La fi de Tirant lo Blanc

9788415192367Arriba a casa aquest Tirant lo Blanc adaptat, és a dir, “traduït” al català modern. Els estudiants de Batxillerat no tenen nivell per entendre el català antic –què hi farem- i se’ls ha de facilitar les coses. Ho comprenc.

Obro el llibre. El comparo amb el Tirant lo Blanc autèntic que tinc a casa (a cura de Martí de Riquer). Miro per atzar el capítol 162.

Diu el Tirant adaptat: “Perquè el que comença malament, malament acaba”.

Diu el Tirant autèntic: “Car de mal principi no se’n pot seguir bona fi”.

Justa la fusta.

 

 

 

 

Tot començant a llegir Victus

Començo a llegir Victus i no puc negar que em sorprèn. Tenint en compte que el narrador és un enginyer del segle XVIII m’esperava un tipus de frase més llarga i un estil més calmós i formal. Apunto algunes frases pertanyents als dos primers capítols: “Es más propio de un chupapollas como Voltaire”; “Pero, ¿de qué cojones estaba hablando?”; “Hay días en que no sé ni por cuál (agujero) cago”; “O (tomamos decisiones) por la polla”. Ara bé, tot el que es perd en versemblança es guanya en vivacitat i proximitat al lector contemporani. Suposo.

A PEU PEL COMTAT I LA MARINA. Josep M. Espinàs (1998)

De tant en tant és molt agradable fer una excursió a peu amb l’Espinàs. En copio un fragment sobre la llengua al País Valencià. Com se sol dir, una de freda i una de calenta. 

Jo li dic que un poble sense escola i sense cafè ja no és un poble, i la dona –que s’ha assegut a descansar al meu costat, en una butaca que sembla baixada de casa seva- em diu que sí, però que què hi podem fer, que això no té solució, ni a Confrides ni a molts llocs. Que tot s’acabarà perdent. “Miri, els joves que se’n van a treballar a Alacant, quan tornen a aquí a l’estiu parlen castellà.” De cop la veu se li anima: “Però, miri, va venir una practicanta substituta, l’altre dia, parlant un valencià tan bonic…! Jo em vaig quedar una mica parada, i em va dir que era de València, i que si era de València era natural que parlés valencià. La vaig convidar a un cafè”. (pàg.56)

VALENTINA. Carles Soldevila (1933)

Valentina Fontanals té disset anys, quatre menys que Fanny, i no s’ha d’enfrontar a la ruïna econòmica familiar sinó a l’esfondrament del càlid món on vivia. És força pitjor, segons com es miri. Valentina idolatra el seu pare, mort fa dos anys, i observa amb creixent disgust les relacions de la seva mare amb el doctor Baixeras. Sospita, a més, que aquestes relacions ja vénen de lluny, quan el pare era viu. La repugnància que sent Valentina és extrema, però el cop definitiu arriba quan la mare, Clotilde, li diu que, en realitat, ella és filla del doctor Baixeras. Carles Soldevila, gran escriptor, descriu magistralment aquest moment:    


Valentina no surt del seu estat d’inexpressió i d’immobilitat. No veu res del que la volta. Sent la veu de la seva mare, però no entén les seves paraules. Totes les seves forces són absorbides per la contemplació de la pel·lícula interior que es descabdella amb més netedat i més claror que les altres vegades. L’home que havia cregut el seu pare i que estima més filialment que mai, és al seu costat, en l’estudi de la planta baixa, en una hora meravellosament tranquil·la. Parla en aquell to mig tendre, mig irònic que emprava sovint per dirigir-se a ella. Barreja observacions casolanes amb reflexions fines i plenes d’intenció. Ella l’escolta amb aquella devoció –que ara remarca, però que aleshores era una actitud que no havia definit, ni qualificat, puix que era l’expressió més espontània de la seva naturalesa. Ell li diu: ‘Tina’. Ella li diu: ‘papà’…  I tot és simple, clar, com el raig de sol que entra per la finestra.

