Poemes de la Gran Guerra (4)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Aquest és un dels poemes de guerra més coneguts de l’australià Frederick Manning (1882-1935)

GROTESQUE

These are the damned circles Dante trod,
Terrible in hopelessness,
But even skulls have their humour,
An eyeless and sardonic mockery:
And we,
Sitting with streaming eyes in the acrid smoke,
That murks our foul, damp billet,
Chant bitterly, with raucous voices
As a choir of frogs
In hideous irony, our patriotic songs.

 

GROTESC

Aquests són els maleïts cercles que Dante va trepitjar,

Terribles en el seu desesper,

Però fins i tot les calaveres tenen sentit de l’humor,

Una burla cega i sardònica:

I nosaltres,

Asseguts amb ulls plorosos enmig del fum acre,

Que enfosqueix la nostra bruta i humida estança,

recitem amargament, amb veus ronques,

Com un cor de granotes,

Amb espantosa ironia, les nostres cançons patriòtiques.

 

 

Poemes de la Gran Guerra (3)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Wilfred Owen (1893-1918) va morir al front una setmana abans de la fi de la guerra. És un dels grans poetes de la Gran Guerra i Futility –el títol ja ho diu tot- un dels seus millors poemes. Al blog de Nicolau Dols, hi ha dues versions del poema en català: la seva pròpia i la de Marià Manent. Totes dues m’han ajudat per fer la meva.

FUTILITY

Move him into the sun—
Gently its touch awoke him once,
At home, whispering of fields half-sown.
Always it woke him, even in France,
Until this morning and this snow.
If anything might rouse him now
The kind old sun will know.

Think how it wakes the seeds,—
Woke, once, the clays of a cold star.
Are limbs, so dear-achieved, are sides,
Full-nerved—still warm—too hard to stir?
Was it for this the clay grew tall?
—O what made fatuous sunbeams toil
To break earth’s sleep at all?

 

FUTILITAT

Poseu-lo al sol.

Gentilment, abans el seu toc el despertava,

A casa, xiuxiuejant-li de camps mig sembrats.

Sempre el despertava, fins i tot a França,

Fins aquest matí, fins aquesta neu.

Si alguna cosa el pogués fer llevar ara,

El vell i amable sol ho sabria.

 

Penseu com desvetlla les llavors,

Com va despertar, una vegada, el fang d’un estel fred.

¿Són els membres, tan preuats, són els costats,

Plens de nervis, encara tebis, massa difícils de bellugar?

És per això que el fang va créixer tant?

Oh, per què els fatus raigs de sol es van esforçar tant

Per trencar el son de la terra?

 

 

Poemes de la Gran Guerra (2)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Aquest poema de Ford Madox Ford (1873-1939) situa els “herois” morts a l’infern.

THAT EXPLOIT OF YOURS

meet with two soldiers sometimes here in Hell

The one, with a tear on the seat of his red pantaloons

Was stuck by a pitchfork,

Climbing a wall to steal apples.


The second has a seeming silver helmet,

Having died from a fall from his horse on some tram-lines

In Dortmund.


These two

Meeting in the vaulted and vaporous caverns of Hell

Exclaim always in identical tones:

‘I at least have done my duty to Society and the Fatherland!’

It is strange how the cliché` prevails…

For I will bet my hat that you who sent me here to Hell

Are saying the selfsame words at this very moment

Concerning that exploit of yours.

 

Aquella heroïcitat 

A vegades em trobo amb dos soldats aquí a l’Infern:

Al primer, que té estripat el cul dels pantalons vermells,

Li van clavar una forca

Quan escalava una paret per robar pomes.

 

El segon, amb un casc que sembla que plata,

Es va matar caient del cavall als carrils del tramvia

de Dortmund.

 

Aquests dos,

Quan es troben a les cavernes circulars i vaporoses de l’Infern,

Exclamen sempre amb el mateix to:

“Jo, com a mínim, he complert el meu deure amb la Societat i la Pàtria”

És estrany com preval el clixé…

I em jugo el barret que vosaltres, els qui em vau enviar aquí a l’Infern,

Diueu exactament les mateixes paraules en aquest moment

En relació a aquella heroïcitat que tu vas fer.

