A SANG FREDA. Truman Capote

Llegir “A sang freda” és tota una experiència. Es comprèn perquè va significar un abans i un després en la vida de Truman Capote (més avall trobareu el comentari del film “Capote”). Els quatre membres de la família Clutter -el matrimoni format per Herb i Bonnie, i els seus fills Nancy i Kenyon- van ser assassinats el 1959 per dos lladres que només van robar 40 dòlars i una ràdio portàtil. Truman Capote, amb un estil literari molt bo, fa una detallada biografia dels Clutter i dels seus assassins, i narra minut a minut els tràgics fets. No moralitza, no treu conclusions, és d’una “objectivitat gairebé inhumana” (Borges “dixit”). Capote, “aquell homenet de veu aguda que no parava mai de fer preguntes” (així el recorda actualment Bobby Rupp, que el 1959 era el xicot de l’adolescent Nancy Clutter), al llibre és invisible. El títol “A sang freda” potser descriu més bé la manera d’escriure de Capote que no el crim en si. Perquè el crim és una concatenació de fets arbitraris, casuals, i a l’ultim instant, quan Perry Smith dispara quatre vegades, un simple accident psicològic. Així de terrible, tèrbola i incomprensible pot ser la naturalesa humana. Bobby Rupp no ha volgut llegir mai el llibre. Segurament no podria suportar frases com aquesta: “Aquella nit (Nancy Clutter) va treure la roba que pensava usar diumenge al matí per anar a l’església: mitges de niló, sabatilles negres i un vestit de vellut vermell, el més bonic de tots, que ella mateixa havia confeccionat. Amb aquest vestit l’enterrarien”. En una altra novel·la, això seria un eficaç efecte dramàtic; aquí és un cop de puny a l’estómac. El llibre acaba amb l’execució a la forca de Perry Smith i Dick Hickock. Capote no fa cap al·legat ni a favor ni en contra de la pena de mort. Recull opinions i sentiments dels altres, no els seus, perquè vol ser objectiu fins al final. Que el lector pensi el que vulgui. L’última pàgina, però, no la dedica als assassins sinó a les víctimes, fet que ens reconcilia amb Capote. Una amiga de Nancy Clutter visita el cementiri: “Una dona jove i bella. Com Nancy hauria estat”. Resumint: un gran llibre, que trasbalsa com pocs.

 

SI MENGES UNA LLIMONA SENSE FER GANYOTES. Sergi Pàmies

Repassant aquest llibre de Sergi Pàmies, hi he trobat més sentit de l’humor que fa uns mesos. Llavors els contes em van semblar tan depriments que gairebé no hi vaig notar la comicitat ni la ironia. Però hi són, encara que a comptagotes, i s’agraeix (tot i que a “Sang de la nostra sang” la ironia és excessiva). Els vint contes que formen aquest recull són molt curts i molt despullats, potser massa. Pàmies fuig tant dels detalls i de les circumstàncies, aposta tant per l’abstracció, que els seus contes -impecablement escrits, per cert- solen resultar eixuts i freds (excepte els més emotius, com “Escabetx”). Aquí la vida no és un torrent desbocat sinó un rec que agonitza. Els personatges són simples arquetipus (el Pare, el Fill, la Dona, l’Home, el Veí…) que viuen dominats per la por, l’angoixa, el desamor, la frustració, l’apatia, etcètera. La sensació és realment opressiva. Els personatges, incapaços de reaccionar, deambulen com ànimes en pena en un món despietat. És una visió tràgica del món i de la vida. A part dels seus indubtables mèrits literaris, potser és per això que aquest llibre ha estat tan ben rebut per la crítica. El pessimisme té molt prestigi en el món literari. Potser massa.

LA ÚLTIMA NOCHE. James Salter

James Salter, nascut el 1925 a Nova York, no abusa de la impremta (que diria Borges). Només ha publicat nou llibres en cinquanta anys. Aquesta austeritat també es trasllada a l’estil, que és concís i contundent, amb diàlegs molt secs: “Lo único que sé es que me engañas / Yo no te engaño / Papá te va a matar”. Els personatges, en general, han viscut temps millors, i viuen, desesperançats i infeliços, recordant aquell passat impossible de recuperar. Quan intenten tornar a començar, s’adonen que és massa tard o que s’han tornat a equivocar. No és, doncs, un llibre gaire optimista. Hi ha deu contes i no n’hi ha cap que acabi amb final feliç. “Deu relats magistrals”, afirma la contracoberta amb l’exageració habitual. Potser no tant, però quatre o cinc sí que són excel·lents. El millor segurament és l’últim, que per això dóna títol al llibre. És un conte extraordinari, que comença amb una situació molt dramàtica (una malalta terminal està a punt de ser “eutanasiada” pel seu marit) i té un gir tragicòmic al final completament inesperat. Un llibre molt bo, doncs, aquest de James Salter, de qui estaria bé llegir-ne alguna cosa més.