61: KISSES ON THE BOTTOM (2012) Paul McCartney

Admirador incondicional de Cole Porter, Hoagy Carmichael o Fred Astaire, autor d’homenatges al music hall com “Honey Pie”, “Martha My Dear” o “You Gave Me The Answer”, és ben natural que Paul McCartney, en algun moment, dediqués un disc a les cançons de la seva infantesa. Ha arribat ara, a pocs mesos de fer 70 anys. L’edat es nota, volgudament, en la veu, sovint trencada, malencònica, fràgil. És un disc íntim, càlid, per escoltar amb calma a l’hora de la fosca, o al cotxe, lliscant suaument per la carretera. McCartney, amb excel·lent criteri, s’ha refugiat en Diana Krall i la seva formidable banda de jazz. Moltes cançons es poden destacar: “I’m gonna sit right down and wirte myself a letter”, “We Three (My Echo, My Shadow and Me)”, “Always”, la infantil “The Inch Worm” (la cantava Danny Kaye a Hans Christian Andersen) o “Only Our Hearts”, escrita pel mateix McCartney i amb Stevie Wonder a l’harmònica. El cim del disc, però, és “My Valentine”, escrita també per Paul, cançó acabada de néixer i ja immortal.  
   

60: GOOD EVENING NEW YORK CITY (2009) Paul McCartney

Arribem al final d’aquesta llarga sèrie amb el darrer disc en directe de Paul McCartney, Good Evening New York City. Molts països i moltes ciutats ha recorregut l’incansable McCartney els darrers anys, demostrant una vitalitat única i un desig inesgotable de continuar duent la bona nova beatle arreu del món. No és casual que escollís immortalitzar els tres concerts que va fer a Nova York el juliol de 2010, perquè Nova York és la ciutat on van viure i on va ser assassinat John Lennon. Allà on els Beatles van morir és on els fa renéixer McCartney. Trenta concerts ha fet aquest 2010, cinc fa molt poc a Brasil i a Argentina (dos estadis del River Plate va omplir). Són tres hores de concert, tocant les cançons com són, no allargant-les i esllanguint-les (Sting, aprèn-ne!). Una banda potentíssima l’acompanya des de fa gairebé deu anys. Són Rusty Anderson i Brian Ray (guitarres), Paul “Wix” Wickens (teclats) i Abe Laboriel jr. (bateria).  En aquest concert hi ha meravelles recents de Paul (Only Mama Knows, Highway, Dance Tonight…), clàssics dels Wings (Jet, Band on the Run, el pirotècnic Live and Let Die, Let Me Roll It), vibrants homenatges (Here Today per a Lennon, Something per a Harrison) i, per descomptat, l’incomparable catàleg beatle (amb novetats com Helter Skelter, I Saw Standing There, Paperback Writer o un apoteòsic final amb Sgt.Pepper’s / The End). Amb 68 anys, el supervivent continua al peu del canó, oferint la possibilitat única de poder contemplar un beatle dalt d’un escenari. Les emocions que desperta són indescriptibles.

Com m’ha comentat algú, seria força absurd, després de repassar tota la discografia postbeatle, no fer el mateix amb la discografia beatle. Ara necessito un descans, però com va dir MacArthur: tornaré.

Please Please Me (2005)

59: LET IT ROLL (2009) George Harrison

Aquest disc recull, per primera vegada, tota la carrera en solitari de George Harrison, des d’All Things Must Pass (1970) fins a l’àlbum pòstum Brainwashed (2002). Aquests discs, juntament amb Cloud Nine (1987), són els que hi aporten més cançons: cinc, tres i tres respectivament. És un encert la inclusió de la meravellosa Rising Sun, hi trobo a faltar “Someplace Else” del disc de 1987. Hi ha un record per a l’etapa beatle, amb tres temes immortals –Something, Here Comes the Sun i While My Guitar Gently Sleeps– en la versió en directe del cèlebre concert de Bangladesh de 1971. És una pena que no figuri la versió en estudi de la cançó “Bangla Desh”, tan difícil de trobar. No hi podien faltar, i no hi falten, dos èxits com Blow Away (1979), de l’àlbum George Harrison (1979), i All Those Years Ago, a la memòria de John Lennon, del disc Somewhere in England (1981). És una pena que hi hagi quatre discs sense representació: Dark Horse (1974), Extra Texture (1975), Thirty-Three and 1/3 (1976) i Gone Troppo (1982). Cançons com “This Song” o “Beautiful Girl” del disc del 1976 haurien quedat molt bé, però tot és opinable. En canvi, és molt d’agrair la presència de dues rareses, com la meravellosa Cheer Down i I Don’t Want To Do It. Potser el que més lamento és que no hi hagi “Horse to the Water”, una cançó formidable, molt potent, de les últimes que va fer George Harrison, amb la participació del seu fill Dhani i que només es pot trobar en el disc Jools Holland’s Big Band Rhythm & Blues. En qualsevol cas, era necessari un recopilatori de George Harrison, que s’ha fet esperar molt. A d’altres vídues se les pot acusar d’afany recaptatori, a Olivia Harrison no.

