PARES I FILLS (Crítica de Julià Guillamon a La Vanguardia)

Avui apareix a La Vanguardia una crítica de Pares i fills, escrita per Julià Guillamon.

UN HOMBRE SENSIBLE

Narrativa La relación entre padres e hijos es el denominador común de los notables relatos de Lluís Vilarrasa, donde juega con los hábitos de consumo, la educación o la desaparición de las formas tradicionales de convivencia  

Lluís Vilarrasa (Vic, 1964) se prodiga poco pero, hasta ahora, todos sus libros tienen algo especial. Nos divirtió con las vacaciones en Menorca de L´home de Dover (2000) y nos inquietó con la historia de El meu amic Sebastian (2004): un joven austriaco que el protagonista conoció en un kibutz y que años más tarde apareció en un mitin de Jörg Haider. Pares i fills es un volumen de relatos temático. Mientras que L´alliberament trata de un internado y recuerda a las fantasías de Robert Walser o Dino Buzzati, Catherine Tassin es bastante más ligero y esperpéntico, en el estilo de L´home de Dover. Al terrat es una historia de iniciación, con el padre que se la juega por el confort de la casa, y Desco un relato futurista con una crítica al sistema educativo que elimina las diferencias y antepone la socialización al conocimiento. L´home sensible y La porta de ferro retratan a un aprovechado y a un tipo brutal, y sus relaciones con las mujeres. Una hora a casa es el cuento más completo: una magnífica puesta en escena en un Mc-Donald´s, un vertiginoso episodio de acción (con los omnipresentes chavales de las motos que hacen carreras en el aparcamiento) yunviaje al pasado, de la mano de la empresa Dreams are Here, para recuperar la vida de antes. Uno se queda con ganas de seguir leyendo. Con otro final, Una hora a casa hubiera podido ser el centro de gravedad del libro o, quién sabe, el punto de partida de una novela corta.

(continua)

 

    Entre los niños y los padres de los cuentos de Vilarrasa existe una sorda hostilidad, provocada por la incapacidad de compartir el espacio social. Campeones de la libertad individual, los adultos modelan su existencia y la de sus vástagos. Los chicos, que miran las cosas con cierta superioridad, aspiran a la autoniomia personal y chocan con el padre, repanchingado en la salita o nostálgico de la seguridad que le proporcionaba su propia familia. La educación les separa fatalmente (y los hábitos de consumo: mientras los adultos añoran la austeridad de antaño, los jóvenes defienden rencorosamente las zapatillas de marca, los anoraks de moda, los móviles fluorescentes y las microconsolas). En L’alliberament el padre quiere recuperar al hijo que un dia ingresó en un internado. Pasan juntos la tarde y, al final, el chaval regresa corriendo al colegio, acechado por las fieras que representan las experiencias y los peligros de la vida. De fondo, las transformaciones del mundo contemporáneo: la desaparición de las formas tradicionales de convivencia (encarnadas en la familia del carpintero de Una hora a casa) y la suburbialización de las ciudades medias.
    Si el mundo fuera más poético y guardara en algún lugar las mejores imágenes de los muertos, la actuación del padre y el abrazo con los hijos pervivirían, escribe Lluís Vilarrasa en Al terrat. La mayor parte de sus personajes son hombres sensibles que llegan hasta las puertas de la gran ruptura pero se lo piensan en el último momento. No hay victoria sobre la adversidad, sino aceptación resignada de las leyes del mundo, que convierten a los campeones de la libertad individual en figuras irrelevantes (aplastadas por el sistema educativo, marginalizadas en la adolescencia o en la servil dependencia de las mujeres). Una nueva fábula de extinción, en un buen libro de relatos.

