CONVERSES AMB XAVIER SALA I MARTÍN. Jordi Graupera

El títol del llibre promet unes converses, però en realitat no són tals perquè Graupera, periodista com és, està molt poc versat en la gran majoria de temes i ofereix molt poca resistència als punts de vista de Xavier Sala i Martín. El futur premi Nobel d’Economia -m’ho començo a creure després de llegir aquest llibre- impressiona amb l’allau d’idees, arguments i dades amb què ataca cada matèria. És sòlid, convincent i brillant en cada exposició. No n’hi ha prou d’haver escoltat Sala i Martín a la ràdio: si es vol conèixer amb profunditat les seves idees sobre l’Àfrica (gran capítol), la pagesia, el creixement econòmic, el liberalisme, el marxisme, la independència i un llarg etcètera, s’ha de llegir aquest llibre. El més esquerranós és capaç de tornar-se liberal després d’haver-lo llegit. O potser no, però en qualsevol cas li anirà bé per ampliar horitzons, per sortir una mica dels quatre clixés en què es mou el pensament progre.

(El llibre està editat de forma deplorable per Edicions Dau, amb incomptables errors de tota mena. L’enèrgic Sala i Martín hi hauria de fer alguna cosa.)

TRETZE TRISTOS TRÀNGOLS. Albert Sánchez Piñol

D’Isop a Sánchez Piñol, aquest podria ser el títol d’una antologia de faules que elaborés ara un especialista, perquè en aquest interessant llibre n’hi ha algunes dignes d’afegir-se al catàleg històric. Especialment una, Tot el que li cal saber a una zebra per sobreviure a la sabana, que és una obra mestra del gènere. També són notables Quan queien homes de la lluna, Ja no puc més o L’espantaocells que estimava els ocells, però no tenen un final tan rodó i en el cas de l’última potser és un pèl rebuscada. Però no només de faules viu el nostre escriptor més internacional. En aquest recull hi ha un conte que és tot un homenatge a Borges -el brillant El Rei de Reis i les dues ciutats– i un altre de molt divertit –De petit, tos de gos; de gran, pota d’elefant– que combina Kafka amb el costumisme més nostrat. Menys entonats em semblen Mai no compris xurros en diumenge, que recorda massa a Monzó i Pàmies, o Només digues si encara m’estimes, que no és gaire cosa més que un acudit. Després de Pandora al Congo, que a mi no em va acabar de convèncer (podeu veure el comentari que en vaig fer a Literatura Catalana), aquest llibre demostra que Sánchez Piñol domina les distàncies curtes, cosa que d’altra banda ja sabíem per les seves col·laboracions a la ràdio i pels seus articles.