LA MÚSICA DE L’ATZAR. Paul Auster

Com és clàssic en Paul Auster i com remarca el mateix títol, l’atzar és el protagonista d’aquesta novel·la. La vida de Jim Nashe, bomber de professió, es veu sacsejada una i altra vegada per circumstàncies inesperades. D’entrada la seva dona l’abandona i, tot seguit, rep una herència considerable. Després de deixar la filla amb la seva germana, Nashe es llança a recórrer en cotxe les inacabables carreteres dels Estats Units. No és un viatge ric en experiències; és cremar benzina i gastar diners. És lliure, però està sol. Tot canvia quan recull un jove autostopista, un jugador de pòquer anomenat Pozzi. El noi té un projecte: desplomar un parell de milionaris. Nashe s’ofereix a finançar la partida amb el que li queda de l’herència. Serà bufar i fer ampolles, pronosticava Pozzi, però no és així. Flowers i Stone, els dos milionaris, guanyen la partida i Nashe i Pozzi els acaben devent molts diners. Per pagar el deute, els milionaris els ofereixen la possibilitat de construir un mur amb les pedres d’un antic castell escocès. És un gir realment extravagant. De fet dos terços de l’obra tracten de Nashe i Pozzi vivint en una caravana i construint un mur enmig de l’enorme finca dels milionaris. Aquesta és una novel·la molt suggerent, oberta a moltes interpretacions simbòliques per la inversemblança de la història. Suposo que postula l’absurditat última de l’existència humana, que cap llibertat aparent no pot resoldre; només, si de cas, la companyia d’un amic. Però més enllà d’interpretacions diverses, hi ha dos personatges amb vida pròpia, Nashe i Pozzi, grans creacions d’Auster. Els recordarem molt temps carregant pedrotes per construir un mur que no serveix per res.    

GUERRA I PAU. Lev Tolstoi

En principi, fa una certa mandra llegir “Guerra i pau”, perquè són mil pàgines, i amb una lletra força petita. Però, com aquell qui aprèn a nadar, és qüestió de tenir valor i llançar-s’hi. Després la satisfacció és enorme, perquè el talent de Tolstoi et deixa completament bocabadat. Sembla impossible posar tants personatges en joc i que tots tinguin tanta vida (quin coneixement de la naturalesa humana!, i sense la sobredosi de psicologia que fa tant pesada molta novel·la del segle XX). La trama creua les vides de les famílies Rostov, Kuraguin, Bezhukhov i Bolkonski, totes elles pertanyents a l’aristocràcia russa, però la novel·la, molt ambiciosa, ho abasta tot i tothom, des d’un pagès empresonat per robar llenya fins al mateix Napoleó, des dels vaivens sentimentals de l’encantadora Natatxa fins a la batalla de Borodino, l’ocupació de Moscou o la terrible retirada dels francesos. Tolstoi és ara novel·lista ara historiador, i com a tal denigra tant com pot Napoleó, a qui no considera un gran home sinó un titella en mans de forces que no pot controlar. Llegir “Guerra i pau” no és difícil, perquè Tolstoi escrivia de la millor manera possible, és a dir, en l’estil col·loquial propi d’una persona cultivada (com Paul Auster ara, podríem dir).

La traducció catalana de Carles Capdevila publicada per Edicions 62 és de 1928 (revisada el 1960). Hi ha gent que critica que es publiquin traduccions tan antigues, però a mi justament m’agrada perquè et trasllada millor a l’època de la novel·la. I al rus de Tolstoi, que és el de la segona meitat del segle XIX, no el d’ara.

Imatge: “Guerra i pau” (1968), film rus de set hores dirigit per Sergei Bondarchuk. No l’he vist, però sí he revisat fa poc el de King Vidor, que comentaré aviat.

ARA PARLO JO. Carles Rexach

En aquest llibre sensacional, Carles Rexach repassa amb orgull la seva trajectòria com a futbolista i entrenador, i defineix amb claredat la seva filosofia de vida. Aquesta inclou, sí, tranquil·litat i bons aliments, però també confiança en un mateix, perseverança, i en moments clau, una dosi de rebel·lió. Rexach, autocrític, admet que de vegades ell mateix ha contribuït a distorsionar la seva imatge amb frases divertides com “córrer és de covards”, i per això vol aclarir les coses. Ho fa -i tant que ho fa!- amb la intel·ligència, el sentit de l’humor i el talent narratiu que li coneixem des de fa tants anys. Incomparable Rexach! Ara que el club està en hores baixes –amb el prometedor Laporta transformat en un pusil·lànime colèric- aquest llibre de Rexach és més necessari que mai, per veure les coses amb perspectiva i remuntar l’ànim. És tota una lliço d’autoestima i, a més, t’alegra el dia. Rexach reivindica Vic Buckingham, revela la veritat sobre Kubala entrenador, col·loca al seu lloc Cruyff i fulmina Josep M. Casanovas. Sens dubte, el genial capítol japonès mereixeria més pàgines. Esperem que hi hagi un altre llibre d’aquí a un temps. Perquè en aquest país nostre tampoc no hi ha tanta gent que tingui coses per dir (ara mateix, Catalunya la presideix algú que no té absolutament res a dir) i que a més ho faci, com Rexach, amb aquell “encant especial”.