 

PARES I FILLS (Comentari a La Vanguardia)

Avui, a La Vanguardia, hi ha tota una pàgina, escrita per Rosa Maria Piñol, sobre cinc llibres de contes que han aparegut fa poc en català. La columna sobre el meu llibre diu això: 

Lazos y conflictos entre padres e hijos

Lluís Vilarrasa ha hecho el camino inverso a los autores que se foguean con relatos para después atreverse con la narrativa larga. Tras publicar dos novelas (L’home de Dover y El meu amic Sebastian), acaba de presentar ahora su primer libro de cuentos, enlazados, eso sí, por un tema unitario: Pares i fills (Proa). La obra, que obtuvo el premio Roc Boronat, “no pretende plantear el conflicto generacional, sino mostrar la tremenda fuerza de las relaciones entre padres e hijos”. Y al mismo tiempo subrayar que estos lazos “marcan la vida, tanto en la presencia como en la ausencia”. Amores y odios en distintas gradaciones, convivencias rutinarias o bien conflictivas, historias ligeras y situaciones crueles: de todo hay en los siete cuentos de la compilación, que van desde la sátira social a la ciencia ficción, pasando por la atmósfera onírica en algún caso. El relato más personal es El terrat, cuyo protagonista es el padre del autor.

POESIES. Catul (2)

Una mica més de Catul… i Lèsbia. 

                                   LVIII

Celi, la nostra Lèsbia, aquella Lèsbia, la Lèsbia aquella que Catul va estimar, i només a ella, més que a ell mateix i tots els seus, ara a les cruïlles i als carrerons escorxa els néts del magnànim Remus.

                                                 LXXXV

Odio i estimo. Com ho faig, potser demanes. No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo. 

                                                 LXXXVI

Quíncia és bella per a molts; per a mi és blanca, alta i ben plantada. Cadascun d’aquests dons, sí que els li reconec, jo; però, això de “bella” de debò, ho nego: no hi ha gens d’encant, gens ni mica de sal en aquella figura tan corpulenta. Lèsbia sí que és bella, perquè, a més d’ésser formosíssima en conjunt, també té, ella sola, tots els encants que ha sostret a totes les altres. 
        

                                                   CVII

Si mai hom veu que, quan menys ho esperava, s’ha complert el seu deler i el seu desig, això sí que és un veritable goig. Per això, és també per a mi un goig més estimable que l’or, que tu, Lèsbia, tornis a mi quan et delejava, que tornis quan, delejant-te, ja no ho esperava, i tu mateixa et lliuris a mi. Quin dia per a ésser marcat amb un senyal ben blanc! ¿Qui hi ha al món que visqui més feliç que jo o que pugui dir què hi ha de més desitjable que una vida així? 

Traducció: J.Vergés i A.Seva

PARES I FILLS (Crítica de Marina Espasa a Time Out Barcelona)

Heus aquí el que voldríem llegir més sovint: literatura normal. I quan diem normal no volem pas dir vulgar, ni imitativa, sinó una literatura que ens toqui i ens alteri els nivells de percepció de la realitat. Literatura que puguem recomanar, sense vacil·lar, a qualsevol persona que ens assalti amb el temut ‘quin llibre em compro?’, que normalment ens fa encongir les espatlles, quan no el cor. Llegiu els contes d’en Lluís Vilarrasa perquè són uns contes que, tot i endinsar-se en territoris fantàstics, parlen de nosaltres, de tu i de mi, estimat lector. Contes que combinen la ironia i el desconcert, que s’ambienten en un futur incert i de vegades inquietant, però sempre imaginable. No n’hi ha cap de previsible, més aviat al contrari: quan ens sembla que ja hem agafat la mida a l’autor, girem full i ens trobem amb quelcom que no ens esperàvem, però que era inevitable.

