ANTÍGONA. Sòfocles

Antígona és filla del matrimoni incestuós d’Èdip amb la seva mare Jocasta. Quan comença la tragèdia, els seus germans Eteòcles i Policines ja s’han matat l’un a l’altre. Creont, el nou rei de Tebes, fa els honors funeraris a Etèocles però prohibeix que se sepulti a Policines, perquè lluitava contra la ciutat. Antígona no suporta que el cadàver del seu germà sigui deixat a la intempèrie, “dolç tresor ofert als ocells”, i el colga. Creont, llavors, la condemna a mort. Hèmon, fill de Creont destinat a casar-se amb Antígona, intercedeix per ella… 
No continuaré pas amb l’argument, perquè cal llegir Antígona, una obra portentosa, que deixa completament bocabadat. Es va representar l’any 441 aC. 

ANTÍGONA: “I avui, Policines, per haver pres cura del teu cos, mira com sóc pagada! I amb tot, he fet bé d’honrar-te, a judici dels qui pensen bé. Perquè mai, ni si hagués estat mare de fills, ni si un marit se m’estigués corrompent mort, a desgrat de Tebes jo no m’hauria pres aquesta pena. ¿I per complaure quina llei dic això? De marit, mort l’un, jo n’hauria pogut tenir un altre, i un fill d’un altre home, si hagués perdut el meu; però amb mare i pare a l’altre món tancats, no hi ha germà que pogués mai brotar per a mi. Ve-te’l aquí, el principi pel qual jo t’he honorat més que a ningú! I per això he semblat a Creont culpable i que m’atrevia a una cosa horrenda, germà del meu cor! I ara estic en les seves mans; m’ha agafat, se m’enduu, i no hauré conegut el llit nupcial ni els cants d’himeneu, ni hauré tingut, com una altra, un marit ni uns fills que jo criés: sola, abandonada dels meus, trista de mi, viva me’n vaig cap a les fosses dels morts!” (pàg. 155)

Traducció: Carles Riba   

LES DONES DE TRAQUIS. Sòfocles

Hèrcules és un superhome amb una feinada de por -els dotze treballs, en bé de la humanitat- però també un marit que, naturalment, passa poc per casa. La seva dona, Deianira, està acostumada a esperar i a patir: “perquè d’ençà que, muller adjudicada a Hèrcules, li estic unida, sempre, en sortir d’una por, nodreixo alguna por i m’angunio per ell: una nit me’l duu, i la mateixa nit me l’allunya, rellevant-li el treball amb un altre. Hem tingut fills, sí; però ell només els ha vistos de tant en tant, com el pagès que mena un camp apartat, una vegada quan sembra i una vegada quan sega”. Deianira, ara, està especialment preocupada perquè fa quinze mesos que no se sap res d’Hèrcules. Tot plegat n’arriben notícies: Hèrcules ja torna, després d’haver conquerit la ciutat del rei Èuritos. Abans que el propi Hèrcules, arriben unes noies captives d’aquesta ciutat. Entre elles hi ha Iole, que no contesta les preguntes de Deianira. Es presenta un missatger, que explica que Iole no és cap esclava sinó la raó per la qual Hèrcules, a qui el desig crema per dins”, va fer la guerra i va matar Èuritos. “Ah, m’he quedat esbalaïda amb aquest report que em fan!”, exclama Deianira. I afegeix més endavant: “I ara som dues a esperar sota una mateixa flassada que un home ens abraci”. Però mentre ella ja s’ha marcit, Iole és molt jove. Llavors Deianira recorda que el centaure Nessos li va donar un filtre -és a dir, un beuratge màgic- que servia per recuperar l’amor de la persona estimada…

I no explico res més. Ja ho llegireu. Sòfocles és al quiosc, per recordar-nos la grandesa dels clàssics. (

