El nedador. John Cheever

081204_rosa2_4_sydney_swimmer[1]No m’agraden gaire els relats de John Cheever (1912-1982), escriptor agre i turmentat, però “El nedador”, el seu conte més famós, és extraordinari. El seu protagonista, Neddy Merrill, es proposa tornar a casa nedant a totes les piscines de la urbanització on viu. A l’inici sembla un home feliç i vigorós, amb ganes de gaudir d’un meravellós dia d’estiu. A poc a poc, però, descobrim que viu en un miratge: és un home arruïnat, sense feina, sense dona ni amics. És el somni americà trencat en mil bocins. Neddy Merrill topa amb la realitat i s’adona pas a pas del seu catastròfic present: “¿Li fallava la memòria o l’havia disciplinada tant en la repressió dels fets desagradables que havia deteriorat el seu sentit de la veritat?” Aquell perfecte dia d’estiu es transforma en un dia fred i plujós de tardor. El nedador, quan arriba a casa, se la troba buida i abandonada.

“¿Was his memory failing or had he so disciplined it in the repression of unpleasant facts that he had damaged his sense of the truth?” 

Foto: Burt Lancaster a The Swimmer (1968).

SOMNIS D’HIVERN / WINTER DREAMS. F. Scott Fitzgerald

La col·lecció Paral·lels, d’Agde Llibres, és una de les millors iniciatives recents del món editorial català. Grans noms de la literatura hi desfilen, en versió original i en català. En aquest volum hi ha dos magnífics contes de Francis Scott Fitzgerald: el melancònic Somnis d’hivern (Winter Dreams) i el divertit Bernice es talla els cabells (Bernice Bobs Her Hair). N’apunto un fragment del primer:


Els portals eren tancats, el sol s’havia apagat i no hi havia més bellesa que la bellesa grisa de l’acer que sempre perdura. Fins i tot el dolor que ell hauria pogut suportar havia quedat enrere, en el país de la il·lusió, de la joventut, de la plenitud de la vida, oon havien florit els seus somnis d’hivern.

The gates were closed, the sun was gone down, and there was no beauty but the gray beauty of steel that withstands all time.
 

Traducció: María Causadias

 

MATAR UN ROSSINYOL. Harper Lee (1)

Tenim la sort de disposar en català d’una gran traducció de Matar un rossinyol, la magistral novel·la de Harper Lee. Val la pena aprofitar-ho. Recordem que som al sud d’Alabama, als anys trenta, i que la narradora és una nena, Scout, amb un germà més gran, Jem, i un pare vidu, l’advocat Atticus Finch. Hi ha un cas en marxa -un negre ha estat acusat de violació-, però durant la primera part de la novel·la (150 pàgines) a penes si se’n parla. Hi ha moltes altres coses.   L’endemà al matí, quan em vaig despertar i vaig mirar per la finestra, em vaig pensar que em moriria de l’esglai que vaig tenir. Vaig posar-me a cridar de tal manera que l’Atticus va venir del bany a mig afaitar.
–És la fi del món, Atticus! ¿Què podem fer?
Vaig arrossegar-lo fins a la finestra i vaig assenyalar a fora.
–No, no és la fi del món –em va dir-. Està nevant.
En Jem va demanar a l’Atticus si agafaria. En Jem tampoc havia vist mai la neu, però sabia què era. L’Atticus va dir que de neu en sabia tant com en Jem.  
(Pàg.88)


Traducció: Xavier Pàmies.

 

LES NEUS DEL KILIMANJARO. Ernest Hemingway

En aquest famós conte, Harry, amb una cama gangrenada, viu les seves darreres hores de vida prop del Kilimanjaro. Recorda diversos moments de la seva vida i lamenta no haver-los convertit en literatura. El contacte amb els rics el va anul·lar com a escriptor:

“Però, en el fons, et deies que escriuries sobre aquella gent; sobre els molt rics; que en realitat tu no eres un d’ells, sinó un espia en el seu món; que en sortiries i el descriuries, i que, per una vegada, aquell món seria descrit per un que sabia el que escrivia. Tanmateix, això ell mai no ho faria, perquè cada dia que passava sense escriure, gaudint de comoditats, essent com
aquells que més menyspreava, s’esmussava la seva habilitat i s’ablania la seva voluntat de treballar, de tal manera que, finalment, no treballava gens. La gent que coneixia ara se sentien més confortables quan no treballava. L’Àfrica era el lloc on més feliç havia estat en la bona època de la seva vida; per això havia tornat aquí, per tal de començar de cap i de nou. Havien fet aquell safari amb el mínim de comoditats. No passaven penalitats; però no hi havia cap luxe, i ell havia pensar que així podria tornar a posar-se en forma. Que d’alguna manera aconseguiria eliminar el greix de la seva ànima talment com els toreros se n’anaven a la muntanya per exercitar-se i entrenar-se per tal de cremar el del cos” (Pàg, 63).

Després de somiar que vola cap al Kilimanjaro, Harry mor. El 1952, Gregory Peck va ser Harry en una gran pel·lícula dirigida per Henry King. En parlaré aviat.