(Pàg. 59)                                                  

 

FANNY. Carles Soldevila (1929)

Només set anys després de la publicació del cèlebre Ulisses de James Joyce (1922), Carles Soldevila (1992-1967) va incorporar el monòleg interior a la literatura catalana, però no a la manera caòtica del genial i il·legible irlandès sinó més civilitzadament, amb ordre i puntuació. La supressió dels signes de puntuació són “trucs barats”, afirma encertadament Soldevila al pròleg. Fanny explica la història de Fanny Comes, una noia barcelonina de casa bona que, obligada per la ruïna familiar, es dedica a ballar en una revista del Paral·lel. Com que té bones cames i es mou amb gràcia, la noia prospera i es fa dir Fanny Ward. Aviat té un enamorat, Jordi, que la vol rescatar de la mala vida. Però Fanny no ho veu clar: “Déu me’n guard! Com si no sabés què són aquests drames de família… el pare colèric, la mare desolada, els germans recelosos… Mai! Tot plegat agafaria un aire tan desesperadament ‘Dama de les Camèlies’… Només de pensar-ho m’esgarrifo.” (Pàg. 75). Soldevila, civilitzat, esquiva el melodrama sòrdid, que seria el recorregut habitual. Aquí no hi ha degradació moral sinó superació de l’adversitat i enfortiment personal. És cert que, a la segona part, quan en Jordi l’abandona, la Fanny juga amb la idea del suïcidi, però sabem perfectament que no farà cap bestiesa. La Fanny és una noia forta, moderna, que al final se’n va al llit amb en Jordi i, tot i així, afirma que no s’hi casarà: “D’ençà que va morir el papà, he anat saltant d’una a una totes les barreres… Hop!… hop!… hop!… No puc recular! No vull reprendre els prejudicis que, si us plau per força, he hagut d’escampar pel camí. Sospito que en caure a terra, s’han macat, s’han fet malbé, com la fruita…” (Pàg. 184) Fanny és la primera novel·la d’una interessant trilogia de Soldevila amb noies de protagonistes que completen Eva (1931) i Valentina (1933). 

Finalment, un fragment on Fanny parla del seu pare: “Però és mort i m’adorava. Adoració ben inútil, ja ho sé. ‘Valia més que t’hagués adorat menys i que t’hagués deixat un avenir més decorós…’ Tens raó, mamà. Tanmateix, fa el seu efecte aquesta sensació de tendresa que irradia el seu record.”

ARIADNA AL LABERINT GROTESC. Salvador Espriu

Llegir Espriu de tant en tant és molt aconsellable, llegir-lo sovint ja no ho és tant, i convertir-lo en el teu escriptor de capçalera -de lectura diària- pot ser letal, perquè l’home tenia una visió molt negra i pessimista de la vida, i aquestes coses s’encomanen. Al conte “Nervis”, Salom, l’alter ego d’Espriu, arriba nerviós a casa després de veure M de Fritz Lang i proposa a la seva dona de fer un viatge per reposar. Però ella de seguida parla de Hawai, de Venècia i dels deu vestits que s’haurà de fer. I Salom ja no té esma per dir res més: “Però estàs nerviós o malalt de debò? No m’alarmis! –va dir a Salom, a la fatiga immensa de Salom, la dona, el seu únic amor, la dona de la seva vida. I en la particular cel·la insignificant dintre el presidi universal a la deriva, Salom era un reu desalenat, sense alleujament de pena ni esperances d’indult, un convicte més entre alguns d’altres, alguns milers de milions, sota la jurisdicció de les trivials estupideses dels afectes, de la moda i de la mort”. Brillant i demolidor. Tenia voluntat incendiària el jove Espriu i, a part de desolació filosòfica, reparteix sarcasme i humor negre a tort i a dret. El primer conte, el genial “Tereseta-que-baixava-les-escales”, retrata una vida trista i dissortada farcida de ridícules vanitats; al final, hi ha mort i la caixa: “Vejam si l’esberlaran daltabaix de les escales”. És grotesca la vida de cadascú i també la vida col·lectiva, com deixa clar a contes com “El meu amic Salom”, “Teoria de Crisant” (burla directe a Carles Riba, segons sembla) o “El país moribund”. Tres contes més voldria esmentar: el divertit “Psyché”, en què Espriu resol amb contundència el tema de la immortalitat de l’ànima; l’autobiogràfic “La tertúlia”, en què apareix Tianet, l’alter ego infantil d’Espriu; i l’extraordinari “Tòpic”, on Espriu deixa anar un punyent lirisme –la lírica és només per a la infantesa- amb una frase inoblidable: “Però recordes com corríem amarats de sol, xops de suor, encalçant-nos pels rials, a través dels canyars, cap a la platja?”        

