MIL CRETINS. Quim Monzó

Set contes formen la primera part -la millor i més extensa- d’aquest nou llibre de Quim Monzó. Com en el cas de l’últim recull de Sergi Pàmies, el panorama és força depriment. Si el pessimisme -com diuen alguns- és general entre els catalans, segur que molts lectors sintonitzaran amb l’estat d’ànim que desprèn aquest llibre. Els protagonistes d’aquests contes són gent trista amb pares decrèpits, frustrants relacions de parella i amics que es moren de càncer. Són personatges resignats i infeliços. A “Miro per la finestra” la passivitat arriba al màxim: és la història d’un home tan angoixat i covard que és incapaç de moure’s de vora la finestra. Hi ha grans contes en aquest llibre: “Dissabte” (tot i que les darreres set línies em semblen excessives), “L’amor és etern”, “La lloança” i “L’arribada de la primavera”, l’estrella del recull, que conté una reflexió molt interessant: “…quan finalment el pare es mori, ell se sentirà desconcertat. Perquè finalment ho hauran aconseguit, finalment el pare s’haurà mort tal com demanava, però, en aquell instant, el que el fill desitjaria més que cap altra cosa al món seria poder abraçar-lo i dir-li: “Ja està, ja ha passat tot, ja s’ha acabat la vida, exactament com volies”. De fet, l’abraçarà i l’hi dirà, però el pare no podrà compartir aquesta alegria precisament perquè és mort…” (p.119-120). Pel que fa a la segona part, està formada per contes molt curts. El millor de tots ells, “Qualsevol temps passat”, també presenta un panorama desolador. En fi, que la vida és trista i al final toca palmar-la.