Ernest Hemingway. Els primers quaranta-nou contes. Edicions 62.

Traducció: Jordi Arbonès.  

DESDEJUNI A CAN TIFFANY. Truman Capote

“Vaig assenyalar-li una fruitera plena de pomes, i, alhora, li vaig preguntar com i per què havia fugit de casa tan joveneta. Em mirà sense cap expressió a la cara i es gratà el nas, com si li piqués, un gest repetit sovint, que més tard vaig arribar a identificar com un símptoma que hom passava de la ratlla. Com moltes persones aficionades a fer confidències espontànies, qualsevol pregunta directa, concreta, la posava en guàrdia.” (pàg. 84)

Traducció: Ramon Folch i Camarasa.  

LA CRIDA SALVATGE. Jack London

A casa hem començat les lectures estiuenques amb Jack London (1876-1916) i no podíem haver escollit millor. The Call of the Wild és un autèntic clàssic que emociona des de la primera a l’última pàgina. El lector, ja tingui 10 anys o més de 40, vibra amb l’odissea de Buck, el gos que vivia com un rei a la propietat del jutge Miller i que, per coses de l’atzar, acaba arrossegant trineus a les terres àrtiques. London, escriptor aventurer per excel·lència, parla de coses que coneixia de primera mà i es nota.

“Al primer pas sobre la freda superfície Buck va observar que s’enfonsava en alguna cosa blanca i tova que semblava fang. Va saltar enrere amb un bufec. Del cel queia més quantitat de l’estranya cosa blanca. S’espolsà, però continuava caient-li’n més. Ho va olorar encuriosit i ho va tastar amb la llengua: semblava com el foc i un moment després es fonia en la boca. Açò li va cridar poderosament l’atenció. Ho va tornar a intentar i el resultat va ser el mateix. Alguns mirons rigueren i Buck es va sentir avergonyit sense saber per què. Per primera vegada havia vist la neu. (Pàg. 40)

Edicions Bromera (1990).
Traducció: Joan E. Pellicer i I.Fernàndez Bas.

 

REFLEXOS EN UN ULL DAURAT. Carson McCullers

En una base militar conviuen els Penderton i els Langdon, dos matrimonis en peu de guerra. Carson McCullers descriu amb precisió aquests quatre personatges. Diu del capità Penderton: “A desgrat d’aquest coneixement de moltes i diverses coses, el capità mai no va tenir al llarg de la seva vida una idea al cap. Car la formació d’una idea implica la fusió de dos o més coneixements. I el capità no tenia coratge per fer-ho”. (Pàg. 17) El capità, homosexual reprimit, “sentia una trista propensió a enamorar-se dels amants de la seva dona” (pàg. 17). Passem a la senyora Penderton: “A la base, Leonora Penderton gaudia d’una bona reputació com a amfitriona, esportista excel·lent i fins i tot de gran dama. Malgrat tot, hi havia alguna cosa en ella que desconcertava els seus amics i coneguts. Sentien que en la seva personalitat hi havia un element que no podien copsar. La veritat del problema consistia en el fet que era una mica beneita”. (Pàg. 22) Els Langdon no milloren el paisatge humà. Aquesta és Alison Langdon: “Estava molt malalta i se li notava. La seva malaltia no era solament física, ja que els seus ossos havien estat torturats pel dolor i l’ansietat. Per això ara es trobava a la vora de la bogeria.” (Pàg. 24) El seu marit, el superficial major Morris Langdon, és l’amant de la Leonora Penderton i, pel que fa a Alison,  “va intentar i va reeixir a considerar  la seva infelicitat com a quelcom mòrbid i femení, totalment fora del seu control”. (Pàg. 39). Per arrodonir el quadre hi ha Ellgee Williams, un soldat obtús, primitiu, cast i solitari, que, un vespre, contempla nua la senyora Penderton i, lentament, alguna cosa es remou en el seu interior granític. Bé, com és natural, cap d’aquests cinc personatges no desperta la menor simpatia en el lector. La companyia, per tant, no és agradable. Però la novel·la és bona, i la trama d’adulteri i homosexualitat esclata en un crim convincent. Carson McCullers (1917-1967), escriptora precoç, la va publicar el 1941, amb només 24 anys. Potser aquesta és la raó per la qual presenta uns adults tan deplorables. És una perspectiva adolescent.

Foto: Carson McCullers.