Traducció: Carles Riba  

THE GLASS MENAGERIE. Tennessee Williams

The Glass Menagerie, escrita el 1945, no pertany al cicle d’obres violentes (violent plays) de Tennessee Williams. Aquí no hi ha castracions, violacions, lobotomies ni canibalisme. És un drama petit, de perfil baix, sense estridències i molt ben desenvolupat, que transcorre en un piset de St.Louis. Laura Wingfield és una noia molt tímida, tant que és incapaç d’enfrontar-se al món. Va començar un curset de mecanografia, però el va abandonar perquè els nervis la col·lapsaven. Aquesta timidesa patològica deriva d’un petit defecte fisic, una cama més curta que l’altra. Reclosa a casa, la fràgil i esporuguida Laura Wingfield es distreu amb la seva col·lecció d’animalets de cristall (són tan simbòlics que donen títol a l’obra: “menagerie” significa casa o col·lecció de feres). La mare, Amanda, està preocupada pel futur de la seva filla, i, descartat l’aprenentatge d’una professió, només veu una possibilitat: un marit. Llavors Tom, el germà, convida un company de feina a sopar. La mare s’escarrassa per deixar el pis net i lluent. El noi es diu Jim, i és simpàtic i agradable. Ja es coneixien de l’Institut amb Laura; ella l’admirava a distància, ell ni sabia que ella existia. Quan els deixen sols, connecten immediatament. Ell li diagnostica complex d’inferioritat i l’anima a superar-lo. S’evapora la timidesa de Laura. Ballen. Però el pis es estret i topen contra la taula. Un animalet de cristall cau a terra. És l’únic unicorn de la col·lecció, i se li ha trencat la banya. Ara és un cavall com els altres. Comenta la Laura: “The horn was removed to make him feel less –freakish! Now he will feel more at home with the other horses”. Parla de l’unicorn, parla d’ella. La nit és màgica. Jim li fa un petó. És el clímax, i a l’acte ve la davallada. En Jim no és lliure, està enamorat d’una noia que es diu Betty, es casaran molt aviat. “Being in love has made a new man of me”, declara, i poc després se’n va. La decepció a casa dels Wingfield és total. Emmudeix la Laura, que li ha regalat l’unicorn a Jim. Aquesta és una obra admirable. Era realment bo Tennessee Williams.         

ESTUDI EN ESCARLATA. Sir Arthur Conan Doyle

En aquesta novel·la, publicada el 1888, va aparèixer per primera vegada aquest “ésser quasi mitològic” (Borges dixit) anomenat Sherlock Holmes. Holmes i també Watson, és clar, que aquí es coneixen perquè el primer necessita un company que l’ajudi a pagar el lloguer del 221 B de Baker Street. Són joves, però costa d’assimilar, perquè la nostra imaginació sempre els veu de mitjana edat. Watson, que ha tornat malalt de l’Afganistan, deambula per Londres sense amics. Holmes també és un solitari, per vocació. Comença la seva amistat, una de les més memorables que ha donat la literatura. Hi ha grans diàlegs. Watson es trasbalsa davant la visió d’un home mort en estranyes circumstàncies. Comenta: “Hauria d’estar més endurit després de les meves experiències afganeses. He vist els meus companys destralejats a trossos a Maiwand sense perdre els nervis”. Respon Holmes: “Ho entenc. En tot això hi ha un misteri que estimula la imaginació; on no hi ha imaginació, no hi ha horror”. Curiosament, el cas es resol a mig llibre, i després la novel·la explica els antecedents del cas, que van succeir a Utah vint anys enrere. No surten gaire ben parats els mormons ni, especialment Brigham Young, el seu líder i profeta. (Apunt històric: Brigham Young, anomenat el Moisès americà, va conduir, a mitjans del segle XIX, els mormons a través del desert fins a la “terra promesa”: el territori de Utah). Brigham Young apareix com un líder eficaç però molt despietat que controla el seu poble amb mà de ferro. Young i la seva guàrdia pretoriana fan desaparèixer els contestataris al sistema, assassinen colons i segresten dones de campaments veïns estimulats per la poligàmia (Young va tenir 55 dones!). ¿Conan Doyle fa un retrat injust dels mormons i de Young? Sembla que no: el 1857, per exemple, hi ha documentada la massacre de Mountain Meadows, perpetrada per un grup de mormons -amb l’ajut d’alguns indis- contra una caravana procedent d’Arkansas. (M’agradaria saber si, actualment, a la Universitat Brigham Young de Salt Lake City -capital de Utah- es pot trobar aquesta novel·la). En fi, com ja vaig dir una altra vegada, els llibres de Sherlock Holmes escrits per Sir Arthur Conan Doyle són una gran lectura.     

