PAUL NEWMAN (1925-2008)

Avui Antena 3 emet Road to Perdition (2002), que és l’última aparició de Paul Newman a la gran pantalla. És d’agrair que les televisions facin homenatges al gran actor desaparegut, però potser es podrien haver esforçat una mica més. La 2 i el Canal 33, dissabte passat, van emetre Twilight (1998) i L’home de Mackintosh (1973), pel·lícules que ja havien programat recentment. És paradoxal: la mort de Paul Newman va ocupar molt espai als mitjants de comunicació el cap de setmana passat, se suposa que per la seva brillant carrera cinematogràfica, però la majoria de les seves pel·lícules són impossibles de veure a la televisió. Són quatre de comptades –especialment les més recents- les que ronden per les teles. Les televisions públiques, que haurien d’estar obligades a fer funcions de filmoteca, ara s’hi abstenen vergonyosament. ¿Quant de temps fa que no s’ha pogut veure The Long Hot Summer, The Hustler (El buscavidas), Hud, Sweet Bird of Youth, The Outrage i altres grans pel·lícules de l’admirable carrera de Paul Newman? De les 56 pel·lícules que va fer Newman, jo n’he vistes 45. Però, esclar, quan jo tenia vint anys, la televisió pública sí que feia de filmoteca. Ara mateix ja s’hauria d’estar preparant un cicle Paul Newman. Això sí que seria un homenatge com cal.

UN HOME A LES FOSQUES. Paul Auster

Paul Auster, en aquesta última novel·la, reincideix a jugar amb la ficció. El narrador, August Brill, un crític literari de 72 anys, té insomni i per fer-lo més passador, s’imagina una història: en un món paral·lel s’ha desencadenat una guerra civil als Estats Units, concretament des del 2000, a causa de les eleccions Gore-Bush (Auster continua obsessionat amb Bush); un personatge, Owen Brick, apareix enmig d’aquesta guerra i li encarreguen d’aturar-la, només ell pot fer-ho. “Com?”, pregunta Brick; “matant la persona que imagina aquesta guerra”, li contesten; és a dir, August Brill. Paul Auster combina aquesta història amb les vides i tristeses “reals” de la filla i la néta de Brill (com és norma en aquesta època, les dones surten més ben parades que els homes, que són més irresponsables i febles). A més, Auster encara té temps de comentar algunes pel·lícules: són magnífiques les pàgines que dedica a El món d’Apu de Ray, El lladre de bicicletes de De Sica o Els Contes de Tòquio d’Ozu. I el conjunt es completa amb algunes històries curtes, molt impactants, sobre els anys 30 a l’Alemanya nazi. Explicat així sembla un poti-poti, però la sensació que predomina en el lector no és de dipersió, sinó d’estar en bona companyia. Confiem en Paul Auster, ja el coneixem, és impossible no deixar-se endur pel seu talent narratiu. Pot ser un pèl decebedor que la trama de la guerra en el món paral·lel acabi bruscament, just quan Brick satisfà un desig sexual adolescent, però és que el passat no es pot tornar a viure i és el present el que importa. L’última part del llibre és molt sentimental. No ho critico, constato. August Brill, com Nathan Glass a Bogeries de Brooklyn, intenta ser una persona millor, superar els errors del passat i ser un puntal per a les persones que el necessiten. L’edat l’ha fet més savi. És una lliçó elemental -ser una bona persona, ajudar els altres-, de primer de catequesi, però segurament les lliçons elementals són les més importants.

CUENTOS COMPLETOS IV. Philip K.Dick

No sóc un gran aficionat a la ciència-ficció però sí de Philip K.Dick (1928-1982), especialment dels seus contes. En va escriure molts, que s’han recollit en cinc volums ben gruixuts (aquest, per exemple, té 470 pàgines). Els ha anat publicant en castellà l’editorial Minotauro (el cinquè encara ha de sortir). Els 18 contes d’aquest quart volum van ser escrits entre 1954 i 1964. Dick va treure petroli de la Guerra Freda. La gran majoria del seus contes tenen com a teló de fons un escenari postbèl·lic: la Terra devastada per les bombes H a causa d’una guerra entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Els supervivents pul·lulen per les cendres, entre els cràters, o simplement viuen sota terra. Qui vulgui ciència-ficció dura (anticipacions científiques o tecnològiques explicades amb rigor) no la trobarà en Philip K.Dick, però en canvi s’endinsarà en un món de paradoxes infinites. Utilitza elements clàssics del gènere, com la simultaneïtat de mons paral·lels o els viatges en el temps, però hi sap donar un toc inesperat. Impressiona la seva inventiva, l’originalitat dels arguments, però també el sentit de l’humor i el patetisme dels personatges, sempre contra les cordes, a punt de perdre-ho tot en un món insegur. En fi, una gran lectura, interessant i entretinguda. Per cert, un dels contes d’aquest volum és “The Minority Report”, que el 2002 va convertir en pel·lícula Steven Spielberg.