TO HAVE AND HAVE NOT. Ernest Hemingway

 

Després de veure la pel·licula de Howard Hawks, em va picar la curiositat de llegir la novel·la d’Ernest Hemingway (1899-1961) en què es basava, tot i que ja sabia que l’adaptació era molt lliure. I tan lliure! El Harry Morgan del llibre també té una barca i un amic borratxo, però aquí s’acaben les semblances amb el Harry Morgan que va interpretar Bogart. La seva vida és molt més dura: no flirteja amb jovenetes espavilades -no hi ha cap Lauren Bacall aquí- sinó que té una família per alimentar (dona i tres filles), i per això accepta viatges perillosos entre Florida i Cuba. No sabem gran cosa de Morgan, que més que un personatge ben dibuixat, és l’heroi arquetípic de Hemingway: “you’re such a man” li diu la seva dona, que el venera. Però aquesta masculinitat a prova de bomba tan marca de la casa no el fa invulnerable: en una aventura perd un braç, en una altra la vida, després d’un tiroteig a alta mar amb quatre revolucionaris cubans. Agonitza Morgan amb una bala a l’estómac, mentre la barca va a la deriva. Aquesta novel·la, de la qual el propi Hemingway renegava, està feta ajuntant diversos materials: dos contes i una novel·la curta, amb l’únic fil conductor de Harry Morgan i els seus perillosos viatges. El principal problema arriba en la novel·la curta, quan tot plegat el protagonisme es desplaça de Morgan, que ja està sentenciat, a diversos personatges que pul·lulen per Key West (Florida). És gent adinerada, i suposo que la intenció de Hemingway era comparar les preocupacions banals dels rics amb la dura lluita per la supervivència de tipus com Harry Morgan. Però, tot i l’interès d’alguns personatges -especialment un escriptor en crisi matrimonial: un autoretrat despietat?- la sensació de desequilibri es fa evident. L’últim capítol, però, és extraordinari: un monòleg interior de Marie Morgan, la viuda: “The bastards had shot him. Oh, the dirty bastards. That’s the only feeling I got. Hate and a hollow feeling. I’m empty like a empty house”. En fi, potser aquest és un Hemingway menor, però val la pena. A més, l’estil d’aquest escriptor sol ser directe i senzill, cosa que permet que sense tenir un gran nivell d’anglès, com és el meu cas, es pugui llegir sense gaires dificultats.

FAULES. Fedre (2 faules laportianes)

 

Bé, justament rellegia aquestes faules en plena tempesta barcelonista i n’he trobat dues que s’escauen prou bé als esdeveniments, com si Fedre les hagués escrites pensant en Laporta. La primera, que no és una faula sinó una anècdota, il·lustra la dimissió dels vuit companys de Junta. La segona, sensacional, descriu molt bé tots aquests cagamandúrries -tertulians, opinadors, periodistes esportius- que aprofiten la feblesa actual del president per fer-se l’homenet.

 

Sòcrates als seus amics

El mot “amic” és molt comú, però la fidelitat és rara. Sòcrates s’havia fet construir una casa més aviat petita quan algú del poble, no sé qui, com ocorre sovint, es va exclamar: “¿Com és que un home com tu poses casa tan petita?”, i Sòcrates li contestà: “Tant de bo la pogués omplir de veritables amics!”.

 

Un lleó vell, un senglar, un brau i un ase

De qualsevol que perdi la dignitat que tenia, fins i tot els covards en faran befa en la seva desgràcia. Vet aquí que un lleó rendit per l’edat i esgotades les forces jeia gairebé fent el darrer alè, quan compareix un senglar barres obertes i amb una dentellada fa cabal una antiga ofensa. Just després, un brau travessa ferotge amb les banyes el lleó enemic, i un ase, en veure que tothom malmet la fera impunement, amb les potes li pega pel cap. Aleshores el lleó moribund li digué: “He suportat amb indignació que els forts em maltractessin, però haver-te de sofrir a tu, vergonya de la natura, és com morir dues vegades”.

Traducció: Ignasi Mascaró 

 

Aquest llibre és el número 14 de la col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana. Copio la contracoberta: “Fedre va viure en temps d’August i Tiberi. El seu naixement sol situar-se entorn al 15 aC a Tràcia. Segons sembla havia estat esclau i posteriorment alliberat i la tradició el considera un llibert d’August. Va escriure 122 faules dins la línia d’Isop i així el gènere s’introduí a Roma”.