DIARIO DE FIN DE SIGLO. Jean-François Revel

Dijous, 27 de gener de 2000. “El tema del dia torna a ser, per enèsima vegada, el de la violència a les escoles. Sembla que Claude Allègre (ministre del ram) ha comprès que la solució no vindrà d’una pseudosociologia ploranera a l’estil de Martine Aubry, que consisteix en ser “solidari”, “receptiu” i “dialogant”, i a “palpar el terreny”. Allègre desenterra el descobriment que en l’ensenyament mai no ha faltat, en cap època, en cap país, sigui quin sigui el nivell social, un component disciplinari. La idea que l’alumne no té cap responsabilitat personal dels seus actes ni de la seva feina, atribuint-ho tot a les deficiències del medi, és una idea falsament progressista; en realitat és retrògrada, vull dir que significa tornar enrere. Durant vint anys, la hipocresia benpensant ha eludit la violència a les escoles amb una mentida igualment “progressista”, negant la seva existència o amagant-la per no fomentar el racisme. També és una altra mentida “progressista” la de negar el fracàs de la política d’integració, fracàs que prové del rebuig a admetre, des del principi, que la integració en l’ensenyament dels fills dels emigrants constituïa un problema especial, que requeria un tractament adaptat. Mantenir aquestes afirmacions comportava ser titllat de feixista. I aquest és el resultat: el nivell educatiu dels emigrants no ha millorat, i el dels altres s’ha enfonsat.”

ORESTES. Eurípides (2)

Pílades, que no pensa abandonar Orestes, reflexiona: “Hem de morir; bé: sigui; debatem, però, / com Menelaos pot també ser dissortat”. I ràpidament arriba a una conclusió: “Matem Helena… Quin dolor per Menelau!”. I continua: “Si fos contra una dona honrada que es girés / la nostra espasa, ingloriós seria el crim; / però és per Grècia entera que ara pagarà, / pels que ella ha orbat de pares, pels que han perdut els fills, / i per les núvies que ha deixat sense els marits”. Orestes hi està d’acord: “Sóc fill d’Agamèmnon. (…) No el deshonraré / fent una mort esclava: / no, liberalment / daré la vida, i em venjaré de Menelau”. Electra enriqueix el pla proposant de prendre com a ostatge Hermíone, la filla d’Helena; així, si Menelau es vol venjar, “cal tenir l’espasa nua al coll d’Hermíone”. Orestes es rendeix d’admiració cap a Electra: “Oh tu, que tens de mascle el cor que et fa pensar /  i el cos de dona entre totes avinent, / que digna ets de viure, més que de morir!”. Orestes i Pílades es posen en marxa i no es triguen a sentir, dins el palau, els crits d’Helena: “Ai, Argos de Pelàsgia! Em maten, assassins!”, “Menelaos, moro: ets aquí i de poc em vals!”. Electra esperona els assassins: “Claveu-li, mateu-la, atuïu-la! / Que els dobles ganivets de dos talls facin via, / engegueu-los de dret / contra la que deixà el seu pare / i deixà el seu marit, contra la que tantíssims / grecs ha fet que morissin / atuïts per la llança a la vora del riu, / allí on han caigut llàgrimes sobre llàgrimes / pels trets de ferro que plovien / entorn dels remolins de l’Escamandre!” (riu deTroia). Després de matar Helena, Orestes agafa Hermíone com a ostatge. Dalt del terrat del palau, té l’espasa nua damunt del seu coll. Arriba Menelaos: “Vinc per la nova dels horrors i dels forfets / de dos lleons; car d’homes, jo no els dono el nom. / M’han dit que aquella dona aparellada amb mi, / no ha estat occida, no: ha desaparegut”. S’adreça a Orestes: “La sang de la teva mare, així, no t’ha bastat?”. “No em cansaria de matar les dones vils”, contesta Orestes. “Demana a la ciutat que no morim”, li exigeix. “¿O em matareu la filla?”, pregunta Menelaos. “Així la cosa està”, respon Orestes. “Oh, mísera Helena. T’he dut de Troia a degollar”, es lamenta Menelaos. En aquest moment tan complicat, apareix, entre núvols, Apol·lo amb Helena. Apol·lo informa que Helena “de Zeus nascuda, cal que visqui sense fi”. Pel que fa a Orestes, el condemna a un exili d’un any, a un judici per matricidi i, finalment, a un matrimoni amb Hermíone. No hi ha novetats respecte a Electra i Pílades: es casaran com ja estava previst. A Menelaos, l’envia de retorn a Esparta, per què hi regni.  Apol·lo conclou dient: “Avieu-vos, doncs, i honoreu la Pau, / la més bella de les deïtats; i jo / Helena als estatges de Zeus duré, / travessant el pol dels estels radiants”.