EL REM DE TRENTA-QUATRE. Joaquim Ruyra

Es rem de trenta-quatre s’hauria de dir realment, perquè els personatges d’aquesta esplèndida novel·la de Joaquim Ruyra (1858-1939), tots ells mariners de Blanes, salen que és que una meravella. Quan la Marianna Saura, la filla del patró, vol pintar l’Avi Mauva, ell diu: “No et cregus que se m’estufu sa vanitat, pubilla: conec es meu cuiro. Me vols agafar per sa part de riure, per a entreteniment de badocs; però tira pes cap que vulgus, que estic senyat contra espants. Fes es teu gust” (pàg. 50; per cert, anotem també aquests subjuntius amb “u” i no “i”). El català de Joaquim Ruyra és tan viu, ric i autèntic que s’assaboreix cada frase. Escriptor excepcional, descriu amb gran bellesa pictòrica i fabulós repetori d’imatges el viatge de la Santa Rita, barca de cabotatge -és a dir, que navega sense perdre la costa de vista- que fa el trajecte de Roses a Alacant. En copio només un fragment: “En un moment vàrem assolir la punta de Tossa. Un bram espantós i creixent omplia l’aire a manera que ens hi acostàvem. Lo que vaig veure no sé com explicar-ho. M’hauré de valer de lo petit per donar idea de lo gran. Tu posa-hi les dimensions. Tal com l’oli roent, al tirar-hi certes viandes sucoses, se foragita de la paella amb baladrera remor, així el mar fugia del seu llit, i es llançava, bramulant, a les penyes” (Pàg. 66). Narra la història Marianna, una noia que s’entesta a fer un viatge per mar tot i l’oposició del seu pare. És molt bonica la relació entre el pare i la filla, per l’oposició de caràcters i per l’amor que es tenen. Les emocions fortes arriben a la segona part, quan esclata una terrible tempesta. No em vull oblidar dels mariners de la Santa Rita: l’avi Mauva, en Vadô Set-trossos, en Pau Ternal, el jovenet Cadernera i, al capdavant de tots, l’heroic patró. Ruyra no abusa de la psicologia i pinta amb quatre pinzellades acolorides cada personatge. Els sentim vius i propers. És impossible oblidar la història que explica l’avi Mauva (pàgs. 21-22), sobre un dia que va tornar a casa després d’un viatge. No diré res sobre el final de la novel·la, cal llegir-lo. Després de la desolació espriuenca (he rellegit fa poc Ariadna al laberint grotesc), llegir Ruyra és tornar a la vida.  

LAIA. Salvador Espriu

A Laia no importa tant la substància dramàtica com l’estil narratiu o l’exhibició lèxica. La protagonista de la novel·la té una vida dura i sòrdida, però el lector se’n despreocupa aviat perquè Espriu no s’esforça gens a fer versemblant la seva història. De fet, sembla que no sàpiga què fer amb ella, i per això l’abandona durant tota la part central de l’obra. El jove Espriu -dinou anys tenia quan la va escriure- intenta fer una novel·la rural modernista, amb personatges primaris abocats a un destí tràgic, però més aviat li surt una paròdia del gènere. Potser ja era la seva intenció inicial. Els personatges, que tenen un grau d’humanitat inferior al de l’escriptor, són -ja ho sabem- putxinel·lis o ninots. No és estrany que Espriu no escrivís mai més cap novel·la. Un novel·lista ha de tenir un interès autèntic per la gent, no contemplar-los com a criatures grotesques (per dir-ho amb un adjectiu ben espriuenc). De seguida que pot, doncs, Espriu abandona el drama de passions incontrolables i s’instal·la en el seu peculiar costumisme, amb capítols tan brillants com “Setmana Santa” o “La ‘Fragata’”. En aquest darrer capítol i en algun més, apareix la protagonista del memorable conte “Tereseta-que-baixava-les-escales”, i és potser el personatge que té més vida de la novel·la. Espriu va revisar l’obra al llarg dels anys, i es nota en l’estil, que passa de l’exhibicionisme juvenil a l’aplom de la maduresa. El capítol “El va tocar Chopin”, un dels millors, és pur Llorenç Villalonga.           