Horse to the Water (la gran absent)


58: ELECTRIC ARGUMENTS (2008) Paul McCartney (The Fireman)

The Fireman, pseudònim de Paul McCartney i el productor Youth, ja havia aparegut dues vegades abans, el 1993 i el 1998, amb dos discs de música electrònica, purament instrumental, d’interès molt limitat. Van passar desapercebuts, amb justícia. Però el tercer va ser diferent: hi ha cançons, lletres i la veu inconfusible de McCartney. Va ser rebut amb entusiasme pels aficionats i la crítica. Realment aquest no és un disc de The Fireman, sinó de Paul McCartney (per primera vegada, hi ha el seu nom a la portada), en majúscules, destinat a ocupar un lloc destacat en el catàleg postbeatle. El so és brut, la producció basta, sense polir; i la veu de McCartney, a vegades, sona molt gastada. Som a les antípodes del pulcre i refinat Chaos and Creation in the Backyard (2005), però el resultat és igual de brillant. El geni musical és capaç d’arribar al cim per qualsevol ruta. El disc és molt eclèctic. Comença dur, ledzeppelinesc, amb Nothing Too Much Just Out Of Sight (on passa comptes amb l’ex); continua amb el folk polsós de Two Magpies, recorda U2 amb Sing the Changes, es calma amb Travelling Light, explota amb la sensacional Highway (que encara sona millor en directe), i fins i tot hi ha llloc per a un himne religiós amb Light From Your Lighthouse. Després de la notable Sun Is Shining, arriba l’estrella del disc, Dance ‘Til We’re High, un clàssic instantani, que no em canso d’escoltar. Al tram final del disc, el bomber recupera els seus orígens electrònics i es torna més experimental. Destaca el tema final, Don’t Stop Running, que dura deu minuts. No, no s’atura McCartney. L’any 2009, per exemple, va compondre una gran cançó, I want to (come home), per a un film en què Robert De Niro interpreta un vidu. Esperem que aquesta cançó aparegui en un proper disc i no es perdi pel camí.

Dance ‘til We’re High

Highway (en concert)

I Want to (Come Home) (2009)

57: MEMORY ALMOST FULL (2007) Paul McCartney

Paul McCartney no pot fer dos Chaos and Creation seguits perquè seria anar en contra dels seus orígens: ell, als 18 anys, no era a la Universitat analitzant l’Oda a un rossinyol de John Keats sinó a Hamburg (la Sodoma i Gomorra de l’època) tocant hores i hores, set dies a la setmana, en els pitjors clubs de la ciutat. Porta a dins, doncs, el soroll i la fúria del rock. I ja està bé, perquè així encara fa  cançons tan contundents com Only Mama Knows, que és una brillant metàfora de la viduïtat (“Only mama knows why she laid me down in this God forsaken town”). El pas del temps és el gran tema del disc. 65 anys tenia l’home el 2007, i ja és una edat: “What we are is what we are and what we wear is vintage clothes” (Vintage Clothes). Mira enrera amb enyorança McCartney a You Tell Me, That Was Me (“That was me, in the scout camp, in the school play / Spade and bucket by the sea, that was me) o Ever Present Past (“Searching for the time that has gone so fast / The time tant I thought would last”). Encara més emotiva és The End of the End, on contempla la seva mort. Tots aquestes cançons són magnífiques, però n’hi ha més, com l’alegre Dance Tonight inicial, Feet on the Clouds, l’enigmàtica House of Wax o la sensacional Mr Bellamy, que és tota una declaració d’independència a través de la història d’un gat que no vol baixar d’un arbre (com el baró rampant d’Italo Calvino). Un gran disc, doncs, més brut i rocker que l’anterior, més arriscat i variat. McCartney és conscient de la seva responsabilitat històrica. Morts John i George, ell duu en solitari la torxa beatle (Ringo, evidentment, no pot fer-ho) i, francament, ningú no podia imaginar que, a aquestes altures, la pogués portar amb tanta brillantor.

