DEFENSA DE SÒCRATES. Plató

“Reflexionem ara que hi ha força esperança que la mort sia alguna cosa de bo. Car ésser mort és una de les dues coses: o bé tant com no ésser res, no tenir cap sensació de res quan s’és mort; o bé, com s’acostuma a dir, s’esdevé un canvi, una emigració de l’ànima d’aquest lloc d’aquí en un altre lloc. Si no hi ha cap sensació, sinó alguna cosa com un son on l’adormit no té ni tan sols un somni, meravellós guany fóra la mort! Car jo penso que si algú considerés aquella nit en la qual el seu son era tan profund que ni solament somnis tenia, i comparés aquesta nit amb tota la resta de nits i de dies de la seva vida, i hagués d’examinar i dir quants dies i nits millors i més dolços ha passat, jo penso que no solament un home corrent, sinó el Gran Rei, ben comptat en trobaria ben poques, davant de totes les altres nits i dies. Un guany, doncs, és d’ésser mort, si és així; car aleshores tot el temps només ens sembla una nit. Però si, altrament, la mort és com un viatge d’aquí en un altre lloc i és certa la dita que allí són tots els morts, ¿quin bé millor que aquest, jutges? Car si en arribar a l’Hades hom serà alliberat dels qui aquí s’anomenen jutges i trobarà els jutges veritables, (…) ¿fóra un viatge com aquest menyspreable? I per estar amb Orfeu i Museu i Hesíode i Homer, ¿què no donaríeu vosaltres? El que és per mi, voldria morir moltes vegades si això és cert. Car per a mi justament fóra admirable la vida allí, i quan em trobaria amb Palamedes i Àiax, fill de Telamó, i els altres dels antics que moriren per una sentència injusta, comparar la meva mort amb la d’ells, penso que no deixaria d’ésser dolç. I el més gran de tot, explorar, preguntar als d’allí, com he fet amb els d’aquí, per tal de provar qui d’entre d’ells és savi i qui s’ho pensa, però no ho és. ¿Què donaríeu, jutges, per fer preguntes a l’home que conduí el gran exèrcit cap a Troia, o a Ulisses, o a Sísif, i tants d’altres, homes i dones, que hom podria anomenar? Estar amb ells i parlar-hi i examinar-los, fóra una felicitat infinita. I allà no us mataran per fer això; car no solament són més feliços els d’allí que nosaltres, sinó que són per tota la resta del temps immortals, si és cert el que es diu.” (pàg. 42-43)  

Traducció: Joan Crexells

PARES I FILLS (Crítica de Jordi Llavina a El Mundo)

Aquesta és la crítica de Jordi Llavina que ha aparegut avui a El Mundo. La transcric íntegrament.

Pares, fills, incerteses, pors i pànics

      Lluís Vilarrasa es va donar a conèixer com a narrador amb una novel·la breu notable, L’home de Dover (2000). Després va arribar una segona novel·la, més ambiciosa, tot i que no tan reeixida: El meu amic Sebastian (2004).
     En un panorama com el català, tan saturat de novel·les històriques i altres presumpcions, confesso que les obres contingudes i ben escrites d’autors com Ramon Erra o Lluís Vilarrasa m’interessen molt. Sobretot, per la voluntat de fer una literatura moral seriosa, sense caure en situacions pintoresques, lluny del costumisme urbà (que a mi fa temps que em fatiga). 
     Pares i fills aplega set contes no gaire llargs, i el títol ja avança el tema del llibre. La relació entre uns i altres és de crisi declarada i, sovint, de xantatge (o de segrest) moral. El primer relat, per exemple (L’alliberament), presenta un pare presumptament separat, que ha ingressat el seu fill únic en un internat. El relat ofereix un element de caire netament fantàstic (en la descripció de l’atmosfera, que se’n diria), de reminiscències kafkianes -o potser més aviat bernhardianes-. L’important, en aquests relats, és el detall: Vilarrasa sap trobar-los, i coneix bé la manera de subratllar-los amb la seva escriptura neta i incisiva, d’enfocar-los amb la seva lupa. Al terrat reflexiona sobre un pretext tan senzill com una mudança. Però es tracta d’una mudança complicada per l’estretor del pis, que obliga el pare de família a mig penjar-se d’una escala, posant en perill la seva vida, per mirar de fer entrar al menjador el nou moble que haurà de presidir-lo. El conte acaba, amb una emoció delicada i continguda, amb la sortida del moble vint-i-cinc anys després: l’artefacte serveix, com una calaixera peruchiana, per revelar la història (més o menys grisa) de tota una família.

