PRIMER AMOR. Ivan Turguenev

Ivan Turguenev (1818-1883) és un altre puntal de la gran literatura russa del segle XIX. Novel·les indispensables seves són Niuada de gentilhomes (1859) i Pares i fills (1862) -les dues es troben en català-, però té molta més obra, i convé llegir-la, en l’idioma que sigui. Primer amor és una novel·la breu, de 128 pàgines, que, com el seu títol indica, tracta de la primera experiència amorosa viscuda per un adolescent de 16 anys. Ell és Vladimir Petrovich, que s’enamora perdudament de la jove princesa Zenaida Alexandrovna, de 21 anys, la família de la qual ha llogat l’ala dreta de la residència d’estiu dels Petrovich. La noia té títol, però és paper mullat: la família està arruïnada i la mare, que és molt vulgar, només busca favors a les altes esferes. Zenaida, bellíssima i frívola, té una colla d’admiradors (un hússar, un metge, un poeta…), als quals dóna esperances o maltracta segons l’humor del dia. Vladimir s’afegeix al grup, en actitud de total rendició. “Zenaida va comprendre de seguida que n’estava enamorat, i jo no vaig pensar mai en ocultar-ho. Ella es reia de la meva passió, jugava amb mi, em mimava i em feia patir. És dolç ser l’única font, la causa tirànica i inapel·lable de la més gran felicitat i de la desesperació més profunda d’un altre ésser, i jo era, en mans de Zenaida, com la cera tova” (p.55). Turguenev és extraordinari descrivint, en primera persona, l’allau d’emocions i sentiments que  trasbalsen Vladimir, i també és extraordinari en el retrat de l’enigmàtica Zenaida. Enigmàtica perquè és frívola i seriosa, afectuosa i distant, tendra i cruel. Zenaida juga amb l’amor fins que la passió la trasbalsa, també a ella, que s’hi llança a la manera russa, sacrificant-ho tot. Qui no ha estimat no ha viscut, seria el lema. L’últim adéu entre Vladimir i Zenaida és molt revelador: “Ella va tornar cap a mi ràpidament, i estenent les mans, va abraçar el meu cap i em va fer un petó fort i apassionat. Només Déu sap a qui buscava aquest petó de comiat, però vaig participar àvid de la seva dolçor, perquè sabia que mai es tornaria a repetir: ‘Adéu, adéu!’, repetia. Em va apartar i va sortir de l’habitació. Jo també me’n vaig anar. No sóc capaç d’expressar el sentiment amb què vaig marxar. No m’agradaria que es repetís, però em consideraria infeliç si no ho hagués experimentat mai” (p.112-113). Una magnífica novel·la, doncs, amb dos personatges inoblidables -i gairebé un tercer: el pare de Vladimir, que juga un important paper a la trama-, una cadència narrativa admirable i un profund coneixement de la naturalesa humana. Gran Turguenev.   

Publicada per Alianza Editorial en castellà.
Pintura: Una bellesa russa, d’Alexei Harmalov. 

BON ANY NOU!
           

SWEET BIRD OF YOUTH. Tennessee Williams

Chance Wayne exerceix de xofer i de gigoló d’Alexandra Del Lago, estrella de cinema en decadència. Chance és un fracassat, però per la seva història d’amor amb Heavenly és considera un dels escollits: “Princess, the great difference between people in this world is not between the rich and the poor or the good and the evil, the biggest of all differences in this world is between the ones that had or have pleasure in love and those that haven’t and hadn’t any pleasure in love, but just watched it with envy, sick envy. The spectators and the performers”. Chance Wayne ha tornat a St. Cloud, la ciutat on va néixer, per endur-se Heavenly. Il·lús, encara creu que ells dos tenen un futur, que passa per triomfar a Hollywood de la mà d’Alexandra Del Lago. Al final, el patètic Chance Wayne, que ni tan sols pot tornar a parlar amb Heavenly, és un home enfonsat. “You’re still young, Chance”, li diu Alexandra per animar-lo. Ell contesta: “Princess, the age of some people can only be calculated by the level of –level of- rot in them. And by that measure I’m ancient”. Es resigna finalment Chance, que ja no se sent jove i a qui el temps assetja, perquè és un rellotge “més silenciós que el batec del cor, però és una dinamita lenta, una explosió gradual…”. Chance ni tan sols accepta fugir de la ciutat amb Alexandra i es queda a la mercè de Tom Junior, el violent germà de Heavenly, i els seus sequaços, que l’encerclen per castrar-lo. La súplica final de Chance difícilment els convencerà de no fer-ho: “I don’t ask for your pity, but just for your understanding –not even that- no. Just for your recognition of me in you, and the enemy, time, in us all”.  

L’AMO I EL CRIAT. Lleó Tolstoi

“A la Rússia del segle XIX, durant un rigorós hivern, un amo i el seu criat emprenen un viatge de negocis en trineu cap a un poble veí. Però una tempesta de neu els sorprèn pel camí i Vassili Andreïtx i el seu criat Nikita es perden enmig de la nit glacial…” Això diu la contacoberta. Continuem: l’amo i el criat aconsegueixen arribar a un poblet i tenen la possibilitat de quedar-se a passar la nit. Però Andreïtx té por de perdre el negoci -la compra d’un bosc- i, tot i el mal temps, decideix continuar el viatge. I el criat? “Nikita no tenia gens de ganes d’anar-se’n, però ja feia molt que s’havia acostumat a no tenir voluntat pròpia i a servir els altres. Així, ningú no va impedir la sortida dels viatgers” (pàg. 40). Aviat es tornen a perdre i, com que ja és fosc, no poden fer res més que passar la nit al ras, suportant el fred intens. L’amo, que “d’una manera general sempre desaprovava la ignorància i l’estupidesa dels mugics” (pàg. 55), veu com Nikita s’arrecera prop del trineu i es queda bien quiet, resignat, que sigui el que Déu vulgui. Andreïtx, que va molt més abrigat, pensa massa, s’angoixa i fuig a mitja nit amb el cavall. Però no arriba enlloc, fa cercles i acaba de nou al costat de Nikita. El veu mort de fred i, llavors, l’amo, que només havia pensat en ell i en els seus negocis, té una “revelació” i es col·loca damunt del criat, per abrigar-lo. “’Res a témer, no es morirà’, es digué tot pensant en la manera com escalfava el mugic, amb el mateix sentiment de satisfacció amb què parlava de les seves compres i de les seves vendes” (pàg.74). Vassili Andreïtx mor congelat, però Nikita, gràcies al gest de l’amo, sobreviu. I viurà encara vint anys més. “Abans de morir demanà perdó a la seva vella i s’acomiadà dels fills i dels néts, i morí sincerament content perquè amb la seva mort treia al fill i a la jove una boca inútil i perquè deixava definitivament aquesta vida, cada cop més avorrida, per una altra vida, que, cada any que passava, li semblava més comprensiva i atractiva. ¿Serà millor o pitjor allà on s’ha despertat després de la seva mort definitiva? O hi ha tingut una desil·lusió? ¿O hi ha trobat precisament el que esperava? Tots nosaltres ho sabrem aviat”. Aquest és un relat admirable de Tolstoi, de 1894-1895. El va publicar La Magrana amb traducció de Manuel de Seabra. (Pintura: Hivern, de Nikifor Krylov, 1827)