EL VIAJE A ARZRUM DURANTE LA CAMPAÑA DE 1829. Alexandr Pushkin

Alexander Pushkin (1799-1837), poeta i prosista, és el pare de la gran literatura russa del segle XIX, però per aquests verals estem molt orfes de les seves obres. No en podem culpar els editors: els clàssics de la literatura universal no es venen. Podríem fer malencòniques reflexions sobre el tema, però serà millor anar al gra. El 1829, Pushkin va acompanyar l’exèrcit rus durant la campanya pel Caucas, Geòrgia i Armènia, fins a la ciutat d’Arzrum (ara Erzurum). Dels records d’aquell viatge en va sortir aquest llibre, que és molt interessant i agradable de llegir. Pushkin, un noble cultivat, retroba a l’exèrcit antics companys i, quan els veu tan canviats, cita Horaci (“Corren fugaços els anys, Pòstum…”); contempla unes guapes georgianes i recorda un poema de Thomas Moore, en anglès; al matí surt de la tenda, es troba el general Paskévich i parlen, esclar, en francès. Pushkin combina amb agilitat apunts sobre el paisatge, concisos i molts plàstics -“(A Arzrum) les cases són de pedra i una herba molt fina recobreix les teulades, fet que dóna a la ciutat un aspecte definitivament estrany en contemplar-la des d’un lloc alt”-, anècdotes diverses -un hermafrodita entre els presoners turcs, els armenis d’Arzrum senyant-se i repetint “cristià, cristià” als conqueridors russos- i reflexions generals. N’apunto una: “No conec una expressió més insensata que les paraules luxe asiàtic. És una expressió que probablement data de l’època de les croades, quan els pobres cavallers, després d’haver deixat enrere les parets despullades dels seus castells, van veure per primera vegada sofàs vermells, catifes de tota mena i punyals amb pedretes de colors en els mànecs. Avui l’expressió hauria de ser misèria asiàtica, porqueria asiàtica o similiars, perquè el luxe és, per descomptat, un privilegi d’Europa. A Arzrum no es pot comprar, a cap preu, el que se sol trobar a qualsevol miserable botiga del primer poble de la província de Pskov”. En aquest llibret Pushkin, discret, és més observador que protagonista, però quan parla d’ell no estalvia l’autocrítica (“m’avergonyeixo de la meva arrogància” diu un cop) i això fa que encara l’admirem més. Gran Pushkin, buscaré per tot arreu més obres d’ell.  

NITS ÀTIQUES. Aulus Gel·li

Aquest llibre és el número 25 de l’admirable col·lecció L’Esparver Clàssic de La Magrana. És una selecció de les Noctes Atticae d’Aulus Gel·li (125/128 – 165 dC), que són asaigs breus que tracten una mica de tot –història de Roma, filosofia, dret, literatura…- amb un estil “elegant i planer” (GEC). Erudit romà del tranquil però sibarita segle II dC, Gel·li sovint elogia els temps antics, siguin els de la Roma arcaica o els de la Grècia clàssica, i en destaca l’austeritat i el rigor moral. Com que el llibre m’ha agradat molt, copio aquí un d’aquests assaigs, concretament el 18 del llibre VI, on justament parla d’aquests romans que van forjar la glòria i el caràcter de Roma. (Recordem que la Segona Guerra Púnica entre Roma i Cartago va tenir lloc entre el 219 i el 201 aC, o sigui, més de 300 anys anterior a Gel.li):

“Un jurament entre els romans era considerat sagrat i era mantingut inviolable. Això queda reflectit en moltes lleis i costums, i el que direm pot ser-ne una bona demostració. Després de la batalla de Cannes, Anníbal, el general dels cartaginesos, va enviar a Roma deu homes triats entre els nostres captius. Va comunicar-los i va convenir que, si li semblava bé al poble romà, s’efectués un intercanvi de presoners, i per aquells que cada bàndol rebés de més, es pagués una lliura i mitja d’argent. Abans de marxar els va obligar a jurar que tornarien al campament púnic si els romans no acceptaven l’intercanvi de presoners.

Arriben a Roma els deu captius. Exposen l’encàrrec del general púnic al senat. L’intercanvi no plau al senat. Els pares, els germans i els familiars dels captius, després d’acollir-los, deien que havien tornat a casa per efecte del postlimini* i que havien recobrat totalment la seva situació jurídica, i els pregaven que no tornessin amb els enemics. Llavors, vuit d’aquests van respondre que no els era aplicable el postlimini, perquè es trobaven lligats per un jurament i de seguida, tal com havien jurat, van tornar amb Anníbal.

Els altres dos van romandre a Roma; deien que havien estat alliberats i absolts en consciència, ja que, després d’haver sortit del campament dels enemics, hi havien tornat amb una excusa, fent veure que tornaven fortuïtament, i així, havent complert el jurament, havien marxat sense estar-hi lligats. Aquesta astúcia enganyosa va ser considerada tan infame que van ser menyspreats i criticats pel poble i, més tard, els censors els van aplicar els detriments i les deshonres propis de les notes infamants, perquè no havien fet el que havien jurat que farien.

Corneli Nepot, per altra banda, en el llibre cinquè dels seus Exemples va escriure també que a molts senadors els va semblar bé que els que no van voler tornar fossin conduïts sota custòdia fins al campament d’Aníbal; però aquesta opinió va ser desestimada a causa del major nombre de senadors als quals això no agradava. Tanmateix, els qui no van voler tornar amb Anníbal, van ser blasmats i odiats fins al punt que els va agafar fàstic de la vida i van decidir suïcidar-se.”

*Dret que tenia un ciutadà romà que havia estat fet presoner de guerra d’ésser reintegrat en tots els seus drets quan podia tornar a Roma.

Traducció: Albert Andrade i Bàrbara Matas