Poemes de la Gran Guerra (1)

412HbuQztYL._SX258_BO1,204,203,200_

Les terribles experiències que molts soldats van viure durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) –la Gran Guerra- han quedat reflectides en molts poemes. Si a l’inici hi va haver cants a l’èpica i al patriotisme, ben aviat l’esfereïdora realitat de la vida i de la mort a la trinxera es va imposar. Wilfred Owen i Siegfried Sassoon són els dos principals poetes anglesos de la Gran Guerra. Ja hi arribarem, però de moment començo aquesta selecció amb un poema de Richard Adlington (1892-1962).

Trench Idyll

We sat together in the trench,
He on a lump of frozen earth
Blown in the night before,
I on an unexploded shell;
And smoked and talked, like exiles,
Of how pleasant London was,
Its women, restaurants, night clubs, theatres,
How at that very hour
The taxi-cabs were taking folk to dine…
Then we sat silent for a while
As a machine-gun swept the parapet.

He said:
‘I’ve been here on and off two years
And seen only one man killed’.

‘That’s odd.’

‘The bullet hit him in the throat;
He fell in a heap on the fire-step,
And called out “My God! dead!”

‘Good Lord, how terrible!’

‘Well, as to that, the nastiest job I’ve had
Was last year on this very front
Taking the discs at night from men
Who’d hung for six months on the wire
Just over there.
The worst of all was
They fell to pieces at a touch.
Thank God we couldn’t see their faces;
They had gas helmets on…’

I shivered;
‘It’s rather cold here, sir, suppose we move?’

Sèiem junts a la trinxera, / ell en un tros de terra gelat / bombardejat la nit passada, / jo en un obús que no havia explotat; / fumàvem i parlàvem, com exiliats, / de com era d’agradable Londres / amb les dones, els restaurants, els clubs nocturns, els teatres / i com en aquella mateixa hora / els taxis duien la gent a sopar…

Llavors vam seure una estona en silenci / mentre una metralladora escombrava la barricada.

Ell va dir: / “Fa dos anys que entro i surto d’aquí, / I només he vist matar un home.”

“Que estrany!”

“La bala li va entrar pel coll: / va caure a l’esgraó de la trinxera, / i va cridar “Déu meu, em moro!”

“Que horrible!”

“Pel que fa a això, la feina més desgradable que he fet / va ser l’any passat en aquest front mateix  / recuperant, de nit, les plaques dels homes / atrapats durant sis mesos als filats / just allà baix. / El pitjor de tot era que, / només tocar-los, queien a trossos. / Gràcies a Déu que no els podíem veure les cares; / duien les màscares de gas…”

Vaig tremolar; / “Fa fred aquí, senyor, i si ens movem una mica?”

ASHENDEN O L’AGENT BRITÀNIC. W. Somerset Maugham

ashenden-o-el-agente-secretoW. Somerset Maugham (1874-1965), escriptor excepcional, no sol tenir el reconeixement que mereixeria perquè, en una època de celebrats invents literaris (Joyce, Faulkner, Woolf…), ell es va cenyir a la tradició narrativa. Ashenden or the British Agent, publicat el 1928, és un llibre extraordinari que es basa en les pròpies experiències de Somerset Maugham com a agent del Servei d’Intel·ligència Britànic durant la Primera Guerra Mundial. Molts dels casos són autèntics i alguns posen els pèls de punta. No hi ha heroïcitats sinó operacions sòrdides que a vegades acaben en desastre total (el cas del grec innocent), a vegades en èxits tristíssims (el cas del traïdor Granley Caypor), i a vegades en no-res. La novel·la d’espionatge moderna, realista i desencisada, va néixer d’aquesta formidable novel·la.

N’apunto un fragment, que inclou el millor comentari que he llegit sobre el cas Pujol.

 Quan Ashenden li va deixar entreveure que disposava de grans quantitats de diners, Anastasia va comprendre que per mitjà de l’agent anglès podia influir força en els afers públics russos, i això va afalagar la seva vanitat. Era, abans que res, una patriota; però, com molts patriotes, tenia la idea que el seu propi engrandiment era l’engrandiment de la pàtria. (pàg.248-249). 