Traducció: Carles Riba

ORESTES. Eurípides (1)

Ja fa sis dies que Orestes va matar Egist i Clitemnestra, la seva mare. En paga les conseqüències: “Des d’aleshores, consumit d’un mal cruel, / el pobre Orestes jeu, vegeu-lo, estès damunt / d’un llit: la sang de la mare el fa girar en rampells / de fúria. A penes m’atreveixo a anomenar / les dees que l’esveren, les Eumènides”, diu Electra, que vetlla el seu germà. Ha arribat a Argos Helena, de nit, perquè “no la veiés / amb llum de dia algú dels que han perdut els fills / davant de Troia i l’emprengués a cops de roc”. Helena era germana de Clitemnestra i acusa Electra: “¿com heu pogut, mesquina, tu i el teu germà / el pobre Orestes, de la mare ser assassins?”. Electra, abatuda, no es defensa. Quan es queda sola, exclama: “Vas matar, vas morir / oh mare que em donares la vida, i atuïres / el pare i aquests fills / de la teva sang: ah som morts, / igual que uns cadàvers, som morts!”. Arriba Menelaos, germà d’Agamèmnon, i última esperança d’Orestes i Electra. Menelaos pregunta a Orestes: “¿Què et passa? ¿Quina malaltia t’atueix?”. Orestes respon: “La consciència! Sentir que he fet un acte horrend!”. Tot seguit Orestes demana a Menelaos que intervingui a favor d’ell i d’Electra a l’assemblea del poble que s’ha de celebrar avui mateix, i on es decidirà si els dos germans són condemnats a mort. Orestes li recorda que té un deute amb ell, perquè “Agammènon, pare meu, / a tort la host de Grècia dugué cap a Ilion, / no pas per culpes pròpies, ans per remeiar / el tort de la teva dona, sí, i el seu pecat. / Cal, doncs, que em tornis el servei a tant per tant. / Ell va exposar-se, com l’amic fa per l’amic, / sí, es va jugar la vida en els combats per tu, / per tal que recobressis la teva cònjuge. / Doncs ara paga’m el que allí vas obtenir, / fes un esforç d’un dia, essent el campió / que em salvi; no et demano una desena d’anys”. (Deu anys va durar la Guerra de Troia). Menelaos diu que no pot fer res per la força, però que intentarà convèncer el poble “amb suavitat”. Orestes en queda descontent. Arriba Pílades, amic lleial, que anima Orestes a anar a l’assemblea a defensar-se davant de tothom: “Au, que morir de mort obscura no és viril”. Hi van. Electra es queda i espera notícies. Arriba un missatger amb la sentència: “El vot pelàsgic us ha condemnat els dos / el teu germà i tu, pobra, a ésser morts avui”. Orestes ho confirma quan torna: “Ens ha vingut el dia: cal, o que ens passem / pel coll la corda, o que esmolem el ganivet”. Electra li pregunta: “I Menelaos no ha parlat per tu, mirant / que no morissis? ¿Ha traït mon pare, el vil?”. Orestes és rotund: “Ni ha donat la cara”. 