Ever Present Past

Rànking àlbum: 3 (US) / 5 (UK)

56: ECCE COR MEUM (2006) Paul McCartney

No vaig començar a tenir certa confiança en el McCartney clàssic fins a Working Classical (1999), però la fe, aquella fe autèntica que trasbalsa i renova l’esperit, no m’ha arribat fins a Ecce Cor Meum (“Heus aquí el meu cor”, en llatí). És una obra coral amb quatre moviments i un interludi que McCartney va començar el 1998 per encàrrec d’Anthony Smith, president del Magdalen College, Oxford. La mort de Linda va alentir el profecte i el va marcar, com es pot comprovar en el memorable interludi, amb un punyent solo d’oboè. Explica McCartney al llibre del CD una anècdota. Una nit de molta boira, tornant a Liverpool després d’un concert amb la resta dels Beatles, la furgoneta va sortir de la carretera i va acabar en un sot; algú va dir “i ara què?”, però un altre va dir “something will happen”, i efectivament, al cap d’una estona va passar un camió i tots es van entaforar a la seva cabina. I conclou McCartney: “Això va modelar la meva filosofia: la fe en un esperit benevolent, el qual, espero que es percebi en les paraules i la música d’Ecce Cor Meum”. “In the saddest face / Something is there”, canta la magnífica soprano Kate Royal al segon moviment, anomenat Gratia i que és extraordinari. No em canso de sentir-lo: eleva l’esperit. No és el Messies de Handel, han dit alguns crítics, sempre reticents amb l’intrús. Bernard Holland, del New York Times, es va mostrar fi però dur: “Ecce Cor Meum does best when it approximates simple songfulness whether in a vocal line or an oboe solo. In moments like these Mr. McCartney can’t quite fly free of all the piece’s gravity, but at least his wings are in motion”. McCartney, però, no s’immuta i “amenaça” amb un ballet per a l’any que ve. La rendició no figura en el vocabulari beatle.

Gratia

55: CHAOS AND CREATION IN THE BACKYARD (2005) Paul McCartney

Si Flaming Pie (1997), Run Devil Run (1999) i Driving Rain (2001) van constituir un retorn brillant, els tres discs següents de Paul McCartney han elevat encara més el llistó i segurament constitueixen el cim de la seva carrera en solitari. Aquests tres discs són l’introspectiu Chaos and Creation in the Backyard (2005), l’incisiu Memory Almost Full (2007) i l’experimental Electric Arguments (2008). Chaos and Creation… és un disc tranquil i reflexiu, molt fi, que alterna optimisme i tristesa. Les melodies són inoblidables i els lletres esplèndides. McCartney, amb el temps, cada vegada és més directe i sincer. La cançó més sorprenent és Riding to Vanity Fair, una reflexió amarga sobre l’amistat. “I bit my tongue / I never talked too much / I tried to be so strong”, diu, però ja no es vol mossegar més la llengua i acusa un amic d’haver oblidat el que és l’amistat. De qui parla? De John Lennon, diuen alguns. És possible. Molts esforços va fer McCartney als anys 70 per reprendre l’amistat, molt pocs en va fer Lennon. Seria l’altra cara de “Here Today”, tan sincera l’una com l’altra. Perviu el record dels dies feliços i perviu també la rancúnia cap a l’amic que li va fallar. La vida ha castigat McCartney i es nota, per exemple, a At the Mercy (“Sometimes I’d rather run and hide / Than stay and face the fear inside”) o a Friends To Go, on torna a parlar d’amagar-se (“I’ve been waiting on the other side / For your friends to leave so I don’t have to hide”). McCartney ha dit que va compondre aquesta cançó a la manera de George Harrison. Un bonic homenatge, doncs. És llarg el catàleg de meravelles d’aquest disc: Jenny Wren, English Tea, Too Much Rain (“It’s not right, in one life / Too much rain / It’s too much, for anyone”), A Certain Softness, This Never Happened Before… El productor Nigel Godrich va empènyer McCartney a exprémer tot el seu talent. Un disc fabulós, fet amb tota l’ànima.          

Too Much Rain

Rànking àlbum: 6 (US) / 10 (UK)

54: RINGO RAMA (2003) Ringo Starr

Ringo Starr ha estat molt actiu musicalment aquesta darrera dècada. Després de l’antologia dels Beatles, va publicar el disc Vertical Man (1998), on destacaven temes com What in the… World, amb Paul McCartney, King of Broken Hearts, amb George Harrison, I’m Yours, amb orquestració de George Martin i, fins i tot, una versió de Love Me Do (potser per refer-se d’haver estat exclòs de la gravació original: Martin havia preferit un bateria d’estudi, Andy White). Un any després, Ringo va sorprendre amb un disc nadalenc, I Wanna Be Santa Claus (1999), en què recuperava la cançó de Nadal dels Beatles (Christmas Time Is Here Again). Sovintegen les referències al passat gloriós en els discs de Ringo Starr. N’hi ha moltes, per exemple, a Ringo Rama, disc que gira a l’entorn d’una cançó molt emotiva, Never Without You, dedicada a George Harrison. Diu la lletra, recordant els anys beatles: “Crazy days and reckless nights / Limousines and bright spotlights / We were brothers through it all”. El tema, magnífic, inclou un solo de guitarra d’Eric Clapton. D’aquest disc també es pot destacar  Elizabeth Reigns (Elizabeth reigns / since I was younger / She’s head of the family / Elizabeth reigns over me) i English Garden, cançó que reprèn el “Let’ Em In” de Paul McCartney. Ringo Starr va tornar a la càrrega amb Choose Love (2005) i Liverpool 8 (2008), discs que no tinc perquè arriba un moment a la vida en què penses que ja tens prou discos de Ringo Starr. Però potser compraré l’última entrega del bateria dels Beatles, Y Not (2010), perquè inclou una cançó esplèndida, Walk With You, amb Paul McCartney. Els dos beatles vius entonen amb emoció un bonic cant a l’amistat.     

