UN BÒFIA MASSA VIU. William P. McGivern

Mike Carmody pertany a una família d’honrats policies d’orígen irlandès. Ell també és policia però no honrat: està a sou de Bill Ackerman, el peix gros que controla la ciutat. Descregut i cínic, Mike Carmody no té problemes de consciència, però tot canvia quan el seu germà Eddie, també policia, és assassinat pels gàngsters (era peça clau en un judici que podia fer trontollar el poder d’Ackerman). Comença, a partir d’aquí, el camí de regeneració moral del nostre heroi; o, com diu la novel·la, s’esquerda el revestiment de ciment armat que s’havia fabricat. Els remordiments són lògics: Carmody ha contribuït a enfortir el poder dels assassins del seu germà. La novel·la, molt catòlica, no dibuixa gaires grisos: hi ha el camí del Bé i el camí del Mal. En un cantó hi ha els policies honrats, el capellà del barri irlandès i Karen, la xicota d’Eddie (cantant de club que també havia flirtejat amb el vici i la perdició); en l’altre, els gàngsters, els policies corruptes, els jutges comprats, etcètera. Més enllà de la moral, la novel·la té una trama molt ben elaborada i un ritme intens, el que marca la set de venjança de Mike Carmody. William P. McGivern (1923-1982) potser no és un primer espasa –Xavier Coma el situa a la Sèrie B- però tenia un gran sentit narratiu i talent per a la creació de personatges. Aquestes virtuts van ser reconegudes a l’instant pels lectors, i també per Hollywood. El mateix any de la publicació de la novel·la (1954), la MGM, en un temps rècord, la va dur a la gran pantalla, amb guió de Sidney Boehm i direcció de Roy Rowland. Robert Taylor, a qui no resultava difícil ser distant i antipàtic, va fer de Mike Carmody. El títol va ser Rogue Cop, el mateix que el de la novel·la (aprofito per dir que Un bòfia massa viu em sembla una traducció poc afortunada). M’agradaria veure aquesta pel·lícula, però crec que serà difícil.             

THE BOOK OF ILLUSIONS. Paul Auster

Com Joel McCrea a Els viatges de Sullivan (Sullivan’s Travels, 1941), el professor de Vermont David Zimmer descobreix el valor terapèutic del cinema còmic quan, tot fent zàping, veu un trosset d’un film mut que el fa riure. És la primera rialla en molts mesos, des que la seva dona i els dos fills van morir en accident d’avió (Auster té afició a les jugades tràgiques del destí). Zimmer, llavors, es dedica a fer un estudi d’aquest còmic, de nom Hector Mann, i que a part de ser un geni oblidat dels darrers anys del mut, va desaparèixer misteriosament el 1929. Hector Mann és una gran creació de Paul Auster, que hi aboca tots els seus coneixements cinematogràfics. S’esplaia en el seu estil còmic, en la personalitat (oposada a Chaplin, Keaton o LLoyd), en la filmografia i n’arriba a descriure un dels curts –Mr.Nobody– detallant cada pla. Aquesta part és tan brillant que, en comparació, la història que relata la desaparició de Mann resulta un pèl convencional, un clàssic escàndol de Hollywood amb embaràs, tret accidental i fossa improvisada en un descampat. Després d’un sofert viacrucis, la redempció arriba en forma d’acte heroic, que permet a Mann de casar-se amb una rica hereva. Quan torna a ser plenament feliç, amb dona i fill, el destí torna a aparèixer (en forma de picada d’abella que mata el nen!). La novel·la dibuixa un paral·lelisme clar entre David Zimmer i Hector Mann: tots dos són morts en vida –dead men walking-, tots dos viuen aïllats, tots dos flirtegen amb el suïcidi, tots dos s’agafen a una nova il·lusió, tots dos reneixen… i al final el destí torna a castigar-los. David Zimmer, per exemple, reneix amb una inesperada història d’amor, però la noia mor tràgicament. Un excés de tragèdies? Definitivament, sí. La forma domina la novel·la: les simetries i els cercles que s’han de tancar imposen una certa sensació d’artifici. Però això no és tan dolent, perquè l’artifici rebaixa el drama. Queden les idees. Per a Auster, qualsevol forma de perduració és una il·lusió: els fills es moren, les pel·lícules van a parar al foc… i la literatura només és literatura. Tot i això, a la darrera frase de la novel·la hi ha la paraula “hope”: “I live with that hope”, diu Zimmmer, referint-se a l’esperança de retrobar les pel·lícules destruïdes d’Hector Mann. En darrer terme, doncs, sempre hi ha una espurna d’esperança, d’il·lusió, perquè és l’únic motor de la vida.