JUNGFRUKALLAN (La font de la donzella) (1959) Ingmar Bergman

L’adolescent Karin (Birgitta Petersson) és violada i assassinada al bosc per uns lladres de cabres quan es dirigia a cavall a dur uns ciris a la Verge. La bastarda i rabiosa Ingeri (Gunnel Lindblom), al matí, havia invocat Odin perquè això succeís. Si en altres pel·lícules els protagonistes de Bergman senten el silenci de Déu, aquí és just el contrari. Odin “executa” el desig i, més tard, el Déu cristià respon fent brollar una font al lloc on ha mort la noia. Tanta resposta divina va indignar la crítica més esquerranosa de l’època (és a dir: comunista), que va picar la cresta a Bergman per desviar-se de l’ortodòxia. En fi, bajanades ideològiques a part, aquesta és una pel·lícula molt bona que il·lustra una llegenda medieval sueca amb una bellesa extraordinària. Destaca el despertar de Karin, consentida per mare i pare, i el seu passeig pel bosc, sota els raigs del sol, en un món meravellós i harmònic que es trenca amb la presència dels tres pastors. Després hi ha la venjança excessiva de Max Von Sydow, el pare (mata també el més petit dels lladres, un nen, encara que una mica accidentalment). El món pot ser un paradís o pot ser un infern, conviuen la felicitat i el dolor, l’harmonia i el caos. Finalment, però, brolla la font.

PEDRA DE TARTERA. Maria Barbal

Pel que sembla, el gran èxit de la Fira de Frankfurt ha estat aquest llibre de Maria Barbal, el primer que va escriure i que ara s’està venent molt bé a Alemanya. No m’estranya que hi triomfi, perquè els habitants d’aquest país és poden identificar més bé que ningú amb la Conxa, la protagonista, a qui una guerra destrossa la vida. Aquest novel·la, doncs, pertany a un gènere que podríem definir com aquell que narra la soferta-vida-d’una-dona-humil-víctima-de-les-circumstàncies. La circumstància, aquí, és la Guerra Civil, que converteix la Conxa en una morta en vida. Anteriorment, però, tampoc no és que tingui gaire caràcter, perquè és molt submisa i resignada. La vida no se la fa, sinó que li fan: els pares, els oncles, el marit, tothom sempre tria per ella; ni tan sols fa de mare dels seus fills, sinó de germana gran (la tia és la que mana). Algunes escriptores han tendit i tendeixen a presentar protagonistes molt enfavades, especialment de generacions anteriors, com si abans de la revolució feminista les dones fossin unes esclaves o unes bledes. En fi, dit això, cal fer justícia: la novel·la és bona, amb una gran agilitat narrativa, i amb la gràcia afegida d’estar escrita amb el llenguatge de les valls pirinenques.

BOGERIES DE BROOKLYN. Paul Auster

Després de començar i abandonar aviat, per depriment, “Terrorista” de John Updike, vaig decidir-me per llegir una altra novel·la de Paul Auster. Una decisió encertada, perquè “Bogeries de Brooklyn” deu ser un dels seus llibres més optimistes i relaxats. Nathan Glass, un home de 60 anys vençut per la vida s’instal·la a Brooklyn i hi troba el seu nebot Tom Wood, abans un noi brillant i ara també en hores baixes. Són dos personatges a la recerca d’una segona oportunitat. Aquest sempre és un tema agradable, especialment quan el novel·lista és benevolent i encamina els seus personatges cap a un final feliç. Nathan Glass, ajudant el nebot, troba un sentit a la seva vida i Tom Wood, en un divertit viatge a Vermont, troba la dona que necessita per refer-se. És cert que potser hi ha un excés de personatges bondadosos -especialment de dones admirables- en aquest Brooklyn un pèl idealitzat; ara bé, com deia l’Espinàs en un dels seus viatges, al món hi ha més gent bona que dolenta però les novel·les inverteixen els termes per finalitats dramàtiques. Aquí només hi ha un dolent, un fanàtic religiós força estereotipat. L’episodi al voltant d’aquest personatge és el més fluix de la novel·la, que cal admetre que va de més a menys, potser per un desequilibri estructural: les vides dels dos personatges principals es resolen molt abans del final, i això crea, durant les darreres setanta pàgines, la sensació d’assistir a una successió d’epílegs. Pel que fa a les idees polítiques de la novel·la són realment molt simples, gairebé exabruptes, però com deia Somerset Maugham en un llibre ja comentat (vegeu Lit. Anglesa), els grans escriptors no solen ser grans pensadors. Les seves virtuts són unes altres, moltes de les quals, no cal dir-ho, té el senyor Auster.

EL JUGADOR. Fiodor Dostoievski

Dostoievski va escriure “El jugador” en un mes, dictant-la a correcuita, quan es trobava contra les cordes, perquè si no entregava una novel·la el seu editor el tindria esclavitzat durant nou anys (és a dir, publicant el que volgués sense pagar-li ni un copec). Era el 1866 i Dostoievski, egocèntric incurable, va recórrer a l’autobiografia: l’afició pel joc -concretament la ruleta-, que havia adquirit tres anys abans al balneari-casino de Wiesbaden; i la torturada relació amorosa que havia tingut amb Polina Suslova, que el maltractava (“ara t’estimo, ara t’odio, ara et necessito, ara t’ignoro”). A una temàtica tan personal s’hi ha d’afegir l’estil narratiu, torrencial i sovint dispers, de Dostoievski, que en novel·les més llargues pot ser una mica esgotador, però que aquí no només es resisteix sinó que es disfruta. Aleksei Ivanovich, el protagonista i alter ego de l’autor, és un personatge solitari i exhibicionista, dèbil i autodestructiu. És intel·ligent, però no sap què fer amb la seva vida. Tant Alexsei com tots els altres russos descrits per Dostoievski formen una colla força patètica, capcalents i dèbils d’esperit. No queden millor els francesos, retratats com a falsos i llefiscosos; ni els alemanys, presentants com uns estirats; i tampoc els polonesos, uns miserables. En canvi l’únic personatge anglès, Astley, és un home impecable. Al final de la novel·la, justament, Astley li pregunta a Aleksei quan es convertirà en un home com cal. Aleksei, conscient de les seves debilitats, fins i tot recreant-se en elles, torna al casino. D’això se’n diu l’ànima russa, i Dostoievski la descriu molt bé, perquè la duia a dins.

Premi Roc Boronat

Aquest vespre, a l’Auditori de l’ONCE a Barcelona, he rebut el X Premi Roc Boronat de narrativa per l’obra L’alliberament i altres contes. No cal dir que estic molt content.