Traducció: Carles Riba

A STREETCAR NAMED DESIRE. Tennessee Williams

Blanche DuBois arriba a casa de la seva germana Stella amb un tramvia anomenat Desig. No pot ser més adequat ni simbòlic aquest nom, perquè el motor de la vida de Blanche DuBois és el desig. El desig, especialment, de provocar el desig dels altres, de sentir l’admiració i el desig dels homes, perquè la vida és desig o és mort.  Però l’edat l’assetja i Blanche DuBois busca la penombra perquè la llum no la delati. “The dark is comforting to me”, diu Blanche. Però Mitch, l’home amb qui aspirava a casar-se, vol veure com és en realitat. Quan encén el llum, ella es tapa la cara amb les mans. “I don’t want realism. I’ll tell you what I want. Magic! Yes, yes, magic!”, exclama Blanche. Màgia, il·lusió, però als ulls del món, simplement impostura. Blanche DuBois fa posats de dama delicada del Vell Sud i exhibeix una conversa cultivada i espiritual, però en realitat és una alcohòlica amb un passat recent que inclou relacions amb un alumne adolescent –fet que va provocar la seva expulsió de l’escola on treballava- i dos anys de prostitució en hotels de la zona de Laurel. Com Chance Wayne (Dolç ocell de joventut), Blanche Du Bois va viure un traumàtic amor adolescent -es va casar amb Allan, un noi homosexual que es va acabar suïcidant-, fet que la va conduir a una vida corrupta: “After the death of Allan –intimacies with strangers was all I seemed able to fill my empty heart with… I think it was panic, just panic, that drove me from one to another, hunting for some protection”, confessa. És molt patètica i fràgil Blanche DuBois, que no triga a ser desemmascarada i, finalment, brutalment agredida. Si a Chance Wayne el castraven, Blanche Du Bois és violada pel seu cunyat, el primari Stanley Kowalski. Blanche l’havia descrit així a l’inici: “He acts like an animal, has an animal’s habits! Eats like one, moves likes one, talks like one! There’s even something –sub-human- something not quite to the stage of humanity yet”. Però Blanche DuBois i Stanley Kowalski no són tan diferents; de fet, en essència, despullada la damisel·la sudista dels seus refinaments, tots dos responen als mateixos impulsos, indestriables, de sexe i dominació. A l’última escena, Blanche DuBois, derrotada i perturbada, incapaç ja de distingir la realitat de la fantasia, surt de casa de la seva germana per ser internada en un manicomi. Ja no tornarà a agafar cap tramvia anomenat Desig. És tremenda aquesta obra de Tennesse Williams, sensacional, molt suggerent. Curiosament, tot i que tinc un record molt llunyà de la pel·lícula, mentre llegia l’obra Blanche DuBois era Vivien Leigh.

 

ELECTRA. Eurípides (2)

Clitemnestra, que no coneix la mort d’Egist, es dirigeix a veure Electra perquè li han fet creure que ha tingut un fill. Orestes, quan la veu venir de lluny en carruatge, té dubtes: “¿Què fer amb una mare? ¿L’hem de degollar?”. Electra replica: “¿És que veient-la així en persona t’hi commous?”. Ell exclama: “Oh Febos! Quin oracle més insensat em vas donar…” I més endavant: “Horrible és el propòsit i horrorós / que l’escometi. Si és així que plau als déus, / amén. Però la gesta em sap ben poc a dolç”. Arriba Clitemnestra. Interpel·lada per Electra, exposa els motius que la van empènyer a matar Agamèmnon. Primer de tot pel sacrifici d’Ifigènia, la filla gran, immolada per Agamèmnon per obtenir vents favorables: “Amb tot, per bé que ofesa, per això no vaig / esfereir-me, ni hauria mort l’espòs; / però ve amb una posseïda, una bacant, / i me la instal·la al llit; i som dues mullers / que a la mateixa casa hem d’anar vivint”. Electra contesta que és fals el que diu, i comença referint-se a Ifigènia: “Abans que de la filla es decidís la mort, / tot just de casa l’home se n’havia anat / ja et componies al mirall els rossos rulls.” I afirma: Després -a Grècia jo sóc l’única que ho sé- / tu, si guanyava Troia, estaves exultant, / i si perdia, se t’ennuvolava l’ull: / tant desitjaves que Agamèmnon no tornés!”. Clitemnestra conclou: “Ah filla, sempre va cap al pare el teu amor. /  És la natura: els fills estan pel mascle, els uns; / i els altres, és la mare que s’estimen més”. Però després, adonant-se dels parracs d’Electra, es lamenta: “Ah tristos meus designis! Com he anat més lluny / que no calia en el rancor al meu espòs!”. Electra, però, no li admet la disculpa: “Ben tard gemegues, quan el mal no té remei”. Clitemnestra entra a la casa i és assassinada pel seu fill Orestes, que era a dins amagat. Orestes es plany de seguida: “¿A quina altra ciutat / podré anar? ¿Quin hoste, quin home piadós / voldrà mirar el meu cap de matricida?”. I recorda l’assassinat: “¿Has vist com la desventurada, / esquinçant els seus vels, / ha mostrat els seus pits quan la mataven, / ai trist de mi, per terra / arrossegant el cos d’on he nascut?”. Electra diu: “I jo t’he encoratjat, / sí, i he tocat l’espasa junt a tu”. El Cor sentencia: “Has perpetrat el més atroç dels crims”.  Arriben els Dioscurs, germans bessons de Clitemnestra, que ordenen que Orestes fugi d’Argos –“Les Keres terribles, dees de canina faç / t’empaitaran en roda, foll errant pel món”- i que Electra es casi amb Pílades. Així doncs, Orestes i Electra, germans acabats de retrobar, han de separar-se. “Me’n vaig, amb els ulls amarats tendrament”, s’acomiada Electra.  