WILD IN THE COUNTRY (1961)

Elvis Presley podia ser convincent en alguns papers -cantant, pilot de cotxes, delinqüent juvenil- però en d’altres no tant. Aquest és el principal problema d’aquest film -que no és una “elvismovie” sinó una pel·lícula sòlida i de bona factura (20th Century-Fox, amb direcció de Philip Dunne)- en què el protagonista, un noi conflictiu, és un geni literari emergent. Elvis interpretant un Faulkner? Complicat, i més si tenim en compte que de tant en tant es posa a cantar, cosa que precisament no ajuda a fer creïble el seu talent com a escriptor. Funcionen millor els temes amorosos. Elvis, sempre un imant per a les dones, en sedueix tres: la seva madura consellera/psicòloga (extraordinària Hope Lange), una bona noia de discret atractiu (Millie Perkins) i una noia de moral més dubtosa però més exhuberant (Tuesday Weld). Els fets es precipiten al final, amb una trobada en un motel entre Lange i Presley, que acaba amb el descrèdit públic de la consellera, fet que l’empeny al suïcidi (es tanca al garatge amb el cotxe engegat). Sobreviu, però, i pot acomiadar l’Elvis a l’estació que, exculpat d’un homicidi i rehabilitat, se’n va a la Universitat. Prometen que s’escriuran. En fi, aquesta és una de les millors pel·lícules d’Elvis Presley, que si hagués continuat per aquest camí hauria pogut fer una bona carrera cinematogràfica. 
Títol del DVD: El indómito

NOMÉS SOCIS. Ferran Torrent

Aquest novel·la és més bona quan els personatges viuen instal·lats en el “dolce far niente” que no pas quan l’acció els reclama. Fins i tot sembla que a Ferran Torrent li fa mandra posar en marxa la trama, perquè s’encanta en l’agradable inactivitat de Butxana i Tordera, l’exdetectiu i l’excomissari, en un poble de l’interior del País Valencià, entre partides de cartes al bar, personatges curiosos (Mingo i les tres pensionistes) i converses amb els veïns (els germans Torres). Torrent escriu tan bé i els seus diàlegs tenen tanta vida que el lector no troba a faltar que no comenci res. Amb això, però, no vull pas dir que la història policíaca no tingui interès, perquè en té, tot i que quan ens endinsem en l’últim terç de la novel·la, l’embolic és massa gran i s’acaba dubtant de si la inclusió d’agents del Mossad i de la CIA és una bona idea. D’altra banda, jo diria que en una novel.la d’aquestes característiques sempre és millor una “femme fatale” que una “femme idéale”.

EL PONT DELS JUEUS. Martí Gironell

Martí Gironell comença amb calma i durant les primeres 60 pàgines ambienta la novel·la amb l’abundant documentació recollida. Després, la cosa s’anima i el lector assisteix a una successió de fets remarcables, que inclouen: una noia sacrificada per tal de provocar una riuada, una prostituta ganivetajada, una pallissa al barri jueu, una matança de picapedrers, sexe adolescent, una noia violada després de banyar-se, un home que munta una truja (n’està enamorat!), un druïda capaç de levitar i amb poders a distància com un Mestre Yoda qualsevol, etcètera. Jo diria que és aquest el secret d’aquesta novel·la: l’abundància de “moments forts” que van caient amb precisió suïssa. Perquè els personatges, diguem-ho clarament, no tenen cap entitat; la història de la construcció del pont, de seguida és deixada de banda; i la trama de la traïció i el setge, més aviat fa sensació de rutina. És enigmàtic el titol, perquè els jueus no tenen res a veure amb la construcció del pont. En fi, podria parlar dels diàlegs, encarcarats i farcits d’anacronismes. Bé, aquesta novel·la històrica de Martí Gironell va obtenir un èxit de vendes extraordinari. A mi no m’ha agradat, però crec que és bo que la literatura catalana sigui capaç de fabricar best-sellers: és una prova de vitalitat.