L’ODISSEA. Homer

“Ja els altres, tots els que havien fugit d’una mort espadada, / eren a casa per fi, escapats de la guerra i de l’ona, / i ell tot sol, freturós de tornar i de l’esposa, el tenia / una augusta nimfa, Calipso, divina entre dees / dins de coves balmades, glatint perquè fos marit d’ella”. Així comença el Cant I de l’Odissea en la segona traducció que en va fer Carles Riba. És impressionant, monumental, riquíssima de vocabulari i de troballes poètiques (escapats de l’ona!). Llegir-la sencera és com pujar al cim més alt del món. Però, esclar, necessita un esforç. És difícil que els joves d’ara, educats en la cultura de la plastilina (expressió de l’historiador Culla), puguin fer aquest esforç. ¡Quina mandra agafar el diccionari per buscar-hi freturós o glatir! Però hi ha una altra Odissea en català, aquesta en prosa, de Joan Alberich, publicada també per la Magrana fa pocs anys. Lògicament no té tanta alçada poètica, però és magnífica (només se li pot retreure que anomeni Odisseu a Ulisses). Ara bé, tampoc no és tan senzilla, hi continua havent “coves balmades”. Potser, per tant, caldria fer una altra traducció, una versió més moderna, que connecti més amb els joves actuals. Per exemple: “Tots havien arribat a casa menys Ulisses, que estava putejat perquè una tal Calipso, que era una viciosa, l’havia segrestat i el feia servir de joguina sexual”.