ELS DARRERS APLAUDIMENTS. Sir Arthur Conan Doyle

Sir Arthur Conan Doyle (1959-1930) va escriure cinquanta-sis històries curtes i quatre novel·les (Estudi en escarlata, El gos dels Baskerville, El signe dels quatre i La vall de la por) d’un personatge que arribaria a esgotar-lo però que li donaria fama eterna: Sherlock Holmes. “Els darrers aplaudiments”, publicat el 1917, és el penúltim recull de contes. N’hi ha vuit i són molt bons -com tots els altres- escrits amb una intel·ligència, un sentit de l’humor i un talent narratiu extraordinaris. Conan Doyle mai no va forçar una frase ni una història. És molt recomanable llegir tot Sherlock Holmes, és una lectura immillorable. Potser algú, havent-lo vist sovint en pel·lícules o sèries de televisió, pot pensar que aquests llibres ja no li oferiran res de nou. Greu error. Si a la pantalla tot se centra en Holmes i les grans seves capacitats detectivesques, als llibres creix el protagonisme del doctor Watson, el cronista de les històries. Tot passa per la seva mirada, sempre veiem Holmes a través d’ell, i al final tanta admiració ens desperta l’habilitat deductiva del geni com la profunda humanitat de l’amic fidel. Més enllà dels misteris i de les corredisses en cabriolés pel Londres boirós (que d’altra banda són apassionants), Conan Doyle ens emociona amb la història d’una gran amistat.

L’HOME DE DOVER. Lluís Vilarrasa (2000)

En Joan passa per un mal moment: la seva dona acaba de marxar un any a l’estranger per qüestions de treball i es troba sol, abandonat i sense amics. A més a més, la seva feina a la llibreria penja d’un fil i té por que no li renovaran el contracte. Aclaparat, es refugia en un món imaginari: un bon dia es trova a Dover, a finals del segle XIX, en plena esplendor de l’Imperi britànic, envoltat d’amics, considerat el millor jugador de croquet del món i enamorat de l’encantadora Miss Wells…

 

XIX Premi Just Manuel Casero de narració curta

EL MEU AMIC SEBASTIAN. Lluís Vilarrasa (2004)

L’acció transcorre a Israel, a mitjans dels anys vuitanta, en un kibbutz al nord del país. Hi ha una colla de joves voluntaris estrangers que al matí treballen en feines agràries o en una fàbrica de plaques solars, a la tarda s’ajeuen a la vora de la piscina i al vespre s’emborratxen al bar. Passen les vacances en un país exòtic. Tots menys un: Sebastian. És un austríac de dinou anys -un noi solitari- que vol ser aviador de l’exèrcit d’Israel. Però qui és Sebastian?, què amaga?, què hi ha darrere del seu somni? L’arribada de Marko, un fotògraf alemany, fa sortir a la llum les seves contradiccions: un passat familiar tèrbol, les rancúnies històriques, el tedi vital, tot s’ajunta per atiar la confrontació i trencar la calma estiuenca del kibbutz.

 

III Premi de novel·la curta “Bar Cafè 1929”

ELS FUGITIUS D’ÀTICUS 89. Lluís Vilarrasa (2006)

Àticus 89 és la colònia més llunyana que l’Organització té a l’espai. Fa centenars d’anys que la societat és dirigida per superordinadors i la raça humana té una vida benestant i segura. Però aquesta seguretat té un preu: ha desaparegut la llibertat individual. Uns joves estudiants destinats temporalment al planeta Àticus 89 hauran de prendre una decisió vital quan l’Organització farà fallida i els abandonarà per sempre en els límits de l’Univers conegut.