MANSFIELD PARK. Jane Austen

Mansfield Park, excel·lent com les altres cinc novel·les de Jane Austen, té una Ventafocs com a protagonista. El seu nom és Fanny Price i deu ser l’heroïna més esporuguida i tímida d’Austen. Amb penes i treballs supera tots els obstacles, els externs i els derivats del seu caràcter, i s’acaba casant amb qui volia: el seu cosí Edmund. Actualment, un casament entre cosins de primer grau ens deixa perplexos, però abans era una altra cosa. És un final feliç, com tots els finals de les novel·les de Jane Austen, i prou lògic, perquè Edmund i Fanny, tots dos puritans i reconcentrats, s’avenen molt bé. Queden derrotats els germans Crawford, Mary i Henry, que s’hi volien casar. Però els alegres Crawford, educats en el viciós Londres i amb un almirall de vida dissipada com a tutor, tenen uns principis morals poc ferms i acaben desacreditats. És indiscutible la felicitat final de Fanny, però Edmund, l’home que considerava Mary Crawford l’amor de la seva vida, contempla el casament amb la seva cosina com un acte molt raonable i molt convenient… però la passió era una altra cosa. Des d’aquest punt de vista, el final feliç de Mansfield Park és agredolç.       

COBRA. Frederick Forsyth

Frederick Forsyth, en aquesta nova novel·la, presenta una guerra contra l’imperi de la cocaïna. Els Estats Units i Gran Bretanya uneixen forces i, sota el comandament del veterà espia Paul Devereaux (àlies Cobra), inicien una guerra bruta, sense cap fre legal, contra el principal càrtel colombià (La Hermandad). S’enfonsen els vaixells que transporten la droga, es destrueixen avions en ple vol: tot per tallar el cinquanta per cent del subministrament de cocaïna a Europa i als Estats Units i, provocar, tot seguit, una guerra sanguinària entre les diverses màfies de la droga. El pla de Devereaux triomfa però al final topa amb dos obstacles insalvables: l’opinió pública occidental, tan tova que fins i tot s’esgarrifa que els traficants es matin entre ells; i la covardia dels polítics. La declaració final de Devereaux és prou clara: “Aquest ja no és el país al qual jo vaig jurar lleialtat quan era jove. S’ha convertit en corrupte, venal*, dèbil però arrogant, dedicat als obesos i als estúpids. Ja no és el meu país”. (Pàg. 347) Aquest nou llibre de Frederick Forsyth impressiona, com sempre, per l’allau d’informació que forneix i per la construcció de la trama, un puzzle molt ben resolt. Pel que fa als personatges, Forsyth s’hi dedica poc. És una novel·la de fets i d’idees.   

*venal: capaç de ser adquirit per diners.

Nota: crec que el llibre encara no es troba en català. El fragment l’he traduït jo mateix de la traducció castellana d’Alberto Coscarelli.   

ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence (8)

Els àrabs, que habitualment viuen apilotats, sospiten d’alguna segona intenció davant de qualsevol forma de privacitat. Recordar això, i renunciar a la pau i a la quietud egoistes mentre era amb ells, va ser una de les lliçons menys agradables de la guerra del desert, i també de les més humiliants, perquè forma part de l’orgull anglès recrear-se en la solitud; ens trobem interessants a nosaltres mateixos, quan no hi ha competència a la vista. (pàg. 347)   

ELS SET PILARS DE LA SAVIESA. T.E. Lawrence (7)

És autèntic l’episodi en què Lawrence, camí d’Akaba, gira cua en solitari per anar a buscar un ressagat. Però la gesta, tal com l’explica Lawrence al llibre, no és tan èpica com a la pel·lícula de David Lean.

Vaig mirar amb poc convenciment els meus homes de peu, i em vaig preguntar si podia encomanar la tasca a un d’ells, enviant-lo amb el meu camell a rescatar l’extraviat. Haurien entès aquesta manera d’esquivar el meu deure, perquè jo era un estranger; però aquesta era precisament l’excusa que jo no volia adduir, perquè se suposava que havia anat a ajudar els àrabs en la seva rebel·lió. Ja era complicat, per a un estranger, influir en un moviment nacional popular, i era doblement complicat per a un cristià i un sedentari poder influir en musulmans nòmades. Per tant, jo mateix havia de dur a terme l’impossible, si volia reclamar el dret de pertànyer a ambdues societats. (pàg. 339-340)

Lawrence troba Gasim, el ressagat, i torna amb el grup prou sencer, no pas ben exhaust com al film. Auda no rep pas Lawrence extasiat d’admiració com feia Ali (O.Shariff).

Auda va senyalar la penosa figura (Gasim) i em va recriminar: “Això no val ni el preu d’un camell…” El vaig interrompre dient: “Ni mitja corona, Auda”. I ell, simple com era i satisfet per la meva observació, es va dirigir a Gasim, el va colpejar fort i li va fer repetir, com un lloro, el seu preu. (pàg. 343)