PARES I FILLS (Crítica de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia)

Ha aparegut, al Butlletí electrònic de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (maig-juny 2009), una crítica de Pares i fills signada per AMJ.  

Lluís Vilarrasa (Vic, 1964) el 2006 va publicar una novel·la juvenil de ciència-ficció, Els fugitius d’Àticus 89, que narrava l’experiència d’uns joves estudiants que havien anat a la colònia més llunyana que tenia l’Organització, on els humans vivien la mar de bé en un planeta regit per superordinadors. Però inevitablement l’Organització feia fallida i els estudiants, abandonats, havien de fugir cap a un altre planeta. Amb aquella novel·la Vilarrasa va guanyar el XXV premi Guillem Cifre de Colonya. Ara, amb un llibre de relats, ha guanyat el Roc Boronat 2008.

Si Els fugitius d’Àticus 89 era, i ara és esmentada a la solapa, una “novel·la juvenil de ciència-ficció”, al recull Pares i fills, com diu la contracoberta, hi ha “relats que freguen l’espai oniríc i de ciència-ficció”. Efectivament, dels set relats, tres no dubtaríem a incloure’ls en qualsevol antologia del gènere. Són “L’alliberament”, amb un ambient que pot fer pensar en algun dels paisatges inquietants dels germans Strugatski, dins un àmbit irreal que també ens remet als malsons de Kafka i, també, a alguna al·lucinació de Rousseau “le Douanier”; “Una hora a casa”, amb una empresa que per un import considerable et permet usar la seva màquina del temps per a viure una hora en el passat, i “Desco”, dins la línia de la ciència-ficció sociològica de Bradbury, amb un noi que llegeix, acorralat dins una societat futurista que ho considera una anormalitat.

En resum, tres bons relats (ep, que ningú no negligeixi els altres quatre, del gènere realista, sobretot el colpidor “Catherine Tassin”) de la línia més clàssica de la ciència-ficció de tots els temps.

PARES I FILLS (Crítica de Pere Calonge a Ex-Libris)

Ha aparegut avui mateix una crítica de Pares i fills al web Ex-Libris de Pere Calonge. 
 

L’abisme generacional 

Literatura per a tots els públics, en el millor dels sentits de l’expressió: un recull de contes cuinats amb ingredients coneguts, però ben dosificats i elaborats amb ofici, en què destaquen –com a valors positius– la senzillesa i la falta de presumpció. Pares i fills, doncs, no inventa res de nou –ni tampoc en té cap pretensió, ens sembla– però ofereix un recomanable conjunt de narracions en què forma i contingut interessen al lector, i a molts lectors possibles, per mitjà de diferents nivells de lectura.

Uns contes que parlen de les pors que coarten la felicitat de l’home contemporani, d’una època de desconcert moral marcada pels nous hàbits de consum, de la desintegració de les formes tradicionals de relació; de pares preocupats i desorientats per l’educació dels fills, de fills que fan xantatge als pares. Amb una mirada de vegades irònica i altres vegades àcida, que oscil·la entre la compassió i la crueltat, a unes relacions en crisi. I és el tractament d’aquesta atmosfera de crisi, la major part de les vegades més intuïda que no explícita, un dels punts forts del recull. En aquest sentit, la introducció d’algun element fantàstic –que n’hi ha– és en realitat subsidiària: es diria que no té cap altra funció que la de dibuixar amb unes mínimes línies un futur proper i recognoscible de crisi moral i d’incertesa.

Com a referències més visibles, les narracions de Vilarrasa combinen la quotidianitat sovint absurda de Monzó amb la veritat oculta de Calders; juguen a eliminar les fronteres entre les diferents dimensions de la realitat a la manera de Cortázar (el final del primer conte n’és un bon exemple) però sense deixar mai de mostrar uns personatges que s’assemblen paorosament a qualsevol de nosaltres. A prop, també, d’aquella literatura que hem anomenat en altres ocasions freda: la de Kjell Adkilsen o la de Peter Stamm, capaç de reflectir la desorientació i el desconcert de l’home contemporani amb un distanciament només aparent. I amb la relació entre pares i fills com a fil conductor –sovint, ens sembla, més com a motiu argumental que no com a veritable tema de les narracions.

PARES I FILLS (Crítica de Julià Guillamon a La Vanguardia)

Avui apareix a La Vanguardia una crítica de Pares i fills, escrita per Julià Guillamon.