Què vol dir ser pare
El primer conte és exemplar: la narració de la visita que un pare fa a l’internat on, per motius desconeguts, tenen cura del seu fill, adquireix un to de faula, gairebé de paràbola o de conte moral sobre què vol dir ser pare i educar un fill, d’una profunditat admirable. Només una certa descurança en alguns girs de la llengua o algunes decisions estilístiques ens hi farien posar un però. Un però molt petit comparat amb la gosadia, la senzillesa i la singularitat amb què l’autor tracta els temes, els personatges i els ambients que ha triat per il·lustrar les sempre difícils relacions entre pares i fills. –Marina Espasa

POESIES. Catul (1)

En quarta posició ha arribat Catul (87-53 aC), el gran Catul, que al primer poema demana que el seu llibret “duri immarcescible més d’un segle”. Doncs vint segles el contemplen ja, i vint segles més el contemplaran, perquè el seu encant és irresistible. Catul i Lèsbia, sempre junts, perquè ella és la font de tots els plaers i la causa de totes les tortures. Encara recordo l’alegria amb què el traduíem. No em puc estar de copiar-ne un poema.
 
                                        VIII

Pobre Catul, deixa de fer bogeries i, allò que veus que s’ha perdut, dóna-ho per perdut. Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia una noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà mai estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos. Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc, insensat; i si ella fuig, no la persegueixis ni visquis entristit, ans resisteix amb cor fort, mantén-te ferm. Adéu, amiga! Catul ja es manté ferm i no et cercarà ni et requerirà contra el teu voler. Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida. Ai de tu, pèrfida! Quina vida t’espera! ¿Qui et vindrà ara a cercar? ¿Qui et trobarà formosa? ¿Qui estimaràs ara? ¿De qui diran que ets? ¿Qui besaràs? ¿A qui mossegaràs els llavis? Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm.

scelesta, uae te! quae tibi manet vita!
quis nunc te adibit? cui uideberis bella?
quem nunc amabis? cuius essere diceris?
quem basiabis? cui labella mordebis?
at tu, Catulle, destinatus obdura.

Traducció: J.Vergés i A.Seva

VANINA VANINI. Stendhal

Vanina Vanini és una princesa romana que, un bon dia, descobreix que el seu pare té amagat un jove carbonaro*, fugitiu de la justícia, en una habitació del palau familiar. Vanina s’enamora del noi, que es diu Pietro Missirilli i està ferit. Passen quatre mesos volant, amb la jove parella dominada per l’amor-passió (amor que preval per damunt de tot i que, segons Stendhal, només es troba a Itàlia). Guarit, Pietro torna a exercir de carbonaro. Quan Vanina el va a veure, es troba amb la desagradable sorpresa que el noi sent més passió per la pàtria que per ella (l’amor-passió és intens, però breu). Ferida en el seu orgull, Vanina denuncia tot el grup de carbonari, excepte Pietro, amb l’esperança que el noi, desanimat, renunciarà a la vida revolucionària. Però la jugada li surt fatal: Pietro, tant per solidaritat com per evitar que creguin que és el delator, s’entrega a l’autoritat. Vanina no es rendeix i, aprofitant els seus contactes amb les altes esferes, salva Pietro de la mort. A més, aconsegueix tenir una trobada amb ell. Però el jove carbonaro la rep amb molta fredor i li demana de no veure’s més. Desesperada, Vanina li confessa que va ser ella qui va trair els carbonari. Tot i estar encadenat, Pietro, furiós, l’ataca, però és interceptat i se l’enduen. “Vanina resta anéantie” (anorreada, anihilada), diu Stendhal, i després ens informa, en present, que el diari anuncia el seu casament amb el príncep don Livio Savelli.
*Membre d’una societat secreta creada al començament del segle XIX per lluitar a favor de les idees liberals i de la unificació italiana.

Aquest brillant relat breu (45 pàgines) està escrit de manera molt àgil i concisa per Stendhal (1783-1842), que amb poques frases sap entrar molt endins dels personatges. Roberto Rossellini en va fer una adaptació el 1961, que TV3 va emetre la setmana passada. Encara no l’he vista. Primer volia llegir el relat, que corria per casa, per valorar-la millor.