi ha vint-i-dues Vides paral·leles, que solen acabar amb una comparació entre els dos personatges -el grec i el romà- aparellats. Per desgràcia, no hi ha comparació entre Alexandre i Cèsar. Plutarc destaca pel ric anectotari, per l’equanimitat i per les lliçons morals que extreu de la vida dels personatges. Carles Riba va traduir totes les Vides paral·leles, però al llibre de la Bernat Metge no consta el nom de cap traductor.

Ara tres fragments que retraten la grandesa i les misèries d’Alexandre:

Un dia, topa uns macedonis que venien del riu i portaven uns bots d’aigua damunt de mules; i en veure Alexandre, migdia que ja era, morint-se de set, tot d’una n’omplen un casc i l’hi presenten. Ell demana per a qui la duien. “Per als nostres fills, responen. Però viu tu, que fill, ja en farem d’altres, si perdem aquests.” En sentir aquests mots, Alexandre pren el casc entre les seves mans; però en mirar entorn i veure els cavallers que el seguien tots estirant el coll amb els ulls fits en ell, torna l’aigua sense beure, però regraciant els que la hi donaven: “Si bec jo sol, diu, aquests es descoratjaran.” En veure la seva continència i la grandesa de la seva ànima, els cavallers aleshores esclafeixen un crit, que els meni ardidament, i venten fuetada als cavalls; perquè ja no creuen que pateixin fatiga ni set ni tan solament que siguin mortals, mentre tinguin aquell rei que tenen. (pàg. 48)

Els indis més aguerrits, gent assoldejada, anaven per les ciutats defensant-les esforçadament, i feien sovint molt de mal a Alexandre, el qual, havent conclòs una treva amb ells en una certa ciutat, al moment que es retiraven els atrapa a mitjan camí i els mata tots. I això entre les accions militars d’Alexandre, que fins aleshores havia fet la guerra lleialment i reialment, apareix com una taca. (pàg. 64)

Alexandre, doncs, una vegada va haver-se abandonat a aquestes coses del cel, va tornar-se tan torbadís, tenia el pensament tan esverat, que no hi havia cosa estranya i insòlita, per petita que fos, que no se’n fes un prodigi i un senyal; de manera que el seu palau era ple de gent que feia sacrificis, purificacions i profecies, i que omplien Alexandre de nicietat i de pànic. (pàg. 78)

EL GRAN GATSBY. F. Scott Fitzgerald

Després de tornar a llegir aquesta fascinant novel·la, em pregunto si Gatsby és un personatge únic o un personatge impossible. ¿Es pot conservar als trenta-dos anys, i amb un tèrbol currículum laboral al damunt, una innocència romàntica tan immaculada? No ho sé, però F. Scott Fitzgerald ho explica amb una força poètica extraordinària: “Per força degué haver-hi moments, fins i tot aquelll vespre, en què Daisy no quedà a l’altura dels somnis de Gatsby, i no pas per culpa d’ella, sinó per causa de la colossal vitalitat de la il·lusió d’ell. Una il·lusió que havia anat més enllà d’ella, més enllà de tot. Gatsby s’hi havia llançat amb passió creadora, augmentant-la constantment, adornant-la amb totes les plomes brillants que trobava al seu pas. Cap volum de foc o de frescor no pot competir amb el que un home pot arribar a emmagatzemar en el seu cor fantasmal.” (pàg.95) La història de Gatsby és senzilla: un noi pobre que aspira a casar-se amb una noia rica. Escurça la distància social enriquint-se, fabricant-se una personalitat i comprant una mansió a Long Island. El veí de Gatsby i narrador de la novel·la, Nick Carraway, li descobreix la impostura molt aviat, però l’acaba admirant, per la tenacitat amb què persegueix el seu somni. Tan inoblidable com Gatsby és Carraway. Estem amb ell quan diu aquestes últimes paraules a Gatsby: “Són una colla de podrits. Valeu més vós sol que tots aquests brètols plegats”. (pàg. 150) I la seva indignació també és la nostra quan, al final, iguala Daisy a Tom, el seu brutal marit: “Tom i Daisy, tots dos, eren éssers negligents: esclafaven coses i persones, i després reculaven i es retiraven en llurs diners o en llur vasta negligència i en allò indefinible que era el que els mantenia units, i deixaven que d’altres escombressin la trencadissa que ells havien fet…” (pàg.174-175). És tràgica la vida de Gatsby, que s’ho juga tot a una carta i perd. El passat no es pot reviure. Daisy fuig i Gatsby, a la piscina, espera -o ja no espera- la seva trucada. “Jo sospito que Gatsby mateix no creia que el missatge arribés; i potser ja tant li feia. Si això era cert, devia tenir la impressió que havia perdut el vell món càlid, que havia pagat molt car el fet de viure durant massa temps d’un sol somni”. (pàg.157) Moltes coses es poden dir d’El gran Gatsby, però la novel·la és molt millor que qualsevol comentari. No puc evitar copiar-ne l’última frase: “Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat.** (Traducció: Ramon Folch i Camarasa)

* If that was true he must have felt that he had lost the old warm world, paid a high price for living too long with a single dream.

** So we beat on, boats against the current, borne back ceaselessly into the past.

Nota: la numeració de les pàgines correspon a l’edició antiga d’Edicions 62, no a la nova, la portada de la qual reprodueixo.

Aviat comentaré les dues principals adaptacions d’El gran Gatsby: la de 1974, amb Robert Redford, que es troba en DVD, i la de 1949, amb Alan Ladd, que algú, a qui caldria fer un monument, ha penjat a youtube.