UN HOMBRE SENSIBLE

Narrativa La relación entre padres e hijos es el denominador común de los notables relatos de Lluís Vilarrasa, donde juega con los hábitos de consumo, la educación o la desaparición de las formas tradicionales de convivencia  

Lluís Vilarrasa (Vic, 1964) se prodiga poco pero, hasta ahora, todos sus libros tienen algo especial. Nos divirtió con las vacaciones en Menorca de L´home de Dover (2000) y nos inquietó con la historia de El meu amic Sebastian (2004): un joven austriaco que el protagonista conoció en un kibutz y que años más tarde apareció en un mitin de Jörg Haider. Pares i fills es un volumen de relatos temático. Mientras que L´alliberament trata de un internado y recuerda a las fantasías de Robert Walser o Dino Buzzati, Catherine Tassin es bastante más ligero y esperpéntico, en el estilo de L´home de Dover. Al terrat es una historia de iniciación, con el padre que se la juega por el confort de la casa, y Desco un relato futurista con una crítica al sistema educativo que elimina las diferencias y antepone la socialización al conocimiento. L´home sensible y La porta de ferro retratan a un aprovechado y a un tipo brutal, y sus relaciones con las mujeres. Una hora a casa es el cuento más completo: una magnífica puesta en escena en un Mc-Donald´s, un vertiginoso episodio de acción (con los omnipresentes chavales de las motos que hacen carreras en el aparcamiento) yunviaje al pasado, de la mano de la empresa Dreams are Here, para recuperar la vida de antes. Uno se queda con ganas de seguir leyendo. Con otro final, Una hora a casa hubiera podido ser el centro de gravedad del libro o, quién sabe, el punto de partida de una novela corta.

(continua)

 

    Entre los niños y los padres de los cuentos de Vilarrasa existe una sorda hostilidad, provocada por la incapacidad de compartir el espacio social. Campeones de la libertad individual, los adultos modelan su existencia y la de sus vástagos. Los chicos, que miran las cosas con cierta superioridad, aspiran a la autoniomia personal y chocan con el padre, repanchingado en la salita o nostálgico de la seguridad que le proporcionaba su propia familia. La educación les separa fatalmente (y los hábitos de consumo: mientras los adultos añoran la austeridad de antaño, los jóvenes defienden rencorosamente las zapatillas de marca, los anoraks de moda, los móviles fluorescentes y las microconsolas). En L’alliberament el padre quiere recuperar al hijo que un dia ingresó en un internado. Pasan juntos la tarde y, al final, el chaval regresa corriendo al colegio, acechado por las fieras que representan las experiencias y los peligros de la vida. De fondo, las transformaciones del mundo contemporáneo: la desaparición de las formas tradicionales de convivencia (encarnadas en la familia del carpintero de Una hora a casa) y la suburbialización de las ciudades medias.
    Si el mundo fuera más poético y guardara en algún lugar las mejores imágenes de los muertos, la actuación del padre y el abrazo con los hijos pervivirían, escribe Lluís Vilarrasa en Al terrat. La mayor parte de sus personajes son hombres sensibles que llegan hasta las puertas de la gran ruptura pero se lo piensan en el último momento. No hay victoria sobre la adversidad, sino aceptación resignada de las leyes del mundo, que convierten a los campeones de la libertad individual en figuras irrelevantes (aplastadas por el sistema educativo, marginalizadas en la adolescencia o en la servil dependencia de las mujeres). Una nueva fábula de extinción, en un buen libro de relatos.

 

PARES I FILLS (Comentari a La Vanguardia)

Avui, a La Vanguardia, hi ha tota una pàgina, escrita per Rosa Maria Piñol, sobre cinc llibres de contes que han aparegut fa poc en català. La columna sobre el meu llibre diu això: 

Lazos y conflictos entre padres e hijos

Lluís Vilarrasa ha hecho el camino inverso a los autores que se foguean con relatos para después atreverse con la narrativa larga. Tras publicar dos novelas (L’home de Dover y El meu amic Sebastian), acaba de presentar ahora su primer libro de cuentos, enlazados, eso sí, por un tema unitario: Pares i fills (Proa). La obra, que obtuvo el premio Roc Boronat, “no pretende plantear el conflicto generacional, sino mostrar la tremenda fuerza de las relaciones entre padres e hijos”. Y al mismo tiempo subrayar que estos lazos “marcan la vida, tanto en la presencia como en la ausencia”. Amores y odios en distintas gradaciones, convivencias rutinarias o bien conflictivas, historias ligeras y situaciones crueles: de todo hay en los siete cuentos de la compilación, que van desde la sátira social a la ciencia ficción, pasando por la atmósfera onírica en algún caso. El relato más personal es El terrat, cuyo protagonista es el padre del autor.

PARES I FILLS (Crítica de Marina Espasa a Time Out Barcelona)

Heus aquí el que voldríem llegir més sovint: literatura normal. I quan diem normal no volem pas dir vulgar, ni imitativa, sinó una literatura que ens toqui i ens alteri els nivells de percepció de la realitat. Literatura que puguem recomanar, sense vacil·lar, a qualsevol persona que ens assalti amb el temut ‘quin llibre em compro?’, que normalment ens fa encongir les espatlles, quan no el cor. Llegiu els contes d’en Lluís Vilarrasa perquè són uns contes que, tot i endinsar-se en territoris fantàstics, parlen de nosaltres, de tu i de mi, estimat lector. Contes que combinen la ironia i el desconcert, que s’ambienten en un futur incert i de vegades inquietant, però sempre imaginable. No n’hi ha cap de previsible, més aviat al contrari: quan ens sembla que ja hem agafat la mida a l’autor, girem full i ens trobem amb quelcom que no ens esperàvem, però que era inevitable.