Never Without You

Liverpool 8 (2008) 

Walk With You (2010)

     

53: BRAINWASHED (2002) George Harrison

A finals d’un tristíssim mes de novembre de 2001, concretament el dia 29, es va produir la mort de George Harrison, als 58 anys. Un any més tard, cert consol va arribar amb la publicació d’aquest disc pòstum. Són dotze cançons, escrites al llarg dels anys noranta. Harrison hi va treballar fins al darrer moment i després van ser completades pel seu fill Dhani i per Jeff Lynne. En algunes d’aquestes cançons, George hi descriu la seva salvació espiritual. Rising Sun és extraordinària. Diu: “On the avenue of sinners I have been employed / Working there ‘til I was near destroyed / I was almost a stadistic inside a doctor’s case / When I heard the messenger from inner space”. I diu la tornada, que és una meravella (t’eleva espiritualment!): “But in the rising sun you can hear your life begin / Universe at play inside your DNA / You’re a billion years old today”. En la mateixa línia, però amb menys inspiració melòdica, hi ha Any Road, Looking For My Life o Pisces Fish (“And I’m a Pisces Fish and the river runs through my soul”). S’han de llegir atentament les lletres d’aquestes cançons, perquè George Harrison hi explica els vaivens espirituals de tota una vida. El segon millor tema, però,  és instrumental: Marwa Blues, sublim per la guitarra slide de Harrison. En tercer lloc, hi col·locaria una gran versió de Between the Devil and the Deep Blue Sea, amb ukelele. També mereixen ser esmentades P2 Vatican Blues i Never Get Over You. En canvi, és fluixa “Brainwashed”, que dóna títol al disc i que, per desgràcia, també inspira la portada. No em convencen les visions conspiratives del món. Un comentari final: ara que he repassat tots els discs de George Harrison, crec que és una llàstima que tot el tram final de la seva carrera estigui dominada per Jeff Lynne, productor eficaç però poc imaginatiu i subtil; a anys llum, per exemple, de George Martin.    

Rising Sun 
    

Marwa Blues

Rànking àlbum: 18 (US) / 29 (UK)

       

52: DRIVING RAIN (2001) Paul McCartney

Si a Flaming Pie (1997) hi havia la calma que precedeix la tempesta i a Run Devil Run (1999) el soroll i la fúria, a Driving Rain hi ha el paisatge posterior a la tragèdia: desolació però també esperança. L’arrancada és  brutal. A Lonely Road, McCartney, més lennonià que mai, exclama amb sinceritat: “I tried to get over you / I tried to find something new / But all I could ever do / Was fill, my time / With thoughts, of you”. El tema, rocker i desesperat, repeteix un clam: “Don’t want to walk that lonely road again”. Arriba després From a Lover To a Friend, cançó lànguida al piano, amb una gran melodia i amb Paul fent un prec a la seva dona morta: “Let me love again”. A la curiosa She’s Given Up Talking explica el cas d’una nena amb mutisme selectiu (no parla a l’escola, només a casa). Arriba després Driving Rain, que és un crit d’alliberament: “Why don’t we drive in the rain / Straight to the eye of the hurricane”. No crec que actualment aquest disc li porti bons records a McCartney, perquè hi ha moltes cançons dedicades a la gold digger Heather Mills, amb qui es casaria el 2002. Però són cançons molt bones: I Do, Tiny Bubble, Your Way, About You i Heather, que és gairebé un instrumental. També destaquen Magic, en què recorda Linda, Rinse The Randrops, un enèrgic tema de 10 minuts que té un punt The Doors, i Freedom, inclosa a última hora. De les setze cançons del disc, només em sobra “Spinning On An Axis”, una de les dues cançons escrites amb el seu seu fill James. Aquest és un gran disc, no pas inferior a Flaming Pie, simplement diferent, menys polit, més rocker i torrencial i, com sempre, molt variat. Hi ha, fins i tot, un tema amb ressons hindús, Riding Into Jaipur, que ja sembla un homenatge a George Harrison.  

Lonely Road

From a Lover to a Friend

Rànking àlbum: 26 (US) / 46 (UK)