 

XXV Premi de narrativa infantil i juvenil Guillem Cifre de Colonya 2006

VIATGES PER L’SCRIPTORIUM. Paul Auster

Pel que he pogut veure, aquesta novel·la de Paul Auster ha rebut moltes crítiques negatives. Les opinions més contràries acusen Auster de no tenir idees (des de fa uns deu anys!) i que, per tal de complir amb l’entrega anual d’un nou llibre, es dedica a fer obres menors, de poca volada, sovint de pur joc literari i autoreferencials. Em sembla excessiu. A mi m‘ha agradat força. Ara bé, aquesta falta d’idees potser l’admet el mateix Auster de forma implícita quan anomena Mr.Blank el seu protagonista i alter ego. Aquest Mr.Blank viu reclòs en una habitació assetjat pels fantasmes dels seus agents, a qui ha enviat a missions desagradables. Aquests agents són, esclar, els seus personatges, que sobreviuran a la mort del seu autor. Auster, que ara té 60 anys, es fabrica un alter ego més gran que ell i que pateix totes les misèries de l’edat avançada. Em sembla un detall força rellevant, i que no té res de joc literari. (Curiosament l’editorial no informa de l’edat de l’autor i, a més, la foto que hi posa és antiga, de fa una dècada).

LA VELOCIDAD DE LA LUZ. Javier Cercas

Aquesta novel·la, tan intel·ligent i tan ben escrita com és habitual en Javier Cercas, és poc convincent. S’enllacen dues històries: la d’un jove escriptor que coneix un excombatent de Vietnam, i la d’aquest mateix escriptor, anys més tard, enfrontat a un èxit tan descomunal que està a punt de destruir-lo. En aquesta segona història, Cercas abusa de l’autoreferència i del melodrama. Hi ha un accident de cotxe, doblement mortal i molt oportú, perquè així poden convergir la baixada als inferns de l’excombatent i la de l’escriptor. Excessiu. Pel que fa al personatge de Rodney Falk, l’excombatent de Vietnam, el problema és que estem saturats. Hem vist en tantes pel·lícules sobre Vietnam soldats traumatitzats que la novetat seria presentar-ne un que no hagués comès cap massacre. Algun n’hi deu haver, suposo. Cercas, conscient que el tema és repetitiu, no detalla les atrocitats, però en no fer-ho, no transmet amb força l’horror de la guerra. He llegit aquesta novel·la amb interès, però quan no et creus els personatges (ni Rodney Falk, poc més que un estereotip; ni el narrador, sotmès a girs massa forçats) l’emoció no fa acte de presència i només desitges que el final arribi aviat.

RESURRECCIÓ. Lev Tolstoi

Aquesta és l’última gran novel·la de Tolstoi, escrita ja a finals del segle XIX. Té 546 pàgines, però l’argument és senzill: el príncep Nekhliúdov assisteix a un judici i descobreix que l’acusada, una prostituta anomenada Màslova, és la noia que ell va seduir dotze anys enrere. Màslova, llavors, era una noia innocent de disset anys que vivia amb les ties de Nekhliúdov com a pupil·la-minyona. Es va quedar embarassada, va ser expulsada de la casa i va acabar exercint la prostitució. El sentiment de culpa trasbalsa Nekhliúdov, que inicia un procés de regeneració moral. El príncep gandul, ara es torna actiu: intenta que no condemnin Màslova, s’ofereix per casar-s’hi, l’acompanya a Sibèria quan es confirma la sentència a treballs forçats. Aquesta és una novel·la molt combativa: la mirada indignada de Nekhliúdov és la de Tolstoi, que denuncia la corrupció de la justícia, la insalubritat de les presons o la misèria dels pagesos. Es palpa ja la revolució i Tolstoi mostra una gran simpatia pels presos polítics, pels revolucionaris. Però tenia massa experiència de la vida com per no preveure el que podia passar. Un revolucionari, a la presó, li pregunta a un altre, més dogmàtic: “Diem que combatem el despotisme i no ens servim nosaltres d’un despotisme tan espantós com l’altre?” Lev Tostoi va morir el 1910 i no va poder veure com la seva soferta Rússia encara patiria més amb els horrors que, sota el nom d’Unió Soviètica, va portar el comunisme. 
(Tolstoi llaurant un camp, d’Ylia Efimovich Repin, 1887)