Què vol dir ser pare
El primer conte és exemplar: la narració de la visita que un pare fa a l’internat on, per motius desconeguts, tenen cura del seu fill, adquireix un to de faula, gairebé de paràbola o de conte moral sobre què vol dir ser pare i educar un fill, d’una profunditat admirable. Només una certa descurança en alguns girs de la llengua o algunes decisions estilístiques ens hi farien posar un però. Un però molt petit comparat amb la gosadia, la senzillesa i la singularitat amb què l’autor tracta els temes, els personatges i els ambients que ha triat per il·lustrar les sempre difícils relacions entre pares i fills. –Marina Espasa

PARES I FILLS (Crítica de Jordi Llavina a El Mundo)

Aquesta és la crítica de Jordi Llavina que ha aparegut avui a El Mundo. La transcric íntegrament.

Pares, fills, incerteses, pors i pànics

      Lluís Vilarrasa es va donar a conèixer com a narrador amb una novel·la breu notable, L’home de Dover (2000). Després va arribar una segona novel·la, més ambiciosa, tot i que no tan reeixida: El meu amic Sebastian (2004).
     En un panorama com el català, tan saturat de novel·les històriques i altres presumpcions, confesso que les obres contingudes i ben escrites d’autors com Ramon Erra o Lluís Vilarrasa m’interessen molt. Sobretot, per la voluntat de fer una literatura moral seriosa, sense caure en situacions pintoresques, lluny del costumisme urbà (que a mi fa temps que em fatiga). 
     Pares i fills aplega set contes no gaire llargs, i el títol ja avança el tema del llibre. La relació entre uns i altres és de crisi declarada i, sovint, de xantatge (o de segrest) moral. El primer relat, per exemple (L’alliberament), presenta un pare presumptament separat, que ha ingressat el seu fill únic en un internat. El relat ofereix un element de caire netament fantàstic (en la descripció de l’atmosfera, que se’n diria), de reminiscències kafkianes -o potser més aviat bernhardianes-. L’important, en aquests relats, és el detall: Vilarrasa sap trobar-los, i coneix bé la manera de subratllar-los amb la seva escriptura neta i incisiva, d’enfocar-los amb la seva lupa. Al terrat reflexiona sobre un pretext tan senzill com una mudança. Però es tracta d’una mudança complicada per l’estretor del pis, que obliga el pare de família a mig penjar-se d’una escala, posant en perill la seva vida, per mirar de fer entrar al menjador el nou moble que haurà de presidir-lo. El conte acaba, amb una emoció delicada i continguda, amb la sortida del moble vint-i-cinc anys després: l’artefacte serveix, com una calaixera peruchiana, per revelar la història (més o menys grisa) de tota una família.

(Continua)

     Una hora a casa ofereix un element gairebé de ciència-ficció. A l’autor li interessa més el passat que no pas el present (vegeu la quantitat d’indicis generacionals que intervenen en els seus relats: en aquest sentit, es podria comparar a narradors com Jordi Puntí o Toni Sala). El conte que dic ens introdueix en un quadre familiar en crisi: parella amb dos fills… Alguna cosa estranya ha passat, que fa que els fills atribueixin al pare el malestar de casa –i que obliga l’home a demanar a la seva dona si es vol separar-. És un element que sorprendrà -com l’ampolla de vi de la primera novel·la de la Monsó, que tenia efectes paranormals-, però aquesta aparició del sobrenatural és tan discreta que el lector acaba oblidant-la del tot per centrar-se en el nucli del problema: la necessitat de retrobar els seus pares, encara que això suposi la decadència de la seva família actual.
     A Vilarrasa li interessen els temps morts: aquells que van gestant una crisi, els que minen els fonaments de les certeses humanes. Les referències cinematogràfiques són constants. El detall de citar Bergman, en aquest sentit, no em sembla gens gratuït.
     Desco és, potser, el relat més fluix (deurà ser el que tindrà més èxit, però: és, també, el més previsible i oportunista). Aquest és el nom popular (com mates o natus) que rep una assignatura acabada d’incorporar als plans d’estudi: “Descompressió: Iniciació al món juvenil”. Els alumnes hi aprenen a comportar-se com vàndals. El protagonista és un noi massa sensible –tan diferent de l’home sensible que dóna títol a un altre relat del llibre: la vida d’un penques- que ha d’esforçar-se molt per integrar-se en el ramat de bèsties. Pares i fills acaba amb dos contes rodons, especialment Catherine Tassin (només hauria calgut corregir el francès de les intervencions). Aquí el personatge principal s’adona de tot allò que comença, per a ell, amb la mort dels seus pares. La porta de ferro, en canvi, es presenta com un esbós de thriller, però grata en les pors que tenallen la consciència dels homes. Un llibre molt recomanable.