(Continua)

     Una hora a casa ofereix un element gairebé de ciència-ficció. A l’autor li interessa més el passat que no pas el present (vegeu la quantitat d’indicis generacionals que intervenen en els seus relats: en aquest sentit, es podria comparar a narradors com Jordi Puntí o Toni Sala). El conte que dic ens introdueix en un quadre familiar en crisi: parella amb dos fills… Alguna cosa estranya ha passat, que fa que els fills atribueixin al pare el malestar de casa –i que obliga l’home a demanar a la seva dona si es vol separar-. És un element que sorprendrà -com l’ampolla de vi de la primera novel·la de la Monsó, que tenia efectes paranormals-, però aquesta aparició del sobrenatural és tan discreta que el lector acaba oblidant-la del tot per centrar-se en el nucli del problema: la necessitat de retrobar els seus pares, encara que això suposi la decadència de la seva família actual.
     A Vilarrasa li interessen els temps morts: aquells que van gestant una crisi, els que minen els fonaments de les certeses humanes. Les referències cinematogràfiques són constants. El detall de citar Bergman, en aquest sentit, no em sembla gens gratuït.
     Desco és, potser, el relat més fluix (deurà ser el que tindrà més èxit, però: és, també, el més previsible i oportunista). Aquest és el nom popular (com mates o natus) que rep una assignatura acabada d’incorporar als plans d’estudi: “Descompressió: Iniciació al món juvenil”. Els alumnes hi aprenen a comportar-se com vàndals. El protagonista és un noi massa sensible –tan diferent de l’home sensible que dóna títol a un altre relat del llibre: la vida d’un penques- que ha d’esforçar-se molt per integrar-se en el ramat de bèsties. Pares i fills acaba amb dos contes rodons, especialment Catherine Tassin (només hauria calgut corregir el francès de les intervencions). Aquí el personatge principal s’adona de tot allò que comença, per a ell, amb la mort dels seus pares. La porta de ferro, en canvi, es presenta com un esbós de thriller, però grata en les pors que tenallen la consciència dels homes. Un llibre molt recomanable.  

PARES I FILLS. Lluís Vilarrasa (2009)

Ha arribat a les llibreries el meu quart llibre, Pares i fills, que va guanyar el Premi Roc Boronat 2008. El llibre aborda les relacions entre pares i fills en el decurs de set relats: el pare que té el fill en un internat, un fill que es nega a fer una assignatura de nova creació i posa els pares contra les cordes, un home que arruïna la família per poder tornar a veure els seus pares…

Els set relats són:
L’alliberament
Al terrat
Una hora a casa
Desco
L’home sensible
Catherine Tassin
La porta de ferro
.

BUCÒLIQUES. Virgili

La literatura bucòlica consistia bàsicament en històries protagonitzades per pastors que es dedicaven a la poesia i a l’amor (o al desamor). Era una reacció contra la vida urbana, artificiosa i corrupta. Gènere evasiu, era un retorn al paradís, a un paradís que és un pur anhel, perquè no va existir mai. El grec Teòcrit, al segle III aC., en va ser el pioner amb eIs Idil·lis, però va ser Virgili (71-19 aC) qui, amb les Bucòliques, va donar categoria immortal al gènere. La literatura bucòlica va tenir una llarga vida, en forma de poesia, teatre i novel·la, i no es va extingir fins al segle XVIII. Després, en comptes de pastors idealitzats, la literatura es va omplir de rústics amb instints primaris. ¿Podem ara, en aquests temps en què la tecnologia ens té completament assetjats, trobar plaer en les Bucòliques de Vigili? Rotundament, sí. Més que mai. Hi ha sentiments delicats i generositat d’ànima. Posem un exemple. A la Bucòlica X, el protagonista és Gal·lus, amic de Virgili, que passava un mal moment: la seva amant Volúmnia (aquí, Licoris) havia seguit un oficial cap al Rin mentre ell participava en una guerra a les costes d’Itàlia. Sembla un moment ideal per a un esclat de fúria i gelosia. Doncs no. Això li fa dir Virgili a Gal·lus:

Aquí hi ha fonts fredes i prats molsuts, Licoris; aquí una arbreda; aquí fóra l’edat que em consumiria prop de tu. Ara un foll amor em reté sota les armes de Mart l’inclement, enmig dels trets i enfront de l’enemic. Tu, lluny de la pàtria -tant de bo pogués no creure-ho!-, ah, cor dur, les neus dels Alps i les gelades del Rin guaites sola i sense mi! Ah, que les gelades no et danyin! Ah, que el glaç cantellut no talli els teus peus delicats!    

I més avall conclou: “L’amor triomfa de tot: també nosaltres cedim a l’Amor!”; que en llatí és “Omnia uincit Amor: et nos cedamus Amori.”

Traducció: Miquel Dolç