Traducció: Vicenç Llorca

PIONEROS. Willa Cather

Els pioners del títol són colons suecs que s’han instal·lat a les terres altes de Nebraska. La vida és dura i la terra ingrata: alguns perseveren, d’altres abandonen. Molts fracassen perquè tenien altres oficis a Suècia -treballaven a les drassanes, per exemple- i no saben fer de pagès. Alexandra Bergson, a qui el seu pare, al llit de mort, dóna les regnes de la família, persevera, s’endeuta comprant les terres dels que abandonen, i triomfa. Arriben els diners, però no l’amor. Carl, el seu veí, fuig a la ciutat per poder-se guanyar la vida. No el pot retenir Alexandra. “Per quedar-me hauria de ser un gran home o un pocavergonya, i jo no sóc ni una cosa ni l’altre. Només sóc un home qualsevol”, diu ell. Passen els anys. No explicaré pas el final, que inclou una tragèdia i un retorn. Aquesta és una bona novel·la de Willa Cather, molt recomanable, però no arriba al nivell d’Una dama extraviada. Els personatges no són tan interessants. Alexandra Bergson, tot i ser una pionera admirable (o poster per això mateix), no és una creació del nivell de la senyora Forrester. (Títol original de la novel·la: O Pioneers!)       

UNA DAMA EXTRAVIADA. Willa Cather

En aquesta magnífica novel·la de l’escriptora Willa Cather (1873-1947), l’Oest declina, com declina el capità Forrester, pioner i home d’honor. Per culpa d’una caiguda de cavall i de dos atacs de feridura, ell, que tant havia cavalcat per les planures de l’Oest i que tantes milles de ferrocarril havia estès, s’ha de quedar a casa i ja només pot fer créixer les flors del seu jardí. El poble on viu, Sweet Water, situat entre Denver i Omaha, també ha viscut temps millors: ara el tren passa de llarg i els grans prohoms ja no s’hi aturen. La jove senyora Forrester és lleial al seu marit, però enyora la vida social, els balls i les converses de saló, on el seu encant extraordinari fascinava tothom. A Sweet Water no li falten admiradors: “Cuando la señora Forrester lo miraba a uno, no cabía sino rendirse a su hechizo. Era algo instantáneo, que traspasava las corazas más endurecidas. El granjero sueco tenía ya una sonrisa de oreja a oreja; también él había capitulado. Ningún encuentro con la señora Forrester, por ligero que fuera, podía ser negativo. Un simple gesto de reconocimiento por su parte, una simple mirada, establecía un vínculo personal. Había algo en ella que se apoderaba de uno como una descarga; uno cobraba una aguda conciencia de ella, de su fragilidad y distinción, de su boca, que tanto podía decir sin palabras, de sus ojos vivaces, risueños, confidenciales, casi siempre un poco burlones” (pàg. 50). Niel Herbert, un noi del poble, és un incondicional de la senyora Forrester. Tan idealitzada la té que, quan, inevitablement, és testimoni de les seves misèries, el món se li ensorra. Per sort, no passa de l’amor a l’odi, simplement es fa gran i aprèn que la naturalesa humana és com és. Aquesta novel·la combina molt bé la descripció d’un món que es transforma –adéu als pioners i als seus valors- amb el retrat d’un personatge inoblidable que es troba, justament, en terra de ningú. Aquesta novel·la es va publicar el 1923, dos anys abans que El gran Gatsby. Francis Scott Fitzgerald s’hi va inspirar –les dues novel·les tracten de fascinacions i de somnis que s’evaporen- i fins i tot va témer que Cather el denunciés per plagi. La mateixa escriptora li va dir que no hi veia cap motiu. (Títol original de la novel·la: A Lost Lady)      

THE SHORT HAPPY LIFE OF FRANCIS MACOMBER. Ernest Hemingway

Un home és un home si es planta davant d’un lleó i no li tremolen les cames. En canvi, si fuig corrents com un conill, és que es tracta d’un home poc viril. Aquest és el problema de Francis Macomber, el protagonista d’aquest famós relat de Hemingway. Margot, la dona de Macomber, quan el veu tan covard, el menysprea i, més i tot, l’abandona a mitja nit per visitar la tenda de Robert Wilson, el caçador professional que els acompanya de safari per l’Africa. Wilson té una tenda espaiosa: està acostumat a rebre visites nocturnes de femelles extasiades per la seva masculinitat. El caçador compleix al llit però no vibra especialment, és com si fos part de la feina; als safaris les dones fan nosa. L’endemà al matí, Macomber es lleva amb ganes d’anar a caçar búfals per refer-se del fracàs amb el lleó. Odia la seva dona i odia Wilson: sap perfectament el que ha passat entre ells. Amb els búfals les coses li van millor; supera la por i se sent més bé del que s’ha sentit mai. És absolutament feliç. Wilson i ell comencen a entrar en comunió espiritual. Això molesta Margot, que se sent apartada, i diu: “You’re both talking rot. Just because you’ve chased some helpless animals in a motor car you talk like heroes”. El ressentiment i l’odi que Margot sent l’empenyen de seguida a un acte criminal. Aprofitant una ocasió favorable, dispara contra un bufal i “accidentalment” mata el seu marit. “Why didn’t you poison him? That’s what they do in England”, li diu amargament el caçador. Aquest és un gran conte, tot un clàssic d’Ernest Hemingway, amb tot el seu món i les seves particulars idees. Va ser traslladat al cinema el 1947, amb Gregory Peck (Wilson), Joan Bennett (Margot) i Robert Preston (Macomber). Crec que era una bona pel·lícula.  

Foto: Hemingway a l’Àfrica