BON DIA, PARE. Ramon Folch i Camarasa

En aquest llibre, escrit l’any 1968, Ramon Folch i Camarasa (1926) recorda el seu pare, el cèlebre escriptor Josep Maria Folch i Torres (1880-1950). Ressegueix, any per any, la infantesa del pare, la joventut, els seus inicis com a escriptor, els anys de glòria i també, inevitablement, la davallada. Folch i Camarasa anota els ingressos del seu pare, especificant cada concepte (Patufet, teatre infantil, novel·les…) i el cost de la casa comprada a Plegamans. A l’època, la maledicència va córrer, de manera molt injusta, i el fill vol aclarir les coses. Defensa també l’autor la qualitat literària de Folch i Torres, menystinguda per autors més exquisits (i, no cal dir-ho, menys exitosos). És molt trista la part final, anys de misèria i de moltes desgràcies familiars. És especialment corprenedora la mort de Jordi Folch i Camarasa, a la guerra. Posa els pèls de punta llegir les cartes que el noi, de disset anys, enviava a casa. Qui vulgui saber coses de Josep Folch i Torres, aquest és un llibre indispensable. És la història d’un gran home, i també la història d’un país.

Eren les darreries del gener de 1939.
Començava un nou ordre.
Tothom corria a canviar pels nous bitllets de banc els “legítims”, la numeració dels quals havia circulat de sota mà. A casa no en teníem ni un. I dels altres, ben pocs.
El 6 de febrer, un interrogant en el Llibre Blau: “No sé res d’En Patufet. Podrà sortir?”
En Patufet volia dir moltes coses, i no només el pa de cada dia. Volia dir el país, volia dir, per a l’escriptor de 59 anys, els seus amics lectors, el seu món.
(Pàg. 214)

TESTA DE VELL EN BRONZE. Ramon Folch i Camarasa

August Bonafont i Garriga és un vidu pansit i derrotat que viu reclòs al seu pis de la Barcelona de 1947. Una minyona li fa el menjar, els fills el visiten i l’empenyen a escriure la seva biografia (Bonafont era un home important els anys de la Repúblic), però ell només vol tornar a ser feliç. Recorda el seu primer amor, Elisenda Barella, i es proposa retrobar-la. Imagina una nova vida amb ella, fa projectes, revifa, gosa tornar a sortir sol al carrer. El lector espera ansiós el retrobament de Bonafont amb la seva antiga promesa, però aquest moment no arriba mai. Un to kafkià recorre la novel·la. Com K., l’agrimensor d’El castell, el senyor Bonafont topa amb un món incomprensible i hostil, i no aconsegueix saber res d’Elisenda Barella, ni tan sols si és viva o morta. Cau en la teranyina de la “protecció” dels seus fills i de la pròpia covardia. Una novel·la admirable, tan sòlida retratant el món interior del protagonista com reflectint, en segon terme, el trist món de la postguerra.

A ell mateix, de vegades li semblava que havia estat com una febrada, d’aquelles que provoquen un estrany benestar, molt semblant a la felicitat.
Però potser havia estat massa fort, massa dur per a ell.
No, no ho hauria volgut confessar de cap manera, però el cert era que fins i tot se n’havia sentit com descansat, d’haver de renunciar, de poder tornar a no ser res, a no ser ningú.
De poder tornar a viure tancat dins la seva imatge d’home cèlebre. La seva estàtua de bronze.
(pàg.233)