Traducció: Carles Riba

ELECTRA. Eurípides (1)

Carles Riba va traduir, entre 1949 i 1954, les dinou tragèdies d’Eurípides (484-406 a.C.) que es conserven. Ho va fer en vers, adaptant la mètrica grega al català. Les he començat a rellegir, perquè són extraordinàries. Començo per Electra, que resumiré en dues parts.

Després de tornar Agamèmnon de Troia, la seva dona Clitemnestra li va preparar un parany i Egist, el seu amant, el va matar. Els dos fills, Orestes i Electra, corrien perill. “Un vell que havia estat educador del rei, / arrenca Orestes de morir a mans d’Egist / i el dóna a Estrofi, per criar-lo a Fòcida. / La noia, Electra, es va quedar al casal patern. / Quan li vingué la ufana de la joventut, / la pretenien grans senyors de l’Hèl·lada. Però Egist no volia que es casés; més i tot, la volia matar, però Clitemnestra ho va aturar i finalment van acordar que Electra es casés amb un pagès. “Casada a un feble, feble fóra, doncs, la por. / Car si l’hagués tinguda un home principal, / un dia hauria despertat el crim antic / que dorm; i la justícia hauria atès Egist.” El matrimoni, però, no s’ha consumat i Electra encara és verge. Diu el pagès: “Em fa vergonya de tocar un rebrot de gent / apoderada, car per tant jo no he nascut”. Electra apareix per primera vegada portant una gerra sobre el cap per anar a buscar aigua al riu. Lamenta la sort del seu pare: “Trista nafra de destral, / aquesta teva, pare, / trist parany, tornant de Troia! / No et va rebre amb diademes / la muller, ni amb corones, / ans va fer de tu l’horrible / escarn del glavi de dos talls d’Egist / i prengué el traïdor en el seu llit”. Entra en escena Orestes, vingut de lluny, en companyia del seu amic Pílades. Orestes i Electra no es reconeixen perquè va ser separats quan eren molt petits. És el vell que el va salvar, qui reconeix Orestes. Immediatament preparen la venjança. Acorden que Orestes s’encarregarà d’Egist i Electra de Clitemnestra. El vell prepara un pla, aprofitant l’estada d’Egist en un camp veí. Orestes s’hi presenta, fent-se passar per un tessali. Egist, confiat, l’acull, i fins i tot li deixa tallar el bou que està oferint a les Nimfes. Orestes aprofita l’ocasió per matar Egist: “el colpeix / als ossos de la nuca i me li deixa els junts / dorsals a trossos. Amb sobresalts de tot el cos, / palpita, udola, es mor en una mar de sang”. La notícia arriba a Electra, que ho celebra: “Oh clara llum, quadriga resplendent del sol / oh terra i nit que, sola, veien els meus ulls: / ara els aixeco, desplegats ben lliurement, / car l’assassí del pare, Egist, ha sucumbit”.      
 
